Nola Rae (Sydney, Austràlia, 1949) acumula fites, només per mencionar-ne tres: és la pallassa de més edat en actiu, és una habitual del Festival Internacional de Pallasses (FIPA) i és membre de l’Orde de l’Imperi Britànic des del 2008. Torna a l’escenari del Teatre Comunal aquesta nit, amb Exit Napoleon Pursued by Rabbits, després d’arribar ahir al Principat en un viatge per carretera de tres dies des del Regne Unit.

–Com li prova la tornada a Andorra?
–Estic molt contenta de poder oferir el show que vaig haver de cancel·lar el 2009 perquè em vaig lesionar, gairebé deu anys després el recupero. 

–Pot fer cinc cèntims de Exit Napoelon Pursued by Rabbits? 
–És un show polític sobre dictadors. La meva pel·lícula preferida és El gran dictador, de Charlie Chaplin i l’he agafat d’inspiració, alhora que he llegit molt sobre autòcrates. He arribat a la conclusió que tots agafen la mateixa ruta cap al desastre i aquest espectacle parla d’aquest camí. A més tots tenen antecedents de forasters, no venen de grans ciutats. Exploto el ridícul que un tipus de pallassa com la que ja a l’escenari arribi a ser una dictadora, de la mateixa manera que va fer Chaplin. Això és una cosa que ha passat molt a la història i que encara passen. L’espectacle és una espècie de declaració perquè la gent no voti a cert tipus de gent. 

–Ens pot donar un consell per arribar als 68 anys en tan bona forma com la seva?
–Només us heu de mantenir en moviment i seguir practicant els espectacles. 

–Mens sana in corpore sano?
–Sí, llegeixo bastant i m’agrada mirar la tele, bé no sé si això ajuda a la ment [riu]. També m’agrada anar al cinema de tant en tant però sobretot passo molt de temps maquinant nous espectacles. Ah, i estic molt interessada en el periodisme, sóc una espècie d’addicta a les notícies. 

–Quant de temps fa que coneix a la Pepa Plana?
–Sí, la conec bé, des de fa uns 15 o 20 anys , diria. Fa tant de temps que no recordo bé on ens vam conèixer [riu]. 

–Què en pensa d’aquest FIPA aprimat?
–No és tan gran com havia estat però,  si tot va bé, tornarà a créixer. Recordo la primera vegada que vaig venir al Festival, era molt maco i va ser una pena que desaparegués. Però crec que aleshores les pallasses que veiem al FIPA estaven aprenent i avui en dia són molt més madures i la seva feina ha pujat de nivell. Estic molt satisfeta que Andorra hagi col·laborat en l’auge de les pallasses. 

–Vostè es defineix més com a mim o com a pallassa?
–Totes dues. També faig titelles i el que ja no faig són acrobàcies [riu], sóc una mica vella. El que mai he fet és parlar, així que potser em definiria en primer lloc com a mim. Hi ha molts tipus de mims, la gent els imagina només amb la cara blanca. 

–Quin és el seu secret per comunicar tant i de manera tan precisa sense parlar?
–A veure, és veritat que hi ha un secret [riu]: es diu aprendre a fer el mim [no deixa de riure], aprendre a fer la pallassa, a comunicar amb els ulls i amb la cara. Has d’aconseguir que tot el discurs i els pensaments es transmetin per gestos de la cara i del cos També és important estructurar la història i tenir en compte el ritme, que és molt important quan fas comèdia. Per últim, és clau comptar amb la complicitat del públic per crear l’ambient, els espectadors són molt importants perquè un show d’humor funcioni, els dos primers minuts són clau, fins i tot els 30 primers segons.

–Vostè ha viatjat molt. La complicitat de quina audiència li ha costat més d’aconseguir?
–He estat a 68 països. La majoria de les persones riem de les mateixes coses a tots els països però crec que una de les audiències més difícils de la meva carrera va ser la nigeriana, crec que tenen una idea molt diferent de les pallasses. Però no hi ha cap país que hagi estat tan difícil per no voler tornar-hi. L’audiència anglesa és molt exigent pels temes còmics, per això crec que estar basada allà i passar el seu control de qualitat facilita que funcioni a altres llocs.  Em sento especialment apreciada quan actua a Escandinàvia, sobretot a Noruega. I, per descomptat, a Andorra [riu].