És el segon cop que escric sobre la decisió d’intervenir la BPA. Ho faig pensant en el país, en tot el sistema bancari andorrà, i en tota l’economia d’Andorra. Per això vull aportar reflexions i possibles solucions. Només en un article, una opinió més.
 

D’entrada he de dir que comparteixo totalment el que va escriure el meu predecessor, Oscar Ribas Reig, el dia 3 de juny del 2015 al Diari d’Andorra, també en un simple article. Allò que comparteixo és la seva frase de la quarta columna, quan diu: «La denúncia, a totes llums injusta  i injustificada dels EUA, de blanqueig de diners procedents del crim organitzat». Hi estic ben d’acord, fou una denúncia injusta i injustificada i partint d’aquesta el Cap de Govern va explicar el 21 de maig que… en aquest afer cada una de les institucions ha fet allò que té encomanat… que «la passivitat hauria contribuït a estendre el risc de contagi a la resta de la plaça…» i també que «l’únic incomprensible seria que no fóssim capaços tots de remar en la mateixa direcció…». Però no puc estar d’acord amb aquesta darrera reflexió, d’entrada perquè les dues anteriors ja són subjectives i, per tant, ben discutibles (és clar que ningú no pot avalar cap passivitat); però sobretot a la llum d’informacions que han anat arribant, moltes vegades molt tard; igualment pel que s’ha dit o entès en les compareixences davant del Consell General. I també per tal que es mantingui a Andorra la presumpció d’innocència i la separació de poders. 

Una de les informacions és la nota verbal del 26/8/2014 del Govern americà, contestada per escrit pel Govern d’Andorra el dia 22/9/2014. No parlava de la BPA sinó, el que és més greu, de tot Andorra i de tot el sistema bancari andorrà. Vist on han arribat les coses, hi ha algunes reflexions i preguntes que caldria fer:
 

1ª.– És d’una gran hipocresia pretendre que el sistema bancari andorrà i tot Andorra, viu i ha viscut del blanqueig de diner negre criminal. Tot sovint sentim comentaristes, especialment espanyols, que diuen que Espanya limita al Sud i al Nord amb dos paradisos fiscals. Es refereixen, és clar a Gibraltar i a Andorra. Mai no he sentit a ningú dir que la Unió Europea limita al Nord-Oest amb el Regne Unit, que no és membre de la zona Euro (tot i que la City de Londres gestiona més del 50% d’inversions mundials en euros) i que tant els Estats Units d’Amèrica com la teòrica Unió Europea mantenen uns vincles econòmics preferents amb tots els Estats del Golf d’Aràbia (o de Pèrsia, segons qui fa el mapa). Petita llista: Qatar, Bahrein, Kuwait, Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita, etc. És clar que tant el Regne Unit com Delaware, com Miami, com tots els de la petita llista, tenen o bé petroli, o bé bombes atòmiques. I Andorra, a més de petita, no té res d’això. Es pot ésser un paradís fiscal important, sense sortir a cap llista dels teus amics (mai no hi sortirà ni la City de Londres, ni l’Estat de Delaware, ni cap Estat del Golf àrab). Ja ho vaig escriure un cop: es pot ser valent amb el feble i feble amb el fort. Aquesta vegada l’exemple és palmari. Com ho hauria de ser que no és el mateix el capital criminal procedent de tràfec de drogues, venda d’armes, etc. i la gran diferència fiscal que encara es manté avui a la Unió Europea i fomenta el viatge dels diners nets i de les empreses amunt i avall, a tot el mon, i ben poc a Andorra.
 

2ª.– Que ens fiquin a llistes i ens en treguin quan ells volen és tragicòmic. I és una demostració de mala consciència massa clara. Altrament que algú ens expliqui on son les desenes de milions de dòlars diaris que genera el consum i el tràfec de droga, la venda d’armes, les extorsions terroristes, etc. ¿Algú es pot creure que han passat o passen per Andorra? ¿On són la majoria dels consumidors de cocaïna? ¿Quins Estats tenen la fabricació i venda d’armes com una indústria intocable i protegida? ¿On són els grans despatxos d’advocats que poden negociar, cobrant rescats, el retorn de vaixells segrestats per terroristes a la costa  del Sudan o d’Eritrea? Certament no pas a Andorra, ni ganes. 
 

3ª.– També és un exercici d’hipocresia que ens vulgui donar lliçons un Estat que va tardar més de quatre anys a fer una Llei, després que Andorra la va publicar al BOPA al gener del 2001. ¿Algú li ha dit al Sr. Moscovici quin any es va publicar a cada Estat de la Unió Europea una Llei sobre blanqueig de diner negre que Andorra va fer i aplicar quatre anys i mig abans que Espanya (per exemple)? Als grans Estats europeus se salven bancs a cops de centenars de milers de milions d’euros, sense encomanar auditories milionàries per veure fins i tot qui hi té quatre rals i com se’ls ha guanyat. (¿Perquè si ho fessin no en quedaria cap?...) A Andorra s’intenta enfonsar-ne un, amb la complicitat o el silenci interessats d’alguns altres que difícilment suportarien que es fes amb ells, el mateix que es fa a la BPA. I dic s’intenta, perquè la Justícia encara hi pot dir molt.
 

Al meu entendre la nota verbal dels Estats Units es mereixia molt més que una contesta escrita. Quan els americans (com es diuen a ells mateixos els del EUA) fan de gendarmes del món (més que mai després de la ‘Patriot Act’ que no va ser gran cosa més que una altra confessió d’incapacitat, de descoordinació dels seus serveis i de manca de previsió) se’ls ha d’escoltar i val la pena que algú hi parli directament. Això no es va fer quan es podia fer (l’any 2014). Tot i que l’obligació primera de qualsevol Govern és la defensa dels seus. I no al darrer moment, sinó abans que ningú agafi cap martell exterminador.
 

El resultat ja el tenim al damunt, i es pot llegir en un documentat article a ‘The Economist’ del dia 6 de juny darrer. L’article també obre portes per al futur i recorda que malgrat que els de l’imperi americà es creuen els amos del món, als EUA. la separació de poders fa molts més anys que s’hi aplica. Molts més i millor que a Andorra, sense dubte. Un altre treball acurat que podria subscriure quasi íntegrament, és el del Catedràtic Dr. Ignacio Arroyo del darrer 24 de juliol a ‘El Periòdic d’Andorra’. En ell es demana que hi hagi diàleg amb les altres parts implicades i es trobi la fórmula que suposi el menor perjudici possible per a tots els afectats. Andorra té un problema econòmic imprevisible i vull pensar que imprevist pels qui van creure que enfonsar un Banc per quatre casos judicialitzats es pot fer de forma impune i barata: sigui l’Estat andorrà i totes les institucions que «han fet allò que tenen encomanat» (sic), sigui el FinCEN, sigui el Tresor americà.
 

 En l’article s’hi parla de diàleg, un diàleg que hauria d’incloure necessàriament els propietaris de la BPA (tots ells, no solament els qui tenen menys del 10% tal com s’inventa de manera tan ‘oportuna’ com estranya la Llei). 
 

Aquest diàleg que encara és possible, o hauria de ser-ho, i les solucions, bones per a tot el sistema bancari andorrà, per als propietaris de BPA, per als seus empleats i clients i, sobretot, per al conjunt d’Andorra, requereixen una altra pàgina, després d’aquesta. 
 

I no l’escriuré per cap malèvol desig que les coses no acabin bé… Més aviat el contrari.