L’arca andorrana
La ploma d’oca lliscava pel full amb traç ferm, a voltes un xic arrabatat. Anava deixant rastres negres que al mirar-se en conjunt traçaven la identitat de la nació andorrana.
Aquella tarda de novembre del 1748 Antoni Fiter i Rossell treballava a la llum d’una làmpada d’oli, de coure gastat, en un atmosfera càlida i erudita. La taula de treball era plena de lligalls cordats amb vetes negres, perfectament ordenats en piles segons la naturalesa dels temes que tractessin: privilegis, franquícies, exempcions, usos, consuetuds, rituals per a la recepció dels coprínceps, màximes morals, etc. Sovint Fiter s’atansava al vell document que tenia al davant fins gairebé fregar-lo amb el nas tractant de treure l’entrellat a les paraules escrites segles enrere en estils, llengües i ortografia distintes. Lletra carolina, cancelleresca, llatí, protocatalà, català... Tenia 40 anys i la vista gastada de tant estudiar lleis antigues i dret civil en llibres feixucs servats a biblioteques i universitats. De tant en tant s’ajudava amb una lent gruixuda muntada sobre un mànec de nàcar. Al darrere de la cadira que ocupava, tapissada amb pell de vaqueta de Monròvia, hi havia una calaixera folrada amb zinc per evitar que la humitat o les rates, o qualca altra malura fes malbé els documents guardats en els 28 calaixos. Aquell moble era una vertadera càpsula de temps. Protegit el seu contingut amb set panys, un per a cada parròquia de les valls, el seu interior contenia l’essència de la raó d’existir d’Andorra. Com una Arca de l’Aliança bíblica, dipositària del llegat espiritual i de les formes de convivència que desenes de generacions s’havien autoimposat. Un receptacle on hi convivien emperadors com Carlemany i Lluís I el Pietós, bisbes, camperols, pastors, traginers, contrabandistes, en la més obscura soledat del seu interior.
Joan Amades insistia en comparar aquest Armari de les Set Claus amb l’esmentada Arca de l’Aliança. Hi traçava analogies carregades d’hermetisme i alhora de la molta imaginació i sentit de l’humor dels que feia gala. En parlar de l’Arxiu de les Set Claus, hom no sabia en quin terreny es trobava el folklorista; si en el dels arcans misteris de l’antigor o en els dels somnis a l’altra banda dels miralls. La qüestió, sigui quina sigui la resposta, és que Amades establí un paralel·lelsime simbòlic entre el contingut dels documents guardats en aquell armari i els tres objectes de l’interior de l’Arca de l’Aliança del poble d’Israel. Les Taules de la Llei, que contenien els Déu Manaments que Yavhé lliurà a Moisés venien a ser com les que l’antic Consell de la Terra legislava des del segle XV per a la convivència entre els habitants de les parròquies andorranes. El Bastó d’Aaron (germà gran de Moisès) que podia convertir-se en una serp ferotge que es cruspia les que havia creat la màgia dels mags del malvat faraó, representava per Amades un instrument de lluita de la tenaç resistència del poble andorrà per conservar la seva independència en front d’aquells que pretenguessin engolir-lo. El Bol amb el Manà, la menja que Yavhé feia ploure del cel per a nodrir el seu poble escàpol d’Egipte que vagareva pel desert, seria l’aliment espiritual que havia de donar les forces per seguir construint un present i futur pròsper pel petit país.
I era l’hora d’emprendre aquella tasca monumental que el Consell de la Terra encarregà a Fiter. Rescatar de la pols dels segles els documents que demostraven i salvaguardaven Andorra del perill de diluir-se en una anècdota del passat, Fiter titulà aquesta magna, titànica obra com Manual Digest de les Valls neutras de Andorra, en lo qual se tracta de sa Antiguitat, Govern y Religió, sos Privilegis, Usos, Preliminacions y Prerrogativas (sic). Potser la propera vegada no hauria sort. No hauria un bisbe d’Urgell com Simeó de Guinda que aconseguís preservar les institucions del país en front un rei absolutista com Felip V. El ble de la llàntia tremolava com si li pogués llegir els pensaments. Un calfred li va recórrer l’espatlla amb la mateixa intensitat que un llamp creuava el tros de cel enmmarcat per la finestra propera. Antoni Fiter i Rossell, s’assecà una llàgrima dels ulls encetats i premé ben fort la ploma.
Fundació Joan Amades
Aquella tarda de novembre del 1748 Antoni Fiter i Rossell treballava a la llum d’una làmpada d’oli, de coure gastat, en un atmosfera càlida i erudita. La taula de treball era plena de lligalls cordats amb vetes negres, perfectament ordenats en piles segons la naturalesa dels temes que tractessin: privilegis, franquícies, exempcions, usos, consuetuds, rituals per a la recepció dels coprínceps, màximes morals, etc. Sovint Fiter s’atansava al vell document que tenia al davant fins gairebé fregar-lo amb el nas tractant de treure l’entrellat a les paraules escrites segles enrere en estils, llengües i ortografia distintes. Lletra carolina, cancelleresca, llatí, protocatalà, català... Tenia 40 anys i la vista gastada de tant estudiar lleis antigues i dret civil en llibres feixucs servats a biblioteques i universitats. De tant en tant s’ajudava amb una lent gruixuda muntada sobre un mànec de nàcar. Al darrere de la cadira que ocupava, tapissada amb pell de vaqueta de Monròvia, hi havia una calaixera folrada amb zinc per evitar que la humitat o les rates, o qualca altra malura fes malbé els documents guardats en els 28 calaixos. Aquell moble era una vertadera càpsula de temps. Protegit el seu contingut amb set panys, un per a cada parròquia de les valls, el seu interior contenia l’essència de la raó d’existir d’Andorra. Com una Arca de l’Aliança bíblica, dipositària del llegat espiritual i de les formes de convivència que desenes de generacions s’havien autoimposat. Un receptacle on hi convivien emperadors com Carlemany i Lluís I el Pietós, bisbes, camperols, pastors, traginers, contrabandistes, en la més obscura soledat del seu interior.
Joan Amades insistia en comparar aquest Armari de les Set Claus amb l’esmentada Arca de l’Aliança. Hi traçava analogies carregades d’hermetisme i alhora de la molta imaginació i sentit de l’humor dels que feia gala. En parlar de l’Arxiu de les Set Claus, hom no sabia en quin terreny es trobava el folklorista; si en el dels arcans misteris de l’antigor o en els dels somnis a l’altra banda dels miralls. La qüestió, sigui quina sigui la resposta, és que Amades establí un paralel·lelsime simbòlic entre el contingut dels documents guardats en aquell armari i els tres objectes de l’interior de l’Arca de l’Aliança del poble d’Israel. Les Taules de la Llei, que contenien els Déu Manaments que Yavhé lliurà a Moisés venien a ser com les que l’antic Consell de la Terra legislava des del segle XV per a la convivència entre els habitants de les parròquies andorranes. El Bastó d’Aaron (germà gran de Moisès) que podia convertir-se en una serp ferotge que es cruspia les que havia creat la màgia dels mags del malvat faraó, representava per Amades un instrument de lluita de la tenaç resistència del poble andorrà per conservar la seva independència en front d’aquells que pretenguessin engolir-lo. El Bol amb el Manà, la menja que Yavhé feia ploure del cel per a nodrir el seu poble escàpol d’Egipte que vagareva pel desert, seria l’aliment espiritual que havia de donar les forces per seguir construint un present i futur pròsper pel petit país.
I era l’hora d’emprendre aquella tasca monumental que el Consell de la Terra encarregà a Fiter. Rescatar de la pols dels segles els documents que demostraven i salvaguardaven Andorra del perill de diluir-se en una anècdota del passat, Fiter titulà aquesta magna, titànica obra com Manual Digest de les Valls neutras de Andorra, en lo qual se tracta de sa Antiguitat, Govern y Religió, sos Privilegis, Usos, Preliminacions y Prerrogativas (sic). Potser la propera vegada no hauria sort. No hauria un bisbe d’Urgell com Simeó de Guinda que aconseguís preservar les institucions del país en front un rei absolutista com Felip V. El ble de la llàntia tremolava com si li pogués llegir els pensaments. Un calfred li va recórrer l’espatlla amb la mateixa intensitat que un llamp creuava el tros de cel enmmarcat per la finestra propera. Antoni Fiter i Rossell, s’assecà una llàgrima dels ulls encetats i premé ben fort la ploma.
Fundació Joan Amades