Segon dia consecutiu que dediquem l’editorial a l’atemptat de Barcelona i al qual hi hem de sumar el de Cambrils, que ens sorprenia de matinada. Quan semblava que tornava la calma després de la barbàrie, un altre atac, aquest cop a la localitat tarragonina, va tornar a sacsejar-nos. I si ahir dèiem que Barcelona és una ciutat molt pròxima a Andorra, no ho és menys Cambrils, ja que és una de les poblacions de costa on més andorrans passen les seves vacances. És el cas del conseller liberal Ferran Costa, que estava al rovell de l’ou en el moment de l’atemptat a Cambrils.

No hi ha paraules per descriure l’horror ni la pena que se sent quan una massacre et toca tant d’a prop, però tampoc n’hi ha pels assassinats d’ahir a Finlàndia i a Alemanya.

Però que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Ahir mateix, a Barcelona, un grup de ciutadans van obligar a desfer-se una concentració d’ultres que clamaven contra els musulmans. No, ser musulmà no vol dir ser terrorista, com ser catòlic no vol dir ser un supremacista blanc com els de Charlottesville. Les persones que professen la religió musulmana, o que són àrabs o magribins, també són potencials víctimes dels terroristes, que no fan distincions. I aquest horror és el que viuen directament a llocs com Síria, per això fugen i d’aquí el lema Volem acollir.

A tot això, s’hi suma l’humor negre passat de voltes... Ahir la matí corrien mentides per Internet de gran calibre: que els terroristes venien a atemptar al Principat, que la frontera estava tancada... No fa gràcia. Com tampoc que alguns es dediquessin a gravar les víctimes en lloc d’ajudar-les, o que d’altres aprofitessin el moment de caos i confusió per al pillatge.

Seguim reflexionant.