L’herència pagana
Pensem en la guerra de Troia, i ens hi reconeixem; fantasiegem sobre els poetes que s’immortalitzaren amb el nom de l’autor de l’Odissea, i ens hi reconeixem; tractem de cercar, en un viatge de poques hores, el lloc on es trobava a Atenes l’Acadèmia fundada per Plató, i ens hi reconeixem; ens sorprenen les conquestes i el viatge d’Alexandre cap al cor d’Àsia, i ens hi reconeixem; barregem la història de l’amor de Cleòpatra i Marc Antoni, amb els rostres d’Elizabeth Taylor i Richard Burton, i ens hi reconeixem; recordem quan traduíem ansiosos els llibres de Juli Cèsar, i ens hi reconeixem; ens espanten els esgarrifosos mandats de Calígula o Neró, i, perquè ens espanten, ens hi reconeixem; meditem la partició de l’Imperi romà, i, en el dolor, ens hi reconeixem; fem memòria de tots els bustos d’Antinoo que hem vist al llarg de la nostra vida, i ens hi reconeixem; rellegim els aforismes de Marc Aureli, l’emperador filòsof, i ens hi reconeixem; reflexionem sobre els pocs anys de poder de Julià, i ens hi reconeixem; ens posem al davant les escenes de la caiguda de Roma, el 476, i el nom de l’últim emperador d’Occident, Ròmul August, i ens hi reconeixem. 1.700 anys de la història d’Europa, sota els noms de Grècia i Roma, on ens reconeixem, malgrat la distància, els canvis, les llengües… Som els hereus de tot això, i no hi ha cap altre poble que ho sigui. Els fonaments de la nostra existència cultural i política són aquests.
Tanmateix, hi ha un instant en la història que aqueixa continuïtat, bastida amb mancances i exclusions, amb afegitons i sumes, trontolla. La successió dels fets es produeix sense aparent solució de continuïtat, però hi ha una agitació per dins que capgirarà la situació social i transformarà per sempre més la religió i el sentiment de Roma. El cristianisme? Sí, és clar, també i sobretot el cristianisme, però en paral·lel a aquesta transformació interna, de mutacions personals i íntimes, i extensió al principi pacífica, algunes filosofies paganes havien evolucionat a pressupostos que sens dubte influïren en la conformació del revolucionari missatge del Crist, convertit en quelcom universal –catòlic– per Pau. Així, ja des de l’esmentat Marc Aureli, però sobretot en la destil·lació del neoplatonisme, primer amb Plotí, i exacerbat ja en Procle, el rebuig cap al propi cos, la consciència que sobretot devem tenir cura de l’ànima, l’ascetisme tan rigorós d’alguns filòsofs (tot i que en aquell moment serien potser considerats una mena de xamans, de gurus, de mestres espirituals, de místics teòrics…), indueixen a pensar en una mutació global. És cert un parell de coses: hi havia una clara consciència de paganisme hel·lè –que reviscolà, o no havia arribat a extingir-se pertot arreu al segle XIV–, i es va mirar el cristianisme com una religió que repugnava a l’esperit de Grècia i de Roma, per les seves idees completament alienes a la idiosincràsia d’una cultura mil·lenària com la del paganisme clàssic. Però això no lleva que entre cristianisme i (algun) paganisme, així com en moviments plurals i força hermètics com els gnosticismes, puguem trobar un aire de família que no va produir-se per casualitat.
I a aquesta dada de transició lògica, cal afegir l’aspecte de trontoll: ens reconeixem en els elements adés mencionats de la cultura clàssica, i fins i tot en prenem un cert partit estètic en els inicis de la seva decadència. Tanmateix, arriba un moment, amb l’edicte de Milà (313) de Constantí, i l’edicte de Tessalònica (380) de Teodosi, és a dir, de tolerància i oficialitat del cristianisme com a religió de l’Imperi –i, per descomptat, les progressives imposició i/o conversions forçades o interessades– que Roma desapareix de l’horitzó, les turbulències i les invasions transformen el panorama, apareixen zones dins de l’antic territori que esdevenen regnes, principats, senyorius…, i malgrat l’existència de iure i de facto de Roma a l’Orient, la història de les terres occidentals ha trencat per sempre amb la successió dels emperadors. Així i tot, un element continuarà unificant Europa: aqueixa fe comuna, el cristianisme, fins al punt que creuarem de manera imperceptible un límit simbòlic, en el qual l’element unificador serà la creu i no ja l’àguila imperial. Per això, la tradició de la qual parlava al principi experimenta una mutació inexorable, i els europeus, entre els segles IV i el VI ens sentim incòmodes, amb el desfici d’una identitat si no múltiple almenys amb una certa duplicitat: vinculats al paganisme de tants moments estel·lars de la nostra existència com a poble, però cristians, perquè és el que hem viscut i en el paradigma del qual ens trobem –i on la resta del món ens situa: Europa, nació cristiana.
Ara bé, els plantejaments teòrics o l’alt misticisme mai no han aturat la repressió o la persecució religiosa, i la tasca mampresa de destrucció de temples, estàtues, i de prohibició fins i tot de les menors mostres de pietisme de l’antiga fe no poden oblidar-se. Existiren i es perllongaren al llarg dels segles, encara que força cops es revestís amb vestidura religiosa el que només eren enemistats polítiques o socials. Això probablement va ocórrer-li a un dels noms més emblemàtics de les acaballes de l’Antiguitat clàssica al nord d’Àfrica: Hipàtia, matemàtica, filòsofa i mestra d’Alexandria que visqué les convulsions i enfrontaments entre el paganisme tradicional i les diverses sectes (en el sentit literal) del cristianisme d’aquella època, i a més a més en territori egipcià.
Hipàtia era una dona, segons pareix formosa, pertanyent a la tradició pagana, enormement culta, mestra en un món masculí, tolerant amb la diversitat religiosa d’aleshores (Sinesi de Cirene, que arribaria a ser bisbe, fou un dels seus alumnes), i de més a més casta. Conjuntava en ella mateixa les característiques de les darreries del paganisme, l’obertura a qualsevol persona, i l’ascens d’un totalitarisme. La seva història merita ser contada.
Tanmateix, hi ha un instant en la història que aqueixa continuïtat, bastida amb mancances i exclusions, amb afegitons i sumes, trontolla. La successió dels fets es produeix sense aparent solució de continuïtat, però hi ha una agitació per dins que capgirarà la situació social i transformarà per sempre més la religió i el sentiment de Roma. El cristianisme? Sí, és clar, també i sobretot el cristianisme, però en paral·lel a aquesta transformació interna, de mutacions personals i íntimes, i extensió al principi pacífica, algunes filosofies paganes havien evolucionat a pressupostos que sens dubte influïren en la conformació del revolucionari missatge del Crist, convertit en quelcom universal –catòlic– per Pau. Així, ja des de l’esmentat Marc Aureli, però sobretot en la destil·lació del neoplatonisme, primer amb Plotí, i exacerbat ja en Procle, el rebuig cap al propi cos, la consciència que sobretot devem tenir cura de l’ànima, l’ascetisme tan rigorós d’alguns filòsofs (tot i que en aquell moment serien potser considerats una mena de xamans, de gurus, de mestres espirituals, de místics teòrics…), indueixen a pensar en una mutació global. És cert un parell de coses: hi havia una clara consciència de paganisme hel·lè –que reviscolà, o no havia arribat a extingir-se pertot arreu al segle XIV–, i es va mirar el cristianisme com una religió que repugnava a l’esperit de Grècia i de Roma, per les seves idees completament alienes a la idiosincràsia d’una cultura mil·lenària com la del paganisme clàssic. Però això no lleva que entre cristianisme i (algun) paganisme, així com en moviments plurals i força hermètics com els gnosticismes, puguem trobar un aire de família que no va produir-se per casualitat.
I a aquesta dada de transició lògica, cal afegir l’aspecte de trontoll: ens reconeixem en els elements adés mencionats de la cultura clàssica, i fins i tot en prenem un cert partit estètic en els inicis de la seva decadència. Tanmateix, arriba un moment, amb l’edicte de Milà (313) de Constantí, i l’edicte de Tessalònica (380) de Teodosi, és a dir, de tolerància i oficialitat del cristianisme com a religió de l’Imperi –i, per descomptat, les progressives imposició i/o conversions forçades o interessades– que Roma desapareix de l’horitzó, les turbulències i les invasions transformen el panorama, apareixen zones dins de l’antic territori que esdevenen regnes, principats, senyorius…, i malgrat l’existència de iure i de facto de Roma a l’Orient, la història de les terres occidentals ha trencat per sempre amb la successió dels emperadors. Així i tot, un element continuarà unificant Europa: aqueixa fe comuna, el cristianisme, fins al punt que creuarem de manera imperceptible un límit simbòlic, en el qual l’element unificador serà la creu i no ja l’àguila imperial. Per això, la tradició de la qual parlava al principi experimenta una mutació inexorable, i els europeus, entre els segles IV i el VI ens sentim incòmodes, amb el desfici d’una identitat si no múltiple almenys amb una certa duplicitat: vinculats al paganisme de tants moments estel·lars de la nostra existència com a poble, però cristians, perquè és el que hem viscut i en el paradigma del qual ens trobem –i on la resta del món ens situa: Europa, nació cristiana.
Ara bé, els plantejaments teòrics o l’alt misticisme mai no han aturat la repressió o la persecució religiosa, i la tasca mampresa de destrucció de temples, estàtues, i de prohibició fins i tot de les menors mostres de pietisme de l’antiga fe no poden oblidar-se. Existiren i es perllongaren al llarg dels segles, encara que força cops es revestís amb vestidura religiosa el que només eren enemistats polítiques o socials. Això probablement va ocórrer-li a un dels noms més emblemàtics de les acaballes de l’Antiguitat clàssica al nord d’Àfrica: Hipàtia, matemàtica, filòsofa i mestra d’Alexandria que visqué les convulsions i enfrontaments entre el paganisme tradicional i les diverses sectes (en el sentit literal) del cristianisme d’aquella època, i a més a més en territori egipcià.
Hipàtia era una dona, segons pareix formosa, pertanyent a la tradició pagana, enormement culta, mestra en un món masculí, tolerant amb la diversitat religiosa d’aleshores (Sinesi de Cirene, que arribaria a ser bisbe, fou un dels seus alumnes), i de més a més casta. Conjuntava en ella mateixa les característiques de les darreries del paganisme, l’obertura a qualsevol persona, i l’ascens d’un totalitarisme. La seva història merita ser contada.