LAIA CASINO Atleta de paraduatons
LAIA CASINO: «Psicològicament, l’esport és el millor que hi ha»
Laia Casino (Andorra, 1977) és recordada en l’esport andorrà com una ex nedadora de la Federació Andorrana d’Esports per a Minusvàlids (FADEM) de finals dels 90. Resident a Barcelona, va abandonar les piscines cap al 2006, es va reinventar com a pilot de cotxes, on va aconseguir un bon grapat de trofeus a les ECOSeries. Durant uns anys es va perdre el seu rastre però ha tornat a aparèixer, aquesta vegada com a corredora de paraduatlons i paratriatlons.
–S’endinsa en un nou esport i en un any es proclama campiona d’Espanya de duatló i des d’ahir, d’Europa. Sorpresa per aquests títols?
–Sí, moltíssim. Vaig haver de parar l’activitat perquè no em trobava gens bé. Gairebé no feia res i el metge em va dir que havia de caminar.
–I vostè és la típica que li diuen que camini i se’n va a l’Índia a peu, oi?
–Més o menys (riu)... Havia d’escollir un esport i em vaig decidir per les triatlons perquè tenen aigua, caminar i bicicleta. A la Fundació Isidre Esteve em van ajudar molt i vaig acabar al Club Prat Triatló. Abans de Nadal vaig començar a entrenar amb sessions de dues o tres hores, cinc o sis dies a la setmana. T’haig de dir que tampoc som gaires participants en la categoria a la qual participo, però guanyar ha estat una grata sorpresa.
–Com ha adaptat la seva minusvalia a les duatlons?
–M’han fet una fèrula de carboni, de dalt a baix, perquè em fixa la cama i m’ajuda a fer les passes. La resta, és qüestió d’entrenar.
–Amb el Prat Triató i la Fundació Isidre Esteve al Car de Sant Cugat. Què li proporcionen aquestes dues entitats?
–Crec que la clau està en què faig els mateixos entrenaments que els d’elit. I no surto amb ells a córrer perquè no vull trencar el seu ritme, eh?... Sempre em diuen que vagi amb ells.
–Es veia capaç de fer distàncies llargues?
–No, que va. Però vas complint una meta, una altra i al final aconsegueixes coses que ni esperaves. Tot va començar per al meu aniversari [el setembre passat]. Vaig decidir anar a la cursa d’Anyós, de quatre quilòmetres. La vaig acabar i allò em va donar l’empenta per fer la milla de Sarrià, la Sant Silvestre de Sant Cugat… Allà vaig portar la fèrula i vaig pensar: si puc amb deu, puc amb més.
–Té paraplegia lumbar i problemes a les cervicals. Bona excusa per deixar de fer esport?
–La doctora em diu que no em signarà més certificats mèdics (riu)… Podria deixar l’esport de banda, però mai pot ser dolent i el que passi passarà. Jo haig de continuar fent la meva vida normal i portar la contrària al meu metge, és clar. Fora bromes, l’esport, psicològicament és el millor que hi ha.
–Natació, motor i ara duatlons. Quina serà la seva pròxima aventura?
–Els Mundials de paratriatló, que es disputaran al juliol a Altafulla.
–La seva discapacitat l’ha obligat a jubilar- se abans d’hora però vostè era fotògrafa i sempre s’ha definit com «humanitaria i de denuncia social». Per què?
–M’agrada ser justiciera, lluitar per drets d’aquells sense recursos per defendre’s.
–Abans vivia a cavall entre Andorra i Barcelona, on fa un any que ha assentat definitivament la seva residència. Tornarà al Principat algun dia?
–Mai es pot dir que no i m’agradaria, però per qüestions mèdiques difícil, ara.
–Troba a faltar competir per Andorra com feia amb la Fadem?
–Sí, evidentment. Sóc andorrana i porto el país al cor tot. I em fa molt feliç de poder tornar a representar-lo.