Imagino que la privació de la llibertat es deu veure amb millors ulls –disculpin l’optimisme d’algú qui desconeix què és un empresonament– quan s’és sabedor que, a la fi i com ja es fa en bona part dels països de l’entorn, per no dir tots, es garantirà la possibilitat de fer vis a vis quan un es troba intern al Centre Penitenciari. És clar que encara cal resoldre tots els paràmetres pels que es delimitarà aquest dret per als presos d’Andorra. Encara no se saben aspectes puntals com quin serà el temps de durada dels cara a cara sense l’ull d’un agent penitenciari qui controli ni cap altra mesura de vigilància. Ni quin mobiliari  decorarà la sala. Ni la mida de la sala. Ni el llum amb què s’ambientarà aquesta sala dedicada a que les persones privades de llibertat per la comissió –o presumpta– d’un delicte, s’hi esbravin defugint la impossibilitat de satisfer aquesta tan imperativa necessitat quan el cos ho demana.
 

Imaginin-se un orgasme entre reixes. (També les reixes les haurà de dibuixar la nostra ment; les pel·lícules tornen a jugar-nos una mala passada perquè la Comella té portes metàl·liques, grises... Amb una petita obertura a l’alçada de la visió. Com un mur de ciment, però que sona a escut.). Suposo que els presos, com a mínim els qui tinguin parella, amic-amb-drets o quelcom per a l’estil, deuen estar que frisen. En un altre tema és, però, la posició de la parella, amic-amb-drets o quelcom per a l’estil.
 

Hi haurà aquells per a qui la situació es plantegi com un somni eròtic. També aquells qui no el tenien però el suggeriment no els ha semblat pas malament. També aquells qui pensin que plantejar-se com a sensual una trobada amb fins clarament luxurioses a la presó els semblarà gairebé macabre. Què hi ha, però, de les persones que fins avui dia tenen els seus companys sentimentals tancats i poden fer poc més que parlar amb un cristall entremig? Com si d’una protecció anti-estornuts d’aquelles del bufet lliure s’interposés en la conversa. 
 

Sembla que el tema no hagi de donar per a més que per a pensar que, a la fi i malgrat es tracti d’un ínfim pas, Andorra avança en matèria de drets humans. Però si un es posa en la pell d’una parella separada per la pena de presó d’un dels integrants... Tindrà la persona lliure l’esma com per a donar-se a la libidinositat entre les quatre parets d’una presó? La fortalesa com per a apaivagar el que imagino deu ser una fam desenfrenada? 
 

O potser el vis a vis no està únicament pensat en vista a la lascívia –disculpin un pensament tan bàsic– però sí per a una abraçada profunda i sense interrupcions, sense observadors ni factors externs. Un minut (no sé quin temps se sol donar per a les trobades cara a cara a les presons però imagino que per molt que es tracti d’una hora, deu semblar un instant) per intimar amb la persona estimada defugint de companys de cel·la, agents penitenciaris, les mateixes cares de cada dia. Un minut que a la fi arriba a Andorra per a garantir un dels drets fonamentals dels presos. Sense entrar en el debat de si mereixen o no aquest minut perquè «si són a la presó és per alguna cosa». Recordin que només és un minut de vis a vis, no hi ha temps per a tant.