Mercè Closa fa més de 30 anys que gestiona Pompes Fúnebres les Valls, la primera funerària que es va instal·lar al país. Abans només hi havia caixistes, fusters que fabricaven la caixa, i l’empresa va protocolitzar el servei funerari. La Mercè encara va veure el batlle interpel·lant els difunts tres vegades amb el «Mort qui t’ha mort». 

 

–Si una persona mor a casa, la família avisa el metge o el SUM perquè cal un certificat mèdic de defunció. Si el metge no veu clar que sigui mort natural, s’avisa el forense. 

 

–Ens avisen in situ. Nosaltres, Pompes Fúnebres les Valls, estem de guàrdia de l’1 al 22 de cada mes, i l’altra funerària, del 23 al 30 del mes. Sempre s’avisa la funerària de guàrdia, però la família és sobirana per decidir amb quina empresa vol tractar. 

 

–Si la persona mor a l’Hospital es baixa al dipòsit. La família decideix quan  la vol portar a la sala de vetlles que li correspon: n’hi ha una a Sant Julià, una a Canillo i una a Encamp. A Andorra la Vella, Escaldes-Engordany, la Massana i Ordino els correspon la sala de vetlles de la capital. De vetlles en domicilis ja se’n fan ben pocs. 

 

–Som vuit persones, i oferim servei les 24 hores. Hi ha molts dies que estem aturats perquè potser un dia hi ha dos enterraments i després durant uns quants dies no n’hi ha cap. De repatriacions cada vegada se’n fan menys, pel forn incinerador, que ajuda les famílies perquè és més econòmic, facilita els desplaçaments i els tràmits es fan en 24 hores. 

 

–Sí, la gent cada vegada hi creu més, i hi ha molta gent que incinerem però, igualment, va al nínxol familiar. D’altres opten per un columbari i també n’hi ha que llencen les cendres en un lloc especial. 

 

–Bé, com més cultura hi ha al país tenim la mort més assumida. Els anglicans tenen molta preparació. Jo fa més de 30 anys que estic a la funerària i m’han ensenyat que la mort, encara que sigui molt trista, ens contenim, no transmetem el dolor com abans. Se sap estar. 
 

–No, no, és clar. Però et dic una cosa: el culte a la mort també depèn molt de la formació de la família, i com més creient, més ho suporta.

 

–Al mateix cementiri que tothom, si volen. Cada religió fa el seu ritual i els no creients acostumen a anar directament de la sala de vetlles al cementiri.

 

–No, o ets creient o vas directe al cementiri. No és com Barcelona, per exemple, que hi ha moltes opcions. Aquí tot és molt tancat i el culte també. O fem alguna cosa o no fem res. 

 

–La vida l’afrontem i l’entenem d’una altra manera. I al llarg de la vida aprenem que tots naixem per morir i que l’important és morir el màxim de tard possible. Però, sobretot, tenir una qualitat de vida que valgui la pena. Ara, quan algú perd una persona jove... És molt diferent.

 

–No, no, fa 30 anys que es va fer l’últim. Si no ho recordo malament es van portar dues persones a Juberri.

 

–I com es gestiona l’enterrament?

–Parlem amb el comú de la parròquia on vivia la persona difunta, per demanar un nínxol, sigui de lloguer o de propietat. Nosaltres fem de mitjancers i la família escull el nínxol disponible que prefereix. Les sales de vetlles són molt flexibles i adaptades a les famílies, on portem els difunts.

 

–Les sis persones que tenim en plantilla tenen el títol en l’especialitat de tanatopràxia. 

 

–Sí, però la gent jove no tant i, a més, si mors abans dels 65 anys encara en actiu, laboralment parlant, la CASS ho cobreix. 

 

–Se’n fa càrrec l’assistència social. Si no es troba ningú, la Batllia ens dóna el permís per enterrar o incinerar.