QUIM MASFERRER Presentador de televisió, monologuista, actor i director de teatre
«Que Andorra sigui un país avui, és d’una intel·ligència acollonant»
Quim Masferrer (San Feliu de Buixalleu, Girona, 1974) és el conductor del programa El Foraster, que al juny va emetre un programa especial a Andorra i ahir va ser convidat per Illa Carlemany per protagonitzar l’encesa de l’enllumenat de Nadal.
–S’havia preparat el discurs?
–Absolutament res. En aquests casos no acostumo a fer-ho. A mi m’agrada veure la gent, observar, preguntar, viure el moment, compartir una estona… El protagonista no soc jo, sinó el Nadal; i el Nadal és compartir. He intentat compartir la meva història com ho fan amb mi els personatges quan gravem a El Foraster.
–Havia fet quelcom similar?
–M’han convidat a fer pregons de festes majors, a inaugurar fires… De fet vinc de fer ahir un acte amb els del gremi del motor de Catalunya, que complien 60 anys. I no sempre dic que sí a tot, eh? Jo, si no m’hi veig…
–Va venir al maig i mig any després el truquen per fer l’encesa de llums de l’Illa Carlemany. Sembla que té ganxo a Andorra!
–Sí, de fet aquí he actuat moltíssim: A l’ACO, a Andorra la Vella, Sant Julià… Set o vuit vegades he vingut a fer teatre. Els dos darrers monòlegs els vaig representar aquí, com també el programa especial de El Foraster, que era un repte perquè feia un país i no un poble de mil habitants. Em consta que la gent d’Andorra també ha quedat contenta amb la meva visita.
-A TV3 el defineixen com un monologuista ambulant. Ho és, a la vida real?
–Sí, de fet em dedico a anar de poble en poble a muntar el meu xou, sigui un monòleg o un altre format. Aquesta definició està feta sota el meu consentiment i m’agrada molt el terme ambulant, com feien els artistes abans, que s’emportaven allà on anaven els seus estris a la furgoneta, els circs… Jo faig el mateix. Demà vaig a les Franqueses a portar les meves històries i monòlegs. Sóc bastant pallasso i m’encanta fer-ho, aquell que fa fregar la ridiculesa humana i que a través de la ironia i l’humor és capaç de dir coses molt gruixudes. És l’humor del comediant.
–Un programa especial que va consistir en conèixer Andorra en 48 hores. Sembla impossible, però creu que ho va aconseguir?
–Vaig deixar de visitar molts llocs però és que és impossible. El que sí que dic és que si tornés a Andorra a fer un capítol seria diferent perquè la Roser que em vaig trobar no me l’hauria trobat, però sí a un Pere, que m’hauria fet una altra cosa.
–Això vol dir que si en lloc de la Roser, s’hagués trobat el Pere, s’hauria vist amb una altra imatge d’Andorra?
–Amb la Roser vaig acabar baixant pel tobotronc… Si m’hagués trobat el Pere, potser acabàvem en una terrassa fent una birra. No se sap. La qüestió és voler defugir de l’Andorra de la neu i les compres. Em diuen que trec molt de suc als forasters, però jo sempre penso en aquell nen que m’ha passat pel costat i no l’he entrevistat que en els que entrevisto.
–Obri’s, sigui sincer i expliqui: Què ha vist de bo i de dolent?
–I què és, ser dolent o bo? Quan vaig conèixer la Roser, em donava molta canya. Tenia un to aspre… Això és dolent? No! Per a mi és boníssim. Em va ensenyar com és ella.... Al final ens vam donar una abraçada, i això que no coneixia el programa! Per això quan dic tanco un capítol dic Sou molt bona gent. No és gratuït ni cap frase feta. Algú que t’explica les seves coses amb la voluntat de compartir-les, cosa que per cert costa tant, a mi em té guanyat. Quan em regalen històries per fer el programa em surt de dins: És que sou molt bona gent, tios.
–Hi ha personatges que no surten?
–En faig uns 30 i n’acaben sortint 15. I això és el que més greu em sap, gent generosa que t’explica la seva història i per falta de temps no entra al programa. Però clar, dura 50 minuts.
–Segurament també haurà comprovat que té tot tipus de racons, urbans i de muntanya. Amb quin es queda?
–T’explicaré un exemple. Una vegada, amb un molt bon amic meu que estava molt fotut, vaig tenir una conversa a sota casa seva, asseguts en un banc al costat d’un contenidor que feia una pudor bestial, molt fred, passaven cotxes per davant i la conversa va ser ideal. En canvi, en una altra ocasió em vaig endur una novieta a la platja a passar la nit i va ser un desastre total. Què vol dir això? Les persones.
–Creu que hi ha diferència entre un català i un andorrà, per això?
–Ostreees! És molt complicat. Al Delta de l’Ebre, la gent va descalça pel carrer i sense adonar-te ja estàs a dins de la casa d’algú que ni coneixes. Al meu poble (San Feliu de Buixalleu) que fa fred, no; són tancats i per entrar a casa d’algú gairebé et demana el DNI.
Les muntanyes d’Andorra deuen afectar segur. La resposta me la van donar els entrevistats a El Foraster, amb aquest caràcter d’intentar quedar bé amb tothom, intentar sortejar i anar tirant endavant. Gràcies a aquest caràcter, aquest Principat és un miracle de la història; que sigui un país avui en dia després de les guerres que hi ha hagut en un lloc tan fronterer com els Pirineus, on durant segles ens hem fotut tantes hòsties i que segueixi tenint el seu territori, és d’una puteria i una intel·ligència acollonant.
–A Catalunya hi ha enveja, sigui sana o no sana?
–Per una part del catalans que anhelem que Catalunya sigui una república o que sigui reconeguda, sí en tens. Poden decidir les seves polítiques, la seva sanitat, la seva selecció de futbol o d’altres esports… Espanya és un país que m’apassiona, eh? He fet moltes gires i m’encanta. El que passa és que ara tenim ganes de ser nosaltres mateixos.
–Andorra Turisme va anunciar al juny que ‘El Foraster’ venia. Venir ha estat cosa d’ells o de TV3?
–La veritat és que no ho sé. El que sí que puc dir-te és que jo mai he fet res que no m’hagi vingut de gust.
–El tindrem aquí aviat, fent televisió pel Principat o algun acte?
–Ja tinc ganes de tenir espectacle nou i quan en tinc un, Andorra me l’agafa i sempre emplenem. Suposo que tenen ganes de veure què explicaré en la meva pròxima bogeria. Ja em coneixien d’abans de El Foraster gràcies al teatre de guerrilla.