L’actor Josep Sobrevals ha tornat a pujar als escenaris del Principat amb l’obra Aniversari. Ahir va ser la darrera representació al país i, segons especifica l’actor, la voluntat més immediata és traduir l’obra al castellà i fer un salt a l’exterior.

–L’obra Aniversari s’acomiada d’Andorra.
–Bé, s’ha creat a Andorra i això no s’oblida. He de dir que és una obra que hem fet a foc lent i cuinada amb molt d’amor. I crec que tots els que l’han vist han pogut viure moments molt especials amb cadascun dels personatges i tota l’obra en conjunt. Aniversari explica el retrobament d’una família que –com totes– té els seus problemes i les seves coses positives. Però l’obra no es queda aquí, i és que ara volem fer un salt a l’exterior i traduir-la al castellà per rellançar-la.

–Crec que Aniversari no és la primera obra que representa al país, és cert?
–Sí. Vaig venir fa un any o any i mig a representar l’espectacle literari Instants Previs. Vam actuar al comú d’Encamp i recordo que l’acte estava relacionat amb unes jornades de llengua catalana. I la meva segona estada al país com a actor ja ha sigut Aniversari, que m’ha permès conèixer encara una mica més la realitat andorrana.

–Quina és aquesta realitat?
–Sobretot, les muntanyes i el paisatge natural que ofereix el país. A més, de seguida ens vam sentir molt acollits, tant pels membres de l’Animal Escola de Teatre i altres professionals del sector com per la ciutadania en si. Només tinc paraules boniques. [riu]

–Considera que Andorra té un mercat teatral o artístic fructuós?
–Crec que Andorra té molts bons professionals de primera divisió, però també és veritat que potser es troben amb una barrera: que no hi ha una xarxa prou gran de teatre, programació i públic on poder-s’hi dedicar plenament. En aquest sentit, considero que s’haurien d’incentivar més polítiques culturals que anessin en el camí de fer créixer el teixit teatral i professional al país. També és cert que l’Escena Nacional d’Andorra ja està fent accions de promoció, però sempre es necessita un cert suport polític al darrere.

–Més enllà de les ajudes que hi pugui haver, imagino que començar en el món artístic sempre genera dubtes. va ser el seu cas?
–Hi ha gent que des de molt petita ja té clar que es vol dedicar a això i sap que és la seva passió, però jo personalment ho he anat descobrint al llarg dels anys. M’he anat trobant amb situacions on he hagut de pujar a l’escenari i m’he hagut de desenvolupar. I també una mica per atzar vaig acabar estudiant a l’Institut de Teatre de Barcelona. Amb tot, no va ser fins passats els 20 anys (quan ja m’hi havia dedicat professionalment en algunes ocasions) que vaig decidir implicar-me al cent per cent en la professió d’actor. Durant el camí, com és normal, et sorgeixen dubtes i et fa vergonya o fins i tot descobreixes inseguretats que no sabies que tenies, perquè al cap i a la fi t’has d’enfrontar a tu mateix i a les teves pors i emocions davant d’un públic, que malgrat que és molt gratificant, a vegades també et mira amb ulls crítics.