CHRISTIAN FLASCHKA CANTANT
CHRISTIAN FLASCHKA : «Pots ser un roquer i una persona tranquil·la»
El quartet format per Joan Rodríguez (guitarrra), Didac Ledesma (violoncel), Marc Roig (baix) i Christian Flaschka (veu) ompliran la Fada Ignorant amb la màgia del rock el dissabte a la nit amb un homenatge a Lou Reed. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Què és el que més els agrada de Lou Reed?
–Les lletres, que són impressionants. I que no hi ha ningú com ell. També tota la seva trajectòria amb tots els canvis que ha fet. Sempre m’han agradat els artistes que porten molts anys fent música i que es reinventen.
–Gaudirem d’una nit purament rock o trobarem també altres estils?
–Farem un format bàsicament de rock però amb pinzellades més tranquil·les, velades i d’altres cançons amb més força. Concretament, en aquest concert farem un repertori de grans èxits però sempre toquem força cançons del disc que dona nom al nostre grup que és Magic and Loss que compleix 25 anys. També hi haurà cançons del primer disc que just enguany en celebra 50. Farem que sigui una data especial per aquests dos discs, un homenatge.
–Com neix Magic and Loss Orchestra?
–Es podria dir que jo des de la meva infància que segueixo a Lou Reed i sempre he tingut ganes de fer alguna cosa amb la seva música. I l’any passat em vaig animar a buscar gent per muntar un grup. En un principi era només per homenatjar el disc Magic and Loss però amb el temps hem anat ampliant el repertori i ara ja tenim més de 30 cançons per escollir en els nostres concerts.
–I com va trobar els membres del grup?
–La cerca va ser com tot es fa ara: a través d’Internet. Hi ha plataformes que serveixen per buscar músics i jo vaig presentar allà la meva idea. A les persones que em van contestar l’anunci els hi vaig dir que es preparessin una cançó i que quedéssim un dia al meu local de Barcelona per veure si encaixàvem.
–És complicat treballar amb gent que acabes de conèixer?
–La veritat és que curiosament jo em vaig quedar amb els tres primers que van venir a fer l’audició perquè ja tocaven molt bé i personalment ens vam entendre també molt bé. Jo no estic d’acord amb la gent que quan la gent no es porta bé hi ha més creativitat. Jo personalment no voldria estar en un grup amb gent que em cau malament. Són moltes hores d’assajos, de desplaçaments... i més val que et portis bé [riu].
–Què és per a vostè el rock?
–Per mi no és, com per altres, un estil de vida. Això que diuen que el rock va lligat amb les drogues i el sexe. Jo crec que això és un mite. Per mi és simplement la música que t’ha d’arribar. Jo crec que en el rock també hi ha d’haver una certa intel·ligència. Cada persona té un estil de vida i pots ser un roquer i una persona tranquil·la al mateix temps.
–És difícil viure només de la música?
–Sí. Nosaltres, tots, tenim una altra feina que, tot i que està relacionada amb el món de la música va més enllà dels concerts. El projecte de Lou Reed és una part de les nostres vides. Tots els que composem el grup també toquem en altres bandes però ens guanyem la vida amb treballs diaris. La nostra ambició és portar el projecte en l’àmbit internacional amb l’esperança de poder-nos guanyar la vida només amb la música algun dia.
–Algun país en ment?
–Anglaterra i a Alemanya, per exemple. Al sur d’Europa la música sempre es pren més a la lleugera, al nord crec que els músics s’aprecien més com a professionals. Crec que a Anglaterra, per exemple, és bastant més fàcil guanyar-se al vida com a músic que no pas aquí. I òbviament ens encantaria arribar als Estats Units.
–Què és el que més els agrada de Lou Reed?
–Les lletres, que són impressionants. I que no hi ha ningú com ell. També tota la seva trajectòria amb tots els canvis que ha fet. Sempre m’han agradat els artistes que porten molts anys fent música i que es reinventen.
–Gaudirem d’una nit purament rock o trobarem també altres estils?
–Farem un format bàsicament de rock però amb pinzellades més tranquil·les, velades i d’altres cançons amb més força. Concretament, en aquest concert farem un repertori de grans èxits però sempre toquem força cançons del disc que dona nom al nostre grup que és Magic and Loss que compleix 25 anys. També hi haurà cançons del primer disc que just enguany en celebra 50. Farem que sigui una data especial per aquests dos discs, un homenatge.
–Com neix Magic and Loss Orchestra?
–Es podria dir que jo des de la meva infància que segueixo a Lou Reed i sempre he tingut ganes de fer alguna cosa amb la seva música. I l’any passat em vaig animar a buscar gent per muntar un grup. En un principi era només per homenatjar el disc Magic and Loss però amb el temps hem anat ampliant el repertori i ara ja tenim més de 30 cançons per escollir en els nostres concerts.
–I com va trobar els membres del grup?
–La cerca va ser com tot es fa ara: a través d’Internet. Hi ha plataformes que serveixen per buscar músics i jo vaig presentar allà la meva idea. A les persones que em van contestar l’anunci els hi vaig dir que es preparessin una cançó i que quedéssim un dia al meu local de Barcelona per veure si encaixàvem.
–És complicat treballar amb gent que acabes de conèixer?
–La veritat és que curiosament jo em vaig quedar amb els tres primers que van venir a fer l’audició perquè ja tocaven molt bé i personalment ens vam entendre també molt bé. Jo no estic d’acord amb la gent que quan la gent no es porta bé hi ha més creativitat. Jo personalment no voldria estar en un grup amb gent que em cau malament. Són moltes hores d’assajos, de desplaçaments... i més val que et portis bé [riu].
–Què és per a vostè el rock?
–Per mi no és, com per altres, un estil de vida. Això que diuen que el rock va lligat amb les drogues i el sexe. Jo crec que això és un mite. Per mi és simplement la música que t’ha d’arribar. Jo crec que en el rock també hi ha d’haver una certa intel·ligència. Cada persona té un estil de vida i pots ser un roquer i una persona tranquil·la al mateix temps.
–És difícil viure només de la música?
–Sí. Nosaltres, tots, tenim una altra feina que, tot i que està relacionada amb el món de la música va més enllà dels concerts. El projecte de Lou Reed és una part de les nostres vides. Tots els que composem el grup també toquem en altres bandes però ens guanyem la vida amb treballs diaris. La nostra ambició és portar el projecte en l’àmbit internacional amb l’esperança de poder-nos guanyar la vida només amb la música algun dia.
–Algun país en ment?
–Anglaterra i a Alemanya, per exemple. Al sur d’Europa la música sempre es pren més a la lleugera, al nord crec que els músics s’aprecien més com a professionals. Crec que a Anglaterra, per exemple, és bastant més fàcil guanyar-se al vida com a músic que no pas aquí. I òbviament ens encantaria arribar als Estats Units.