SEBASTIÁN ÁLVARO Periodista, creador de ‘Al filo de lo imposible’ (TVE)
SEBASTIÁN ÁLVARO: «No puc imaginar-me res més bonic que sortir en busca d’allò desconegut»
Periodista, aventurer, explorador, viatger... Sebastián Álvaro és el creador d’un dels programes més famosos de la televisió pública espanyola dels darrers anys: Al filo de lo imposible. Amb el seu inseparable equip de fotografia i filmografia ha enregistrat, en els darrers 30 anys, els racons més inhòspits, llunyans i perillosos de la Terra. Fa poques setmanes va inaugurar una exposició fotogràfica al Museu del Tabac de Sant Julià amb un recull de les millors instantànies de la seva col·lecció personal. / Per MARC SOLANES
–Per què s’ha dedicat sempre a l’aventura i a l’exploració extremes?
–La paraula aventurer sempre ha estat mal vista al nostre país: sempre s’ha entès com un home sense ofici ni professió que viu a costa de les dones.
–Ostres!
–Doncs sí... Però anant al tema, el que més m’ha influenciat han estat les lectures. Em van condicionar moltíssim les narracions de les expediciones posteriors a la Segona Guerra Mundial. Expedicions molt complicades als cims més alts del món.
–Una passió des de ben petit veig...
–Per dir-ho d’alguna manera, a casa meva els meus pares sabien des del principi que tenien un fill rebel i impulsiu. Als sis anys em vaig escapar de casa i la Guàrdia Civil em va haver de retornar...
–És un tema genètic?
–Hi ha investigacions que afirmen l’existència d’un gen de l’aventura.La gent que té més curt el DRD47R, un dels fixadors de la dopamina, necessita estimular-se artificialment i endinsar-se en aventures contínuament. Fora d’això, no puc imaginar-me res més bonic que sortir de casa en busca d’allò desconegut, cap a terres exòtiques i inhòspites.
–Què té el risc que li agrada tant?
–Es tracta d’arriscar la vida per aconseguir coses que realment paguen la pena. Per exemple, si vols travessar un desert de sorra o pujar el K2, t’hauràs d’arriscar a fer-ho. No és tant el perill en sí mateix sinó el repte que, de vegades, comporta un risc molt elevat.
–Per què portar les càmeres a aquests llocs?
–Al principi portava les càmeres per afició. Malgrat tot, hi havia alguna cosa dins meu que em deia que pagava la pena, i que si no ho feia me’n penediria. Tot i els problemes que he anat ensopegant, mai vaig deixar de fer-ho en cap instant, tant gravar pel programa com fer fotografies per a la meva galeria personal. Després de tants anys, valoro que moltes d’aquestes instantànies són úniques al món.
–Quants països li falten per visitar?
–Hauré estat en 70 o 80 països, però es tracta dels territoris que realment m’interessen. El que busco són paisatges, emocions i sentiments. Estats com el Nepal, l’Índia, la Xina... Són països que he repetit moltíssimes vegades per l’atracció que em provoquen.
–Quants companys ha perdut pel camí?
–En els últims anys, m’han deixat 26 amics. El primer va ser Manolo Martínez, i l’últim, fa tan sols dos anys, Juanjo Garra.
–Eren totes situacions amb un alt percentatge de risc?
–Moltes d’elles han estat inevitables, però dedicar-se a fer aquest tipus de coses té aquests riscos, que en molts casos es converteix en extrem. Estàs sotmès, per un costat, a equivocacions nostres, i per l’altra, a l’atzar: qualsevol fenomen meteorològic inesperat et pot arrencar la vida en qüestió de segons...
–Quina ha estat la pitjor la situació en què s’ha trobat?
–M’he trobat en situacions molt complicades. Hi ha algunes en les quals a través de l’habilitat ens n’hem sortit i, en d’altres, ens hem salvat de miracle. Entre els més greus recordo un accident d’helicòpter l’any 2002 o una forta allau al Mont Cook el 1997.
–Quins són els millors llocs en què ha estat?
–L’interior del Karakorum (una muntanya entre l’Índia i el Pakistan), l’Snowlake, en una travessa del del glaciar Biafo Hispar (Pakistan), l’interior de l’Antàrtida, en una travessa pel Pol Sud i la travessa del gran mar de sorra (Egipte).
–Dos d’elles travesses...
–Hi ha molta gent que ens associa amb l’escalda d’alta muntanya (que n’hem fet moltes), però tenim més de 200 expedicions en les quals es pot comptar el vol en parapent, busseig, navegació... I, sobretot, travesses per deserts tant de sorra com de gel.
–Què és el que ha après?
–He après moltíssimes coses. M’ha tornat una mica més escèptic. Jo crec que sense perdre la passió que va motivar tot el que he fet fins ara, la intel·ligència m’ha donat una visió més freda de tot, ajudant-me a què, avui dia, segueixi viu i pugui estar fent aquesta entrevista...
–...
–Al mateix temps, també he après a mirar les coses bones de la vida amb amabilitat, a intentar gaudir, a pensar que no tothom té la raó, a què t’equivoques molt quan ets jove (i de gran també), a saber aprofitar la vida al màxim, a estimar, a tenir amics... En definitiva, a saber gaudir de cada moment de la vida com si fos últim de tots.
–Pau Escalé, un dels millors escaladors en gel, va dir en una entrevista (amb tan sols 30 anys) que preferia morir arriscant la vida al màxim que viure un vida sense motivació...
–És una reflexió que fas quan ets jove i encara no saps massa de la vida. Abans que morir en una muntanya, és preferible viure tancat en una oficina. La vida és un regal massa meravellós... El que sí que és important és lluitar per allò que realment estimem...
–Encara que això comporti arriscar la vida?
–Sí, per descomptat. És quasi una obligació.
–Creu que els seus companys, com a mínim, han mort feliços, fent el que realment els apassiona?
–La gran majoria d’aquesta gent ha tingut vides molt plenes. Desgraciadament van morir massa joves, en un moment en què els quedaven masses coses per fer.
–Ha fet alguna expedició a Andorra?
–(Riu) No, només he vingut a esquiar!
–Té algun objectiu alpinístic al Principat?
–Vull escalar una gran paret de més de 700 metres situada molt a prop d’Andorra –en els propers dies–, però, de moment, res que estigui situat al país.
–S’hagués dedicat al periodisme si no hagués tingut vocació aventurera?
Jo crec que no. Realment vaig fer Periodisme perquè treballava a TVE i feia el telediari. Després, però, em vaig adonar que fent el documental, el que m’hagués agradat més és estudiar geografia i història. De fet,ara és el que més llegeixo i estudio...
–Vol treure’s alguna carrera?
No! Per a què vull un títol? Només estudio els temes que m’interessen, ara puc permetre’m aquest luxe!