Quan l’èxit d’un esportista és el de tot un país
Quan un esportista competeix representant un país, les seves victòries són celebrades per la ciutadania com una victòria pròpia. L’orgull, l’èxit i l’alegria són compartits i es multipliquen. Si aquests èxits els traslladem a grans esdeveniments, com poden ser uns Jocs Olímpics, les victòries encara es magnifiquen més en el sentiment de la població.
Darrerament, hem pogut presenciar i gaudir de grans fites assolides pels nostres esportistes andorrans, als Jocs Olímpics de Pequín. Tots ens hi hem sumat i ens les hem pres com a victòries nacionals, donant-li la rellevància que es mereixen. Sense treure cap mèrit a tots els qui han representat Andorra al llarg dels anys, no recordo uns Jocs Olímpics iguals. Mai Andorra havia arribat tan lluny com a Pequín. De fet, ja veníem d’uns Jocs Olímpics de Tòquio, l’estiu passat, que ens havien donat alegries.
Aquests èxits han de permetre als nostres esportistes, que entrenen durament per millorar, creure’s de veritat que poden arribar alt, competint amb els millors. Ser un país petit no ha de ser excusa. Ha quedat plenament demostrat que amb sacrifici, treball i també paciència, s’hi pot arribar.
No sé si ha estat casualitat, però els darrers anys s’han fet diverses accions en pro de l’esport a Andorra. Accions que, sumades, han donat un plus als nostres esportistes i també a aquells que tenen les eines i responsabilitats de fer-los créixer. Accions que han culminat amb la declaració, ara farà un any, de l’esport com a Sector d’Interès Nacional, per donar-li la notorietat que es mereix. Paral·lelament, s’han mantingut les subvencions a clubs i federacions malgrat alts i baixos com la pandèmia, que han permès preservar el bon treball que duen a terme. I ens hem convertit en experts en la celebració de grans esdeveniments esportius de renom internacional.
Sense anar més lluny, d’aquí a poc més de dues setmanes acollirem les Finals de la Copa d’Europa d’esquí alpí. Tenir les millors promeses al país actua de mirall i serveix com a estímul per als joves esportistes.
Tot plegat permet, a la llarga, amb molt treball i també amb paciència, que els nostres esportistes ens donin alegries com les que ens han donat a Pequín. Ells van creure en les seves possibilitats malgrat les lesions, van confiar en la seva capacitat de superació. I han assolit l’èxit. D’aquesta manera no s’atura la roda: es converteixen en referents per a la base, que veuen com algú que fa uns anys era com ells ha arribat molt lluny. Els permet creure en els valors de l’esforç i del treball com a eix per aconseguir els seus somnis.
Però, per arribar a complir els somnis cal un treball constant ja de ben petits. Per posar l’exemple de l’esquí –i tornant al que s’ha assolit als Jocs Olímpics d’Hivern–, aquest treball ha de començar als esquí clubs i també als mateixos centres escolars. En aquest sentit, no sé si som conscients del que tenim a Andorra: esquí gratuït en horari lectiu un cop a la setmana, progressió ja des de les edats més primerenques i educació en els valors de l’esport. De fet, han de venir de fora a recordar-nos-ho: recentment el programa Esquí Escolar ha estat nominat al concurs SnowKidz Award, de la Federació Internacional d’Esquí. El veredicte es coneixerà al maig.
En la mateixa línia i, precisament per donar-li la rellevància que realment té, els grups parlamentaris de la majoria vam entrar fa unes setmanes una esmena al Projecte de llei d’estacions de muntanya, per tal que quedi garantit l’esquí escolar, a través del compromís del Govern i de les pròpies estacions en dur-lo a terme temporada darrere temporada.
És aquí, en les primeres baixades de nens i nenes que pràcticament comencen a la vegada a caminar que a esquiar, que es comencen a forjar els esportistes del futur. Els esportistes que, si treballen, però també si hi creuen, poden assolir èxits que, finalment, acabaran sent compartits i celebrats per tot un país.