• ESTAR A LA CONTRA TRANSMET MANCA DE CATEGORIA I MAQUIAVEL.LISME

La vida d'un país està sempre marcada per dos grans pilars: l'Estat i la societat civil. Es poden col.locar en l'ordre que es vulgui, però la seva fortalesa ha de ser molt igual per tal que el desenvolupament en tots els ordres sigui equilibrat. En un mateix dia es reprenen les converses sobre el Pressupost, el retorn al col.legi marca un element important de la vida i les anàlisis d'ocupació assenyalen l'evolució diferent de la crisi, segons els sectors. Fent una anàlisi comparativa es podria deduir fàcilment que la realitat actual està íntimament lligada a la feina que es fa en els diferents àmbits i a la vegada marcada per un clar desequilibri entre la societat i l'Estat. Si no sabem establir una comunicació més directa, lleial i real serà difícil un bon resultat final. Necessitem una política d'Estat més forta i això només és possible amb uns dirigents amb mentalitat d'Estat. Aquesta necessitat no es veu reflectida en la realitat actual del país. La quadratura del cercle és cada vegada més gran i els avenços només es produeixen en el terreny dialèctic o en la política altisonant del soroll sense cap fruit a l'interior. En un món global una nació és molt poca cosa si no hi ha una clara mentalitat d'Estat. A la vista i com a conseqüència de tot el que passa no podem deixar de recordar la cèlebre frase de Walter Benjamin quan afirmava que l'esperança és infinita, però no per a tots. Ell es referia a la persecució als jueus. Potser nosaltres podríem parlar de la desesperança que ens dóna comprovar que només es parla i mai s'arriba a un acord. Esperem de tots i tots ens desesperen, cadascú amb una cançó diferent però desafinada en tots els casos. Els pactes estan sempre sobre la taula per a reescriure'ls, però manca paper o tinta i sens dubte un text sempre inexistent. Ens preocupa encara més saber qui es troba realment darrere aquesta situació. Davant de moltes accions ens assalta la temptació de pensar que molts parlen a través d'uns altres i no amb veu pròpia. Fan de ninots a les ordres del ventríloc que remena els fils i no es deixa mai veure.

Massa vegades com més fals és el missatge, més aviat arriba l'opinió pública com a dogma de fe. Ens ho hem de fer mirar. En l'afany de guanyar per damunt de tot i que les nostres idees siguin les que triomfin, no tenim present que el personatge perdedor no té perquè ser un personatge fracassat. Es més, podria ser al revés si es donessin les accions perquè fos així. Caldria plantejar aquesta qüestió en aquest mon inacabable de la discussió.

Estar sempre a la contra transmet manca de categoria, ignorància de les conseqüències, maquiavel.lisme barat, picaresca i carència de grandesa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.