JOAQUIM 'Purito' RODRIGUEZ «Hi ha gent que té molt menys palmarès i és més diva»
RAFA MORA
ESCALDES-ENGORDANY
Ciclista professional, tercer al Tour de França 2013
Joaquim ‘Purito’ Rodriguez estima el ciclisme i per això en parla obertament. Aquest home que volta per Andorra aquests dies preparant la Vuelta a Espanya –del 24 d’agost al 15 de setembre, amb dues etapes a Andorra, el dia 7 arribada a Canòlich i el 8 sortida des de la capital– explica els secrets del Tour 2013 en què ha estat el tercer al podi, l’objectiu de la Vuelta, el Mundial, i fins i tot es mulla amb el tema del dopatge.
–Sembla que vostè va ser el corredor que més tenia controlat aquest Tour.
–Podia estar entre els favorits, però després de la primera setmana semblava que estava tot perdut. Havia treballat molt i estava segur que en l’última setmana arribarien els resultats. No era fàcil amb les quatre etapes finals fer saltar Kreuziger, Fuglsang, Contador... M’hagués agradat fer uns Pirineus millors per després lluitar per alguna etapa, però com que em vaig quedar així tampoc podia fer més que intentar recuperar temps.
–El Tour i aquesta primera setmana en què sempre passa alguna cosa.
–Sempre, però ens va passar a tots, no només a mi. Alberto va caure, Valverde el problema a la roda, Nairo també va tenir un parell d’ensurts…
–La decepció va ser l’etapa d’Ax 3 Domaines, prop d’Andorra.
–Sí, però és que estava molt recent la caiguda. No era dolor, sinó que tenia una bona rascada al cul i al braç sobretot. Quan tens un cop així, el primer que fa el cos es un efecte de defensa i treure’t energia.
–¿Quan un corredor que arriba al Tour amb la idea de la general perd tant temps en la primera etapa de muntanya, com es refà per la resta?
–Al final és experiència, que et passin coses. Em va passar al 2011 quan vaig començar el Giro malalt i l’última setmana, que era molt semblant a la d’aquest Tour i jo havia perdut temps però per al podi no massa, em vaig tornar boig. Volia guanyar una etapa i demostrar-me que estava bé, i vaig córrer com un boig. Vaig fer quart. Si no hagués fet el tonto, hagués fet podi. Vaig aprendre la lliçó. En aquest Tour em va venir això a la memòria i em vaig dir, tranquil, queden etapes. Havia d’oblidar-me dels tres primers. Anava al dia. Pensava: vaig el 10è, ¿a veure a quant tinc el 9è, el 8è i el 7è?, a uns 40 segons, doncs el dia de Gap els he de passar. I així, després a pel 5è... Sempre pensant que havia d’anar cap al davant com fos.
–Quan va acabar el Tour va dir que tenir un podi en Tour, Giro i Vuelta no estava a la mà de molts. ¿Se sent valorat per tot això que aconsegueix?
–Em sento valorat per la gent que m’estima i que sap com de complicat és fer això. És difícil que a una persona que no l’agradi el ciclisme o que no controli massa d’esport explicar-li la complicació de fer un podi a París.
–El Tour fa res ha acabat i si avui es fa una recerca per internet, les últimes notícies que surten de Purito són de fa més de 10 dies. ¿Què li diu això?
–Que sóc una mica de passar de tot… No m’agrada massa anar a esdeveniments i jaleos. Sóc obert, però sempre m’han dit que hauria de ser una mica més xulo. Cadascú té el seu caràcter. Hi ha gent que té molt menys palmarès i és més diva. Cadascú es ven com pot o com li agrada.
–¿I no li molesta allò que es diu des del seu voltant que TVE no li va fer massa cas i que tot era Contador?
–M’és igual, t’ho prometo. I mira que m’han calentat amb això, però com que no ho he vist per la tele, no em preocupa. Sé el que faig i el que costa, i a la gent que de veritat li agrada, ho valora moltíssim. Em quedo amb això.
–Igor Makarov, patró del Katusha, li va donar l’enhorabona. Contrasta amb el que ha passat amb Oleg Tinkov, un dels inversors en l’equip Saxo Bank-Tinkoff, i Alberto Contador, a qui ha criticat durament.
–Que un home com Makarov et feliciti i sobretot que sé que ha gaudit aquest Tour, és maco. Sempre que pot s’escapa i s’acosta a les curses.
–Katusha va començar la temporada sense llicència i ara és al podi de la carrera més important del món.
–Haver fet podi m’agrada sobretot per això, perquè al principi d’any la gent em preguntava quan vaig estar a punt de canviar d’equip, perquè jo volia fer el Tour, que si no era una aposta massa agressiva per la meva part perquè només n’havia fet un. Però jo deia que era un Tour molt dur i que podia fer-ho bé. Fer podi et treu la pressió.
–Ha creat el seu grup espanyol en el Katusha, però els russos també busquen una figura del seu país. ¿Com són les relacions?
–Bones. Al final aquestes coses de les banderes i les nacionalitats és més fora que dintre. Entre nosaltres hi haurà un espanyol que a mi no em caurà bé, i un rus que em caure molt millor. Som esportistes i ens és igual un rus, un francès que un xinès.
–Expliqui l’etapa d’Annecy, quan va atacar per guanyar el podi de París.
–Tenia claríssim que volia guerra. Estava bé i no volia tornar a casa sense haver lluitat fins l’últim sospir. Vaig anar tot el dia endollat, molt concentrat, tenia moltíssimes ganes. Portàvem 40km i només pensava en arribar a l’últim port per provar-ho i veure què passava. Vaig tirar des de lluny, que tampoc és normal en el ciclisme d’ara, i em va sortir bé i fins i tot va haver un moment en què pensava en atacar els companys que portava perquè em trobava bé. Volia anar a canvis de ritme, com m’agrada. Si em seguia Contador o Kreuziger, o Quintana, que és molt jove i mai se sap si rebentaria... només volia provar des de lluny. Pensava que si provava fort i Contador venia a buscar-me, doncs paro i a canvis de ritme, que és el que em va bé. Tampoc no sabia que es quedaria tan aviat.
–Hi ha un moment que crida per la ràdio interna de l’equip. ¿Què passava en aquell moment?
–És que en aquell moment no t’enteres de res. Estava nerviós perquè escoltava alguna cosa de 40 segons, i sentia una altra diferència de 20, que era la de Valverde, i al final vaig dir que em diguessin només la de Contador, que no em diguessin res més. Hi havia un bon merder allà, i pensava tal com sóc de desgraciat ja veuràs com em diuen que estic a 40 segons i no entraré al podi per un o dos segons. Faltaven cinc o sis quilòmetres i em vaig dir que havia de fer una sèrie a mort i que fos el que fos.
–Llàstima l’etapa, que es va escapar.
–Era per mi, i hi estava per guanyar-la. Però em van atacar a l’últim quilòmetre. Sabia que hi havia aquella zona plana i pensava que si recuperava allà podia haver lluitat per l’etapa.
–Alpe d’Huez. Li demanava ajuda al colombià Nairo Quintana.
–Igual que a Annecy. Però Nairo em deia que no podia. Tan jove com és o no podia de veritat o és molt intel·ligent. Em va deixar tota la torrada. A Alpe d’Huez li vaig dir que teníem el podi els dos, però ell em deia que ja estava al podi. Tenia clar que el que tenia ja li valia. Aquest dia potser vaig pecar una mica de no saber que Contador era tan lluny. El pinganillo va bé, però a vegades falla, i quan falla sembla que estàs en un altre món i no sabia on era Alberto. Si arribo a saber-ho potser en l’últim quilòmetre hagués provat, perquè a partir d’allà els altres dos dies que quedaven tenia la defensa i hagués hagut de provar-ho ell.
–Quintana ara al Movistar sembla aquell Purito que, per contra, no va tenir una oportunitat amb Unzué.
–Nairo i jo som diferents. Jo sempre he corregut amb companys que eren iguals o més forts que jo. Jo sabia quin era el meu rol en l’equip que estava. Mai se sap què hagués passat si hagués sigut un líder molt abans, perquè potser tampoc hagués aprés tot el que he aprés després per posar-ho en pràctica. Estic bé i em queda molt ciclisme.
–¿Quant li queda?
–Tinc amb el Katusha fins 2015 i ara per ara no em trobo malament com per dir el contrari. A més, cada any m’estic superant.
–Les edats s’estan allargant en el ciclisme.
–Sí, però també s’ha de veure la vida de cadascú. Jo visc molt tranquil, em vaig casar jove, tinc dos fills, porto una vida que em dóna una pau i una tranquil·litat i no estic per altres coses.
–¿Com l’explica a qui no entén de ciclisme que en la tercera setmana és més en forma que en la primera?
–Cadascú és diferent. Jo sóc molt de base i de fons. Hi ha gent que té por d’arribar malament a la primera setmana. Jo sé que patiré, però tampoc passa res per patir si sé que el meu punt bo el tindré l’última perquè sé que és la dura. Si a la Vuelta d’aquest any hi hagués sis finals en alt la primera setmana i l’última de pla per Valladolid, per dir alguna cosa, canviaria i arribaria a la primera setmana com un tir i les següents ja veuríem.
–La temporada no ha acabat, però, ¿quina valoració fa de moment?
–Molt bona, però també amb mala sort. Val que vaig guanyar aviat a Oman i vaig fer una bona general, vaig guanyar a Tirreno i també una bona general, però a partir d’allà molt mala sort. A la Volta Catalunya pensàvem que l’escapada de Daniel Martin l’agafàvem, ens vam refiar de l’Sky, i quan vam voler ja era tard i vaig perdre la Volta que estava guanyada. A les clàssiques igual: a l’Amstel estava molt fort i em vaig caure, i a la Flecha Valona vaig sortir gairebé per entrenar-me i vaig poder ser 6è, i la Lieja crec que l’hagués pogut guanyar perquè anava molt ràpid. Les sensacions que he tingut aquest any a les clàssiques mai les havia tingudes.
–Els grans objectius ara, ¿la Vuelta i el Mundial?
–Sí, al Mundial li tinc moltes ganes perquè és molt dur, a la Toscana, més de 270km i uns 5.000m de desnivell, amb un pepino a 3km de meta del 15% durant 800 metres… farà molt mal.
–¿És una oportunitat per vostè?
–Si no tinc cap problema a la Vuelta i si acabo bé... després crec que he de tenir coco, cuidar-me, i veurem. Penso que el Mundial el guanyarà un escalador i que sortirà de la Vuelta.
–¿I la Vuelta?
–Sé que sortiré de favorit, com Nibali, Valverde, Basso o Samu, i s’haurà d’aguantar a tots. Potser Nibali surt amb un punt per davant.
–L’etapa andorrana arriba just el dia d’abans de la festa nacional.
–Seria la bomba guanyar, sobretot després del que va passar fa un any.
–¿En quin revolt de la Gallina s’hauria de posar el públic per veure l’atac de Purito?
–Això va com va. L’any passat volia atacar a un quilòmetre de meta, ho vaig provar tímidament i em vaig guardar per al final perquè vaig veure que arribaríem junts. Cada cursa és diferent. Potser veig que hi ha gent que no va massa bé i ho provem des d’Engolasters.
–¿És possible un atac llunyà?
–¿En una etapa com aquesta que és tot pujar i baixar? I tant.
–¿Què li sembla l’estil de Froome sobre la bicicleta?
–Home, a mi no m’agrada perquè és una mica estrany, però té un motor en les cames que no vegis... Té un estil estrany, mou el cap molt, però n’hi ha de pitjors. Al final t’acostumes.
–¿Què li sembla la situació de l’Euskaltel, a punt de desaparèixer?
–Una pena perquè és un equip dels últims que queda amb tradició. Però encara tinc el pensament que no pot desaparèixer. No sé si han fet un moviment de treure’s els quatre capos perquè no tenen tant de pressupost i després potser surten amb un equip Continental Pro, més petit, més de casa. Espero que sigui aquesta la jugada.
–Al ciclisme espanyol ara mateix li quedaria Movistar. Està tocat.
–El ciclisme no, Espanya està tocada per la crisi que tenim a sobre. És difícil que algú posi tants milions d’euros en un equip quan hi ha gent sense feina.
–L’exciclista Erik Zabel ha reconegut que es va dopar i és fora de l’organigrama del Katusha.
–Ni cas. Em sembla penós. No poden treure res d’aquest any i tiren cap enrera. És que és normal que marxi, amb aquesta imatge que ha donat.
–¿Creu que surten ara casos de dopatge del passat perquè ja no hi ha tants en l’actualitat?
–Em dóna la sensació que sí, que o bé a part del món del ciclisme, o part de la premsa, l’interessa aquest rotllo, i no s’acabarà mai. Ara s’ha treballat molt, no hi ha tants casos com abans però com que s’ha de traure merda, miren al passat. Això ven molt.
–¿Compren casos com per exemple Danilo Di Luca, que dóna positiu fa temps i hi torna a caure quan ja és un veterà que ho té tot fet?
–De burros n’hi ha molts. Aquí hi ha més de dos-cents corredors a cada carrera, i és normal que hi hagi quatre imbècils.
Per a més informació consulti l'edició en paper.