Foto: EL PERIÒDIC

A les tres grans agències de qualificació que fan tremolar el món amb les seves decisions els ha sortit un inesperat competidor: Wikirating, una plataforma de codi obert en la qual qualsevol usuari pot avaluar un país o una empresa. Com el seu model Wikipedia, Wikirating basa tot el seu poder en la intel·ligència col·lectiva dels seus usuaris: qualsevol pot posar una nota de solvència o, fins i tot, desenvolupar noves metodologies d'anàlisi. I ja hi han participat més de 5.000 persones.

«Wikirating és el primer instrument de qualificació lliure, independent i transparent d'Internet», declara a Efe un dels seus dos fundadors, el matemàtic austríac Dorian Credé, de 37 anys. El projecte sense ànim de lucre funciona des del passat octubre, però la seva gestació va començar el maig de 2010, esperonat pel que Credé qualifica com el descrèdit de les agències, que van fallar donant la màxima nota a productes financers «tòxics» i no van preveure la fallida el 2008 del banc d'inversió Lehmann Brothers.

«Llavors vaig pensar: ¿per què no fer alguna cosa com Wikipedia que s'ocupi dels rating? Així s'evitaria qualsevol influència del món econòmic i polític, perquè tots podrien controlar el seu funcionament, que a més seria obert i transparent», explica. Després de mil hores de treball al costat del seu soci Erwan Salembier, el projecte s'ha engegat i compta amb uns 150 usuaris registrats, però han estat ja 5.000 el que han participat d'alguna forma a la pàgina digital, que ha tingut 20.000 visites.

Credé assegura que a Wikirating s'ha reforçat el control sobre les dades que s'utilitzen per a les avaluacions, a causa de la pròpia complexitat de la matèria que tracta i perquè no hi hagi besllums de manipulació. Per a aquest matemàtic, que treballa en una companyia de programari, el declivi futur de les tres grans agències que controlen el 95 % del mercat –Standard & Poor's (S&P), Moody's i Fitch– està fora de qualsevol dubte. La pregunta és quant trigarà aquest procés. «El poder de les agències es deu al fet que els mercats encara confien en elles, però cada vegada menys. Quan els mercats sàpiguen que hi ha alternatives, les valoraran. I les que millor funcionin seran en les quals finalment confiïn», pronostica.

Credé no oculta que la seva ambició és que Wikirating es converteixi en una alternativa real en el futur, igual que ara Wikipedia és una realitat inqüestionable malgrat que molts es riguessin del projecte en els seus inicis. Fins ara existeixen dos mètodes per posar notes, des de la matricula d'honor («AAA») fins a la suspensió de pagaments («D»). Un és una simple votació i un altre es basa en un model matemàtic amb variables econòmiques clàssiques, com el deute estatal i el creixement econòmic, que després s'ajusta amb altres valors com l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU.

A més, uns altres dos mètodes més complexos proposats pels usuaris estan sent sospesats pels fundadors de Wikirating, el principal problema dels quals és la falta de temps a causa que també es deuen als seus treballs com a assalariats.

Però si un dels mètodes és una votació, ¿no és aquesta també una fórmula opaca per qualificar a un país?

Un mètode com el del vot –argumenta Credé– pot aportar també informació perquè al cap i a la fi «el mercat està format per gent que en última instància actua també de forma subjectiva i emocional. Els mercats no reaccionen sempre de forma racional». I, sobretot, «són només mètodes, no diem que siguin els correctes. I tothom pot valorar perquè funcionen de forma oberta», la qual cosa contrasta amb les grans agències, que «no expliquen quins són les seves fórmules de càlcul perquè són el secret del seu negoci».

Una altra de les sorpreses és que amb el model matemàtic d'anàlisi, anomenat Wikirating Sovereign Index (SWI), les notes dels països industrials són bastant pitjors que les que ofereixen les agències clàssiques. A Wikirating, Estats Units amb prou feines té un aprovat (BBB-) mentre que França no només ha perdut la triple A, sinó que és un bo escombraries (BB-), igual que Alemanya (BB+) i Espanya (BB), la qual cosa contrasta amb la brillant nota de Xile (A+).

L'explicació és que amb el SWI el deute públic té un pes negatiu determinant enfront de les altres variables. «La situació dels països industrialitzats és així de dolenta, especialment si tenim en compte els nivells de deute existents. Si es deixa diners a algú els deutes són un aspecte fonamental per avaluar si podrà retornar aquests diners», argumenta Credé.

Per a més informació consulti l'edició en paper.