PUBLICITAT

50 anys de l’Apollo XI

Dissabte passat, 20 de juliol del 2019, va fer mig segle del «petit pas per l’home, però un gran salt per a la humanitat». El mòdul Eagle allunava, després de quatre dies de viatge al Mar de la Tranquil·litat, havent sortit el 16 de juliol de cap Canaveral, propulsat pel coet Saturn V.

Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà que trepitjava la superfície lunar, i no sense esforç, sinó després d’uns anys d’intens treball i centenars de milers de milions de dòlars dilapidats per a les arques nord-americanes, per ser dels primers  d’aconseguir l’objectiu de trepitjar la Lluna.

En plena guerra freda, aconseguir arribar dels primers a la Lluna es va convertir en una obsessió i una prioritat d’Estat.
Aquella jornada d’estiu del 1969, més de 600 milions de televidents, seguien perplexes aquella increïble aventura la qual, es va saber més tard, que els mateixos astronautes, Neil Armstrong, Michael Collins i Buzz Aldrin, protagonistes de la missió, sabien que les seves probabilitats de tornar sans i estalvis a la terra eren de tan sols del 50%. Hi havia un risc important que els sorgís algun problema tècnic i els impedís tornar però, tot i això, van arriscar llurs vides per intentar aconseguir la glòria.

Aquest cop els va sortir bé. Alguns dels seus companys ja havien perdut anteriorment la vida, preparant les missions Apollo. La cinquena sortida de l’Apollo XI, fou la bona!

Una vegada realitzada la proesa, els tres anys següents, altres missions van tornar-hi però ben aviat i, vistos els enormes costos associats i alhora, que ja no era cap novetat, les potències mundials, EUA i URSS, van optar per reduir dràsticament les seves respectives aportacions econòmiques als programes lunars. Diversos conflictes i crisis en el si de la terra van refredar els ànims de conquesta de l’espai dels grans d’aquest món.

Ara però, a les portes del 2020, i després d’haver explorat el planeta Mart amb ginys espacials, sembla que reneix l’interès per tornar a la Lluna. Ja no només els Estats Units d’Amèrica i Rússia segueixen amb els programes espacials, sinó que els xinesos, els israelians i els indis també hi dediquen molts diners i esma per posar-se al capdavant dels estats espacials i amb el convenciment d’arribar a la Lluna. 

Xina ja ha allunat sense tripulació. Tot just s’ha estrenat el 2019, a la fase oculta de la lluna. L’Índia, aquest mateix juliol del 2019, ha anul·lat la seva missió per problemes tècnics.

Les últimes notícies, pel vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, informen que la NASA, programa pel 2024, la propera missió lunar americana. És el pas previ abans d’enviar l’home a Mart. Aquest cop volen col·laborar amb el sector privat per alleugerir econòmicament les seves arques públiques. Els nord-americans pretenen tornar a la Lluna per quedar-s’hi i per intentar fer-hi negoci, sigui turisme pels més agosarats o per extreure’n minerals i altres riqueses naturals. Ara per ara, la Lluna no pertany a ningú i així hauria de seguir essent!

Els darrers decennis, vist que ja fa 47 anys que l’home no posa els peus a la Lluna, els principals estats amb potència espacial s’han posat d’acord i han unit esforços per estudiar plegats i utilitzar coets no forçosament propis, per fer missions conjuntes i així abaratir costos i no malbaratar diners públics. Sembla darrerament que això s’acaba i tornem a la guerra espacial, anant cada nació per lliure, a la nova conquesta de l’espai.

Bases habitables, minerals, combustibles, estats i empreses privades, volen la seva conquesta per enriquir-se. Sembla com si donéssim per perduda la guerra contra el consumisme a la Terra i veiéssim la caducitat pel que fa a les reserves minerals i combustibles a la Terra i busquéssim alternatives fora del nostre entorn habitual.

L’empremta humana fa trontollar l’equilibri natural de la Terra i els humans estem sent capaços de variar, en pocs segles, el que de forma natural, la Terra sol fer en centenars de milers d’anys. Arruïnem el nostre sistema i pretenem anar a buscar horitzons llunyans per seguir el ritme acarnissat d’acabar amb els recursos que ens pugui oferir. Les pel·lícules de ciència-ficció que ens mostraven bases i ciutats en planetes fora de la Terra, sembla que finalment no seran ficció sinó una realitat en els propers anys. Això és el que tenim, si no som capaços d’invertir-ho.
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT