JORDI ALUMÀ PINTOR
JORDI ALUMÀ: «M’hauria d’esvalotar més, trencar amb tot»
Jordi Alumà i Masvidal (Barcelona, 1924) és pintor, fill del dibuixant i cartellista Josep Alumà i Sans, amb un avi gravador i un altre escultor. Amb 93 anys, després d’una gran trajectòria artística reconeguda amb la Creu de Sant Jordi l’any 2000, Alumà exposa per primera vegada a Andorra, i ho fa al Park Hotel, convidat per la galeria Art al Set. La mostra s’inaugura aquest vespre, a les vuit, amb la introducció d’Albert Roig, i es podrà visitar fins al 14 de maig. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Primera vegada a Andorra!
–Sí, tot i que vaig fer un cartell, fa 25 anys, amb motiu d’un torneig internacional de tennis. Però també havia vingut a comprar gots Duralex! Bromes a part, estic molt il·lusionat, perquè acabo de fer 93 anys i la meva obra ja és per estudiar, no per exposar. Potser és una de les meves últimes exposicions [a l’abril torna a la Sala Parés de Barcelona, on ja ha mostrat el seu treball més de 20 vegades].
–Què ens ha portat?
–És una mostra inèdita. És un estudi de caps, tots femenins, però no és un homenatge a la dona. He utilitzat paper japonès i pastel. Fa uns anys vaig exposar al Japó i vaig trobar un paper molt adaptable a la meva pintura.
–Es diu Jordi per una raó...
–Vaig néixer el 1924, en l’època de Primo de Rivera, en què estava prohibit dir-se Jordi, Rosa o Montserrat. Els meus pares eren molt catalanistes i, per això, em van posar Jordi.
–Parli’ns de vostè.
–Què voleu? Ja tinc 93 anys! Bé, soc dels que diu que cal arribar a l’estudi ben puntual perquè quan arribi la model ja m’hi trobi. Has d’estar per la feina, i avui en dia es treballa sense model, de memòria, i jo necessito la model per consultar l’anatomia, no per copiar-la. Hi ha molta anarquia en la pintura! Quan no m’agrada el que faig, ho trenco.
–Com es va formar?
–Soc deixeble del pintor italià, Petruzzio Canzio, que vivia a Arezzo, i dels pocs pintors que queden de la joventut de la postguerra, als anys 50 del segle XX. Aleshores Barcelona convidada a pintar molt, hi havia molta unió, el Cercle Artístic, molt humanisme i sensibilitat entre nosaltres.
–Quina obra seva destaca?
–En tinc al Museu de Lausana, perquè Samaranch em va encarregar molta obra sobre l’olimpisme. Ara sembla que si ho dius ja et fan boicot, però Samaranch era un mecenes. La més important, però, està a la Generalitat, un homenatge a Pere III el Cerimoniós, una sala pintada el 1974. No crec en la immortalitat, però almenys durant 50 anys encara es parlarà del Jordi Alumà per aquesta obra!
–També ens ha portat alguns terrats de Barcelona que va pintar fa uns anys.
–Aquesta sèrie, La closca de Barcelona, la vaig mostrar a la Sala Parés. N’he fet un parell perquè la gent d’Andorra la conegui [també n’hi ha tres pintats fa 20 anys amb la tècnica del tremp d’ou dels retaules dels segles XVI i XVII]. Els terrats de París no són interessants, en canvi, a Barcelona, hi ha roba estesa, gàbies de conill, dones despullades que prenen el sol...
–Què vol pintar ara? Què li queda?
–A veure, els crítics m’han dit que estic molt influenciat pel romànic i el cubisme. Si tinc temps, faré una exposició completament diferent, perquè en aquesta edat pots fer el que et doni la gana! Però me n’aniré pensant que no he fet l’obra que em satisfà del tot. El meu avi escultor va morir menjant pa i xocolata i dient que es moria sense fer la gran obra. Ho comprenc molt bé. La tinc al cap però no em surt, no em despentino del tot, pintant, sempre vaig amb la clenxa posada, soc molt perfeccionista. M’hauria d’esvalotar més, trencar amb tot. Voldria trencar el motllo, però no em donarà temps de despentinar-me! Si ho faig, portaré l’obra a Andorra.
–Primera vegada a Andorra!
–Sí, tot i que vaig fer un cartell, fa 25 anys, amb motiu d’un torneig internacional de tennis. Però també havia vingut a comprar gots Duralex! Bromes a part, estic molt il·lusionat, perquè acabo de fer 93 anys i la meva obra ja és per estudiar, no per exposar. Potser és una de les meves últimes exposicions [a l’abril torna a la Sala Parés de Barcelona, on ja ha mostrat el seu treball més de 20 vegades].
–Què ens ha portat?
–És una mostra inèdita. És un estudi de caps, tots femenins, però no és un homenatge a la dona. He utilitzat paper japonès i pastel. Fa uns anys vaig exposar al Japó i vaig trobar un paper molt adaptable a la meva pintura.
–Es diu Jordi per una raó...
–Vaig néixer el 1924, en l’època de Primo de Rivera, en què estava prohibit dir-se Jordi, Rosa o Montserrat. Els meus pares eren molt catalanistes i, per això, em van posar Jordi.
–Parli’ns de vostè.
–Què voleu? Ja tinc 93 anys! Bé, soc dels que diu que cal arribar a l’estudi ben puntual perquè quan arribi la model ja m’hi trobi. Has d’estar per la feina, i avui en dia es treballa sense model, de memòria, i jo necessito la model per consultar l’anatomia, no per copiar-la. Hi ha molta anarquia en la pintura! Quan no m’agrada el que faig, ho trenco.
–Com es va formar?
–Soc deixeble del pintor italià, Petruzzio Canzio, que vivia a Arezzo, i dels pocs pintors que queden de la joventut de la postguerra, als anys 50 del segle XX. Aleshores Barcelona convidada a pintar molt, hi havia molta unió, el Cercle Artístic, molt humanisme i sensibilitat entre nosaltres.
–Quina obra seva destaca?
–En tinc al Museu de Lausana, perquè Samaranch em va encarregar molta obra sobre l’olimpisme. Ara sembla que si ho dius ja et fan boicot, però Samaranch era un mecenes. La més important, però, està a la Generalitat, un homenatge a Pere III el Cerimoniós, una sala pintada el 1974. No crec en la immortalitat, però almenys durant 50 anys encara es parlarà del Jordi Alumà per aquesta obra!
–També ens ha portat alguns terrats de Barcelona que va pintar fa uns anys.
–Aquesta sèrie, La closca de Barcelona, la vaig mostrar a la Sala Parés. N’he fet un parell perquè la gent d’Andorra la conegui [també n’hi ha tres pintats fa 20 anys amb la tècnica del tremp d’ou dels retaules dels segles XVI i XVII]. Els terrats de París no són interessants, en canvi, a Barcelona, hi ha roba estesa, gàbies de conill, dones despullades que prenen el sol...
–Què vol pintar ara? Què li queda?
–A veure, els crítics m’han dit que estic molt influenciat pel romànic i el cubisme. Si tinc temps, faré una exposició completament diferent, perquè en aquesta edat pots fer el que et doni la gana! Però me n’aniré pensant que no he fet l’obra que em satisfà del tot. El meu avi escultor va morir menjant pa i xocolata i dient que es moria sense fer la gran obra. Ho comprenc molt bé. La tinc al cap però no em surt, no em despentino del tot, pintant, sempre vaig amb la clenxa posada, soc molt perfeccionista. M’hauria d’esvalotar més, trencar amb tot. Voldria trencar el motllo, però no em donarà temps de despentinar-me! Si ho faig, portaré l’obra a Andorra.