Sala torna a la carretera amb el repertori celta de 'La taverna d'Old John'. Foto: DANNY CAMINAL

–¿Què hi fa un senyor de Vic tan enganxat a la música celta?

–A principis dels 80 vaig viure a cavall entre Irlanda i Escòcia. Componia bandes sonores. La música irlandesa t'impregna, se't queda tatuada a la pell i la portes sempre amb tu.

–Intuïm en vostè un expert: el whiski, ¿irlandès o escocès?

–Em quedo amb l'escocès, per varietat i per tradició.

–Aquest retorn als orígens celtes, ¿té alguna cosa a veure amb els seus 50 anys acabats de fer?

–Sempre he anat alternant els meus dos vessants: el rock i el folk. Ara toca A la taverna d'Old John, potser per desengreixar. Com qui té un piset a Andorra i de tant en tant hi puja per fer-hi una escapadeta.

–Vostè mateix. Lennon deia que la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres coses. ¿De veritat?

–Tenia tota la raó del món. Però no em queixo. En realitat, em sento molt afortunat d'haver treballat amb Carles Sabater, Sau i La Banda del Bar, i que després de tants anys la gent encara vingui a un concert meu. Però no m'agrada viure del que he fet; m'interessen més el present i el futur.

–Des de la talaia del seu mig segle: la joventut, ¿és una malalti que es cura amb l'edat?

–No tin clar que sigui una malaltia. Que es cura amb l'edat, segur. Desafotunadament. És evident que passen els anys i que la vida ni la música són el mateix als 20 que als 50, ni suposo que als 70. Tampoc les cançons que escrius tenen res a veure. I si és així, malament rai.

–Terç polític: els resultats de les eleccions catalanes, ¿són una coça del poble al cul del tripartit?

–Els dos grans perdedors, ERC i PSC, són els partits que tenien els papers més mullats. CiU, en canvi, ha explicat amb una certa coherència aquesta combinació de catalanisme, independentisme i pragmatisme. I la gent el que vol, al final, són les idees clares.

–¿Forma part de la legió de desencantats amb la gestió del tripartit?

–Reconec que em vaig fer moltes il·lusions: creia que quan ERC gestionés Cultura la indústria musical catalana faria un pas endavant. La realitat és que hem avançat, sí, però no gràcies, sinó malgrat els polítics.

–Tan malament no ho han fet: els castells són patrimoni de la humanitat, i els hotels serviran pa amb tomàquet per esmorzar...

–La gastronomia és un dels pocs àmbits en què podem presumir que som campions del món. Els restauradors catalans –i andorrans, si ho puc dir– saben perfectament què han de servir. No cal que els ho diguin des d'una conselleria.

–Si Plataforma per Catalunya hagués arribat al Parlament, ¿s'hauria esborrat d'osonenc?

–Una de les grans notícies de diumenge va ser que e lpartit d'Anglada no obtingués cap escó. La immigració és un problema que s'ha de tractar amb intel·ligència i sobretot amb sensibilitat, mai amb frivolitat.

–El buner d'Ordino amansava els llops amb la gaita. Vostè, ¿quines feres ha domesticat a cop de guitarra?

–Ho vaig provar amb els meus fills, però no va funcionar... Els músics de vegades tenim la temptació de voler canviar el món. Jo en faig prou si la gent que ve al meu concert s'ho passa bé durant dues hores.

Per a més informació consulti l'edició en paper.