L’encampadana Marta Déu va néixer a prop de Barcelona, encara que el seu poble sempre ha estat el Pas de la Casa. Després de molts anys vivint en aquest indret, ha decidit plasmar les seves visions i l’època d’infantesa que va viure al Pas en un llibre titulat Del Pas de la Casa, menuda memòria. L’obra fa un recull d’una trentena de poemes i un conte que demostren l’estimació i «la visió d’amor i tendresa» que té Déu vers la vila. 

Entre les seves anècdotes d’infantesa, Déu recorda com al voltant dels anys 70 van començar a arribar les escoles al Pas, i que fins llavors, era un poble «que no tenia llum, no tenia església i tot era negatiu». L’autora va presentar ahir al vespre la seva publicació al Comú d’Encamp. / Per ESTEFANIA GRACIA

 

–És un recull d’imatges del Pas de la Casa durant època en què jo era només una criatura i fins que ja tenia 12 o 13 anys. Era un poble on encara estava tot per fer, parlem dels anys 50. No hi havia llum, aigua corrent filtrada, metge o escola. No hi havia res! [riu]. Però també es veritat que tot això va anar evolucionant amb molta rapidesa. I la intenció del llibre ha estat recollir com ho veia llavors una nena.

 

–Sí. Jo he estat molt feliç al Pas de la Casa. Potser no ets molt conscient, però estàs envoltat de natura i muntanyes grandioses, i quan ets petit encara ho veus més gran. Per tant, he intentat donar la meva imatge real, de quan jo era petita, que no té res a veure amb el sentiment objectiu que tinc ara com a adulta. 

 

–Potser no és el record més preuat, però en el llibre he posat la primera vegada que arriben els Reis Mags al Pas de la Casa (l’any 1982). Jo ja era gran, i he de dir que la vaig viure amb molta emoció i que em va commoure molt, va ser molt bonic.  

 

–Han canviat moltes coses, però el Pas de la Casa continua donant tot el que té i crec que en ocasions li tornem d’una manera molt desagraïda. La gent que som originària del Pas l’ha respectat, per tant, la resposta desagraïda ha vingut més aviat per part de la gent de fora, que potser no han tingut la mirada amorosa que nosaltres podem tenir. 

I què queda de tot? Que continua donant possibilitats de créixer a nivell de vida i comercial. És una opció de treball vàlida i digna.  

 

–Sí. En el llibre també es recull breument la història dels meus pares, de com van arribar a Andorra. Al cap i a la fi, és una història més de refugiats, com tantes altres històries que hi havia llavors al Pas de la Casa i que també podem veure ara; de gent que busca un nou destí i una nova sortida a la seva vida. El Pas ha sigut un refugi i una aurora per a molta gent.

 

–Jo sempre he escrit, però és la primera vegada que publico. I la veritat és que no m’ho esperava. Estic molt agraïda amb  l’editorial Anem Editors, perquè estic contenta de poder tornar la meva estima al Pas de la Casa, com jo dic, és una història d’amor. I m’agrada que algú hagi pogut veure també aquest aspecte i hagi pensat que pot ser interessant donar aquesta visió del Pas.