PUBLICITAT

Ni una data per a la vista del segrest d’una menor

El cas de la doctora Rosamaria Bruni serveix per il·lustrar el que molt sovint es comenta al voltant del sistema judicial, que no funciona. Quan passen quatre anys i quatre mesos des del segrest d’una nena i ni tan sols hi ha fixada una data per al judici, és que alguna cosa no funciona. No és un problema nou, sinó que s’arrossega en el temps. El ministre Xavier Espot hi està treballant de valent per resoldre’l, i a punt està la figura del saig per intentar executar les sentències i donar una solució judicial a les demandes dels ciutadans. Perquè com s’afirma en el món de la judicatura, no hi ha justícia si aquesta és lenta o no s’executa el que decideixen els batlles.
El que està patint aquesta mare és comprensible. Veu com la seva filla, que estava sota la tutela del Govern, és segrestada pel seu pare i traslladada a Alemanya, on les autoritats d’aquest país es posicionen sense cap mena de rubor a favor –en aquest cas– de la persona que ha estat condemnada per segrest i que salda la seva condemna amb una simple multa econòmica, que li permet continuar fent una vida normal amb la nena.
Es tracta d’una situació que convida a reflexionar i a fer moltes preguntes sobre el model de justícia que impera no només a Andorra, sinó en altres països, i a pensar sobre la validesa de convenis internacionals que haurien de servir per dirimir casos en què estan implicats dos estats, tot i que a l’hora de la veritat s’acaba imposant la legislació nacional si es tracta de beneficiar a un ciutadà del país. Luna compleix avui 14 anys. Va ser segrestada amb 10, i els informes dels psicòlegs reflectien que la nena  no estava preparada per anar amb el seu pare. L’altre perjudicada –la mare– va haver de pagar la defensa de la seva filla amb tres mesos de presó, temps que va aprofitar l’exmarit per endur-se la nena a Alemanya. Que cadascú extregui les pròpies conclusions.
PUBLICITAT
PUBLICITAT