Les eleccions
Ara ja fa quatre anys d’ençà de la meva decisió de concórrer a les eleccions generals del 2019. En aquella ocasió, vaig presentar la meva dimissió del comú d’Escaldes-Engordany en conseqüència. Si bé és cert que va ser una opció meditada, he de recordar que tot es va decidir a darrera hora, poques hores abans de presentar llistes. De fet, la meva intenció inicial era quedar-me al comú escaldenc fent gestió parroquial i no pas anar a intentar legislar pel bé del país. Tot es va coure als darrers moments, donat que la proposta de D’Acord s’encabia com una possibilitat real a l’actual sistema electoral, que pot agradar més o menys, però que en tot cas és el sistema legal a l’ordre del dia. La cultura del pacte no serà mai un entrebanc polític, ans al contrari, sempre he defensat l’entesa com una eina essencial de la política.
Després de rebre molt suport per part dels veïns i veïnes de la parròquia d’Escaldes-Engordany, i encara que no érem favorits, vaig obtenir la confiança dels votants per a ser conseller general. Ara es veu en aquesta campanya que encetem per als comicis del dia 2 d’abril del 2023, que la fórmula de coalicions o acords a les territorials és una opció efectiva perquè les diferents sensibilitats polítiques de la ciutadania tinguin presència al Consell General.
En una primera anàlisi pel que fa al mapa de candidatures, sembla que hi haurà múltiples opcions. Un fet que afavoreix les grans formacions segons els entesos en aritmètica electoral. En qualsevol cas, una vegada passades aquestes eleccions generals del 2023 és possible que es consolidin tres blocs diferenciats, cadascun afí a una ideologia per la seva composició. Els més conservadors de dretes, els més progressistes encarats més al centre i aquelles formacions que voldran un equilibri entre la dreta i el centre més liberal. Aquests als quals no acaba de convèncer del tot a ningú, però que acaba essent el més efectiu perquè pel seu equilibri pot dur a terme propostes polítiques de forma transversal.
Queda clar que la fórmula màgica per complaure a tothom no existeix, és qüestió de sentit comú. I totes les formacions són lliures de defensar els seus ideals, sempre que no caiguin en la demagògia i el populisme, tot sigui dit, ja que perjudica greument la població. En aquest context cal trobar un equilibri perquè tothom tingui la seva incidència en la gestió legislativa. Queda clar que qui governa ho fa per tota la ciutadania, igual que també ho ha de fer el legislador.
Personalment, tinc una idea de com podrien quedar definits i qui els integraria, aquests tres blocs als quals em refereixo i penso no m’equivocaré gaire. Després d’haver fet trobades amb les diferents propostes polítiques i de conèixer intencions d’uns i altres, el meu esquema futur queda més o menys dibuixat com he esbossat. En un país com en nostre cal tenir en compte tots els actors polítics i escoltar la seva veu. Que els representants tinguin la possibilitat de transmetre les seves propostes i puguin ser debatudes i, si pot ser, consensuades.
Andorra és un país petit, amb la seva idiosincràsia, els seus costums i la seva manera de fer. Sens dubte, amb les seves coses bones i les no tan bones, el meu país i el qual no canvio per res.
Sabem que la situació actual per a molts ciutadans no és la millor. Per això des d’Acció estem elaborant propostes que facin front a la pèrdua de poder adquisitiu, a la dificultat de l’accés a l’habitatge, al futur sostenible de les pensions, entre d’altres. Algú faria una porra de quins al seu entendre serien els partits o agrupacions que compondrien els tres blocs als quals m’he referit?
"Faites vos jeux, rien ne va plus!", en un parell de mesos ho sabrem. "Alea jacta est!"