Sobirania sí, aïllament no
A principis dels anys noranta, quan Andorra iniciava el Procés Constituent, hi va haver qui es va oposar a l’elaboració de la Carta Magna. Però es va tirar endavant, es va aprovar i el temps ha donat la raó als seus impulsors.
Uns anys més tard, quan Andorra aspirava a convertir-se en el 184è Estat membre de les Nacions Unides, també hi va haver qui va mostrar el seu rebuig. Però s’hi va entrar i ara ningú en discuteix els seus beneficis.
En l’actualitat, ens trobem en una conjuntura similar. Hem iniciat el procés per convertir-nos en el 190è Estat membre del Fons Monetari Internacional i hi ha qui posa en dubte la seva conveniència i en critica el procés. Però aquest dijous al Consell General vam votar a favor d’adherir-nos a un organisme on hi són pràcticament tots els països del món, tots els que integren l’ONU excepte nosaltres, Cuba, Corea del Nord, Mònaco i Liechtenstein, tot i que aquests dos últims perquè tenen acords de supervisió bancària i monetària amb el Banc Central Nord de França i amb el de Suïssa, respectivament.
Fa 25 anys el llavors cap de Govern Òscar Ribas va enviar la primera carta per iniciar el procés d’adhesió. Ara teníem una oportunitat històrica, i no l’hem deixat escapar.
Ja ho vam deixar clar a la Cambra el dijous. No entrem a l’FMI per demanar ajuda financera. Ni afrontant la pandèmia més gran del darrer segle hem tingut aquesta necessitat. De fet, en plena crisi de la Covid-19 hem aconseguit obrir noves vies de finançament i hem incrementat la nostra capacitat de resiliència.
Tampoc perdrem sobirania per entrar a l’FMI. No vindran uns homes de negre a dir-nos quines han de ser les pensions que hem de pagar, quins serveis públics hem d’oferir a la població o quins han de ser els sous dels funcionaris. Qui fa aquestes afirmacions està faltant el respecte a la intel·ligència dels nostres conciutadans.
Quan un país ha de demanar un préstec a l’FMI és perquè la seva banca nacional ja no pot fer front a més endeutament i perquè cap institució del món els hi vol prestar diners, són situacions extremes com la crisi de Grècia del 2010 o la d’Argentina del 2001 i 2018.
No van per aquí, evidentment, els motius per adherir-nos al Fons, sinó que el que aconseguirem és seguir fent passos d’homologació internacional. També hi entrem per disposar d’un organisme supranacional i d’altra reputació que ens verifiqui totes les dades estadístiques del nostre país, fet que dona plena seguretat als països i inversors que vulguin invertir aquí (seran el primer lloc on buscaran informació d’Andorra). També ens permetrà accedir a formacions especialitzades per oferir una millor administració als nostres conciutadans, i poder accedir a assistència tècnica en matèries com la supervisió financera o la política pressupostària i fiscal. A més, ens hi adherim per seguir millorant les valoracions que ens fan les principals agències de ràting, fet que augmentarà els nostres índexs de confiança si volem finançar-nos fora.
De fet, ens fa una mica de vergonya no ser encara membres de l’FMI, i més quan econòmicament només implica tenir immobilitzats 257.000 euros, a més d’un cost financer de menys de 400 euros al mes.
Tal com ha passat amb l’aprovació de la Constitució i amb l’entrada a l’ONU, d’aquí a uns anys podrem avaluar si va ser convenient o no entrar al Fons Monetari Internacional. Nosaltres estem clarament convençuts de quina serà la resposta.
President del Grup Parlamentari Demòcrata