L'últim bany públic tradicional de Pequín, immortalitzat a la cèlebre pel·lícula La ducha (Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià de 1999), segueix sobrevivint els vertiginosos canvis de Pequín, però ara es veu amenaçat per nous projectes urbanístics a l'humil barri on es troba.

La casa de banys «Shuangxingtang» («Saló de la Doble Prosperitat»), situada al districte de Fengtai, als afores meridionals de Pequín, lluita per convertir-se en centenària (va ser oberta el 1917), però no ho tindrà gens fàcil, ja que als seus voltants les excavadores han començat a derrocar edificis.

El seu gerent, Xiong Gangjian, que segueix els passos del seu pare al capdavant del lloc, explica que l'ajuntament es planeja construir una zona verda en el lloc, situat a prop de l'aeroport de Nanyuan, utilitzat per l'Exèrcit xinès.

«Estem intentant protegir-ho, i per a això hem sol·licitat a les autoritats de Patrimoni Cultural que ho conservin», explica a Efe el gerent, mentre ensenya amb orgull l'interior del lloc.

En ell, el temps sembla haver-se aturat als anys 90 que relata la genial pel·lícula de Zhang Yang: el lloc, només per a homes, està habitat per amants de l'anomenat «lao Beijing», l'antic Pequín, molts d'ells jubilats que poden passar-se el dia sencer nus o coberts per una simple tovallola, mentre conversen amb els amics, fumen, juguen a les cartes o als escacs.

«Vinc a banyar-me i també per promoure la cultura del vell Pequín, per xerrar i beure», explica un home de 65 anys anomenat Meng, qui, com la resta de clients, no es molesta perquè les càmeres el fotografiïn nu, ja que estan acostumats a aparèixer en reportatges nostàlgics de la televisió pequinesa.

«Aquest bany, pel que sé, és l'únic que queda d'aquest tipus», explica el rialler Meng, mentre a pocs metres d'allà altres jubilats es dutxen, es donen un bany en una piscina comunal, o recorren a la medicina tradicional amb massatges o moxibustió (recipients de cristall que es col·loquen a manera de ventosa en el cos, fent servir la calor d'una flama).

Les baralles de grills, que apareixien a la pel·lícula de 1999, també són freqüents en el petit recinte, que des de l'èxit del film està decorat amb els seus fotogrames, mentre un nan s'ocupa que la roba i les sabates dels clients estiguin en ordre, i els gots de tots ells plens de te.

«Molts dels ancians vénen aquí per recuperar els seus records de joventut», explica el gerent Xiong, qui explica que banyar-se en el «Saló de la Doble Prosperitat» costa amb prou feines 10 iuans (poc més d'un euro, o d'un dòlar).

Aquest tipus de banys tradicionals eren molt habituals a la Xina imperial o fins i tot a la del maoisme, en una època en la qual l'aigua corrent era poc habitual en els habitatges, però amb la modernització han anat desapareixent, o sent substituïts per saunes més sofisticades i cares.

El propi bany de la pel·lícula es va renovar i va funcionar com a sauna després de l'èxit del film, però finalment els seus amos van decidir tornar a la forma tradicional, amb la finalitat de conservar el record d'un Pequín gairebé rural en el qual tots es coneixien, no hi havia presses i tampoc massa pudor.

La pel·lícula que ho retrata, que també va ser premiada en els festivals de Toronto (Canadà) i Salònica (Grècia), parlava precisament de la desaparició del Pequín d'antany, el dels hutongs (carrerons tradicionals) i els siheiuan (cases d'una planta amb pati), davant els blocs de pisos i les amples avingudes.

Per aquell temps, fa 13 anys, encara quedaven unes desenes de banys com el del film, però avui només en queda un: els autors de la pel·lícula van endevinar que aquesta forma de vida estava condemnada a l'extinció, més quan el 2001, després de l'elecció de Pequín com a seu dels Jocs Olímpics de 2008, els canvis es van accelerar encara més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.