CLÀUDIA IBÁÑEZ MEMBRE DEL GRUP PAINOMI
CLÀUDIA IBÁÑEZ: «Ens agrada fer cançons de les nostres vivències»
L’equip de les tres Clàudies (Ibáñez, López i Padilla) juntament amb la Isabel Archs formen el grup Painomi. El conjunt oferirà un concert avui a les onze de la nit a la Fada Ignorant. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Què significa Painomi?
–Painomi són unes postres japoneses. I la idea surt perquè durant un temps ens vam aficionar a la cuina, sobretot a les postres, i vam intentar fer un Painomi i mai ens va sortir bé.
–Quan neix el grup?
–Vam començar a Batxillerat perquè totes anàvem juntes a la mateixa escola. La veritat és que preferíem quedar-nos en una aula fent les nostres cançons abans d’anar al pati. Paral·lelament, a la nostra escola feien un concurs que es deia Joves intèrprets i vam decidir presentar-nos-hi i fer un tema nostre. I allà vam començar a veure que ens enteníem prou bé i allà va començar tot. D’això ara ja fa cinc anys. Al principi no saps com anirà i t’ho prens tot molt alegrament, sobretot el primer projecte, però després ja va evolucionant i ho veus com un projecte realment important.
–Com definiu la vostra proposta musical?
–Crec que és la pregunta més complicada que sempre ens fan. Nosaltres som un violí, dues veus i un piano, però portem també percussió, sintetitzadors i altres instruments, i mai sabem com definir la nostra música. Al final és una barreja de pop, folk, també hi ha sons clàssics perquè no es pot obviar el violí, les veus també són molt harmòniques... Hi ha gent que ens diu que el nostre estil s’assembla al dels Amics de les Arts però ens agrada definir-nos com a pop folk tribal.
–El seu darrer treball es titula Podria ser pitjor, podria ploure. Per què aquest nom?
–Realment ens hem adonat que totes ens sentim molt més inspirades quan hi ha un caire desafortunat a la nostra vida. I aleshores tot aquest disc gira entorn d’històries desafortunades. Reals i no tan reals que es poden extrapolar a la vida de tothom, però tenen totes aquest punt irònic sobre la dificultat que té ser jove i viure la vida que ens està tocant viure. I per això es diu Podria ser pitjor, podria ploure per mantenir aquesta ironia perquè ho escrivim des de la queixa personal però som conscients que la vida tampoc ens va tan malament i que hi ha moltes coses pitjors. D’aquí el to irònic.
–El que busquen és parlar de temes quotidians per tal que la gent s’identifiqui amb les seves cançons.
–Exacte. Ens agrada fer cançons de les nostres vivències importants. Una de les coses que sempre diem és que de les cares que més ens estimem i de les persones que són més properes a nosaltres, sempre se n’acaben fent cançons. Al final, nosaltres vivim la nostra vida de forma individual però en gairebé tots els casos tothom ha sentit el mateix que ha sentit una altra persona. En definitiva, que la gent que fem música no som ni superherois ni vivim en un món paral·lel, a tots ens passen les mateixes coses.
–Com s’organitzen?
–És bastant complicat. Normalment tenim dos dies fixats a la setmana per assajar i quan tenim més concerts quedem una mica més per començar a fer temes nous. Això és quelcom que sempre ens passa, sempre estem fent temes nous!
–Què significa Painomi?
–Painomi són unes postres japoneses. I la idea surt perquè durant un temps ens vam aficionar a la cuina, sobretot a les postres, i vam intentar fer un Painomi i mai ens va sortir bé.
–Quan neix el grup?
–Vam començar a Batxillerat perquè totes anàvem juntes a la mateixa escola. La veritat és que preferíem quedar-nos en una aula fent les nostres cançons abans d’anar al pati. Paral·lelament, a la nostra escola feien un concurs que es deia Joves intèrprets i vam decidir presentar-nos-hi i fer un tema nostre. I allà vam començar a veure que ens enteníem prou bé i allà va començar tot. D’això ara ja fa cinc anys. Al principi no saps com anirà i t’ho prens tot molt alegrament, sobretot el primer projecte, però després ja va evolucionant i ho veus com un projecte realment important.
–Com definiu la vostra proposta musical?
–Crec que és la pregunta més complicada que sempre ens fan. Nosaltres som un violí, dues veus i un piano, però portem també percussió, sintetitzadors i altres instruments, i mai sabem com definir la nostra música. Al final és una barreja de pop, folk, també hi ha sons clàssics perquè no es pot obviar el violí, les veus també són molt harmòniques... Hi ha gent que ens diu que el nostre estil s’assembla al dels Amics de les Arts però ens agrada definir-nos com a pop folk tribal.
–El seu darrer treball es titula Podria ser pitjor, podria ploure. Per què aquest nom?
–Realment ens hem adonat que totes ens sentim molt més inspirades quan hi ha un caire desafortunat a la nostra vida. I aleshores tot aquest disc gira entorn d’històries desafortunades. Reals i no tan reals que es poden extrapolar a la vida de tothom, però tenen totes aquest punt irònic sobre la dificultat que té ser jove i viure la vida que ens està tocant viure. I per això es diu Podria ser pitjor, podria ploure per mantenir aquesta ironia perquè ho escrivim des de la queixa personal però som conscients que la vida tampoc ens va tan malament i que hi ha moltes coses pitjors. D’aquí el to irònic.
–El que busquen és parlar de temes quotidians per tal que la gent s’identifiqui amb les seves cançons.
–Exacte. Ens agrada fer cançons de les nostres vivències importants. Una de les coses que sempre diem és que de les cares que més ens estimem i de les persones que són més properes a nosaltres, sempre se n’acaben fent cançons. Al final, nosaltres vivim la nostra vida de forma individual però en gairebé tots els casos tothom ha sentit el mateix que ha sentit una altra persona. En definitiva, que la gent que fem música no som ni superherois ni vivim en un món paral·lel, a tots ens passen les mateixes coses.
–Com s’organitzen?
–És bastant complicat. Normalment tenim dos dies fixats a la setmana per assajar i quan tenim més concerts quedem una mica més per començar a fer temes nous. Això és quelcom que sempre ens passa, sempre estem fent temes nous!