Els efectes de la Segona Guerra Mundial no només es van percebre als territoris directament involucrats al conflicte bèl·lic. Països com Andorra també van patir-ne les conseqüències. Segons el periodista Jorge Cebrián, coautor juntament amb Roser Porta del llibre Andorrans als camps de concentració nazis: aspectes d’Andorra durant la Segona Guerra Mundial cal explicar més aquesta part de la història. Ensenyar-ho a les escoles, fomentar-ne la recerca i organitzar actes divulgatius. Actes com la xerrada que es fa avui a les 19.00h, al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE). 

Els periodistes que el 2007 van publicar l’obra recordaran les històries de vida dels 13 andorrans que van patir l’experiència de viure en un camp de concentració nazi. Cebrián va avançar a EL PERIÒDIC que aprofitarà la conferència per donar informació nova sobre l’època en què el Principat era un lloc de pas de refugiats, per la seva proximitat amb la França ocupada per Hitler i l’Espanya franquista. 

La xerrada se centrarà en el material recopilat al llibre, un estudi que va veure la llum fa 10 anys i que continua despertant interès. Darrera de l’obra, hi ha moltes hores de dedicació: tot un any d’investigació. Cebrián, per exemple, mentre era cap d’informatius a RTVA, va destinar tots els caps de setmana i festius a fer recerca sobre el tema.

–La xerrada s’emmarca en l’exposició 'Més enllà de Mauthausen', del fotògraf Francesc Boix, que es pot visitar fins al 19 de maig al CAEE. Pretén ser un acte d’homenatge a les víctimes andorranes de l’Holocaust? 
–Des del Comú d’Escaldes ens van demanar fer una xerrada en el marc d’aquesta exposició. No fem un homenatge sinó un recordatori del treball que vam fer fa 10 anys. Vam fer una investigació per saber quants andorrans havien estat als camps de concentració nazi, per què i què va passar amb ells. Ens trobem que 10 anys després encara hi ha molts dubtes sobre el que va passar i es pot ampliar la informació. La xerrada tractarà de les ombres que encara queden per investigar. Prefereixo no explicar-ne més detalls fins que es faci la conferència. 

–Arran de la seva investigació es va descobrir que hi van haver molts més desapareguts dels que es creia fins llavors. Què el va animar a començar a indagar?
–Ja se sabia que com a mínim un andorrà havia estat en un camp de concentració. Un dia ens va arribar l’avís de la Susanna Vela, la directora de l’Arxiu Nacional, i de l’historiador Pere Cabero, sobre la publicació del llibre Españoles deportados a los campos nazis, en què surten els noms de tres andorrans: Miquel Adellach, Pere Mandicó i Anton Vidal. Llavors jo treballava a RTVA i la Roser, al Periòdic. 

–Van posar-se d’acord o va ser casualitat que els dos aprofundissin en aquest tema? 
–Vam començar una investigació paral·lela. Jo no sabia que ella hi estava treballant, i ella tampoc sabia que jo ho feia. Vaig presentar un projecte a Andorra Televisió per poder consultar una sèrie d’arxius que eren fora d’Andora i així fer un documental. Paral·lelament, la Roser va escriure prop d’una desena d’articles a partir dels quals informava sobre el que anava trobant. Amb el suport de la Fundació Julià Reig vaig anar al Ministeri de l’Interior de Viena, a Àustria, i vaig estar als camps de Buchenwald i Mauthausen. La idea era fer un documental de 20 minuts i va acabar sent d’una hora i mitja.

–I després va guanyar diversos guardons, com el Premi Pirene de periodisme interpirinenc. 
Sí. L’aleshores ministra de Recerca, Meritxell Mateu, ens va demanar que recopiléssim totes les dades trobades en un llibre i ampliéssim la informació. Per fer-ho, jo vaig estar als arxius dels serveis secrets de Washington analitzant els documents en anglès. La Roser es va encarregar dels de llengua francesa, i va anar a Paris. Així vam fer la llista dels desapareguts. Com a mínim sabem que 13 van ser-hi. 

–No hi va haver cap dona del país deportada?
–És una de les incògnites que encara tenim. La majoria estaven a la frontera amb França o fins i tot eren dins de territori francès. Moltes dones d’Andorra podien estar casades amb homes francesos i, per tant, adquirien el cognom francès. Mai hem pogut saber si hi va haver alguna dona andorrana o no en algun camp de concentració. 

–Es van basar principalment en els documents dels diversos arxius consultats? 
–Tot el que hi ha al llibre està documentat. Tenim la sort que els nazis ho apuntaven absolutament tot. A les fitxes surten els dos cognoms, la professió, la data de naixement, el lloc on van ser detinguts, en quins camps van estar, en quin bloc en concret... Com a mínim, sabem que quatre andorrans van coincidir amb Francesc Boix a Mauthausen. 

–D’aquests quatre, va morir un. 
–L’Anton Prats, segur. El Miquel Adellach i Pere Mandicó van sobreviure, i l’Anton Pons va morir a Melk, a un camp de concentració austríac proper. 

–El van traslladar? 
–Sí. De fet, l’Anton Pons és un dels presoners de qui tenim menys informació. No tenim ni una foto. És un cognom més habitual que els altres. Per això estaria bé que d’entre la gent que vingui a la conferència hi hagués algun familiar d’Andorra que ens pogués donar informació per completar la nostra investigació. Seria d’agrair. 

–Un cop consultats els arxius, va contactar amb les famílies o va ser al revés?
–Abans d’anar als arxius ja feia temps que fèiem treball de camp. Jo anava als bars on anava la gent gran de Canillo perquè m’expliquessin històries. Va ser difícil perquè no agrada parlar d’aquest tema, i menys la gent gran. Però el Jordi Alcobé i el Martí Salvans, que en pau descansi, em van ajudar a entrar en aquestes tertúlies i, de mica en mica, vam anar traient informació. 

–Esperava que el nombre d’andorrans deportats seria més baix? 
–Quan vaig anar als Estats Units, ja sabia que hi havia més de tres víctimes andorranes, però tampoc m’imaginava que serien 13. Tu imagina’t, 13 persones a l’època d’entre els anys 1944 i 1945 seria l’equivalent a unes 195 persones d’ara, si tenim en compte el volum de població.  És un número que pot semblar petit, però a l’època devia ser prou important. 

–En una revista espanyola, El reporter, es parlava d’assassinats d’alguns jueus per part d’andorrans. S’explicava que després se’ls va enterrar en pous. És cert?
–Tot el que surt al llibre és en base a documents. Hi ha molta llegenda negra i rumors que no hem inclòs a l’estudi. Això que dius no ho hem pogut corroborar. No et puc dir ni que sí ni que no, perquè no tenim cap document ni testimoni que ho certifiqui. 

–D’entre les històries que relata al seu llibre, suposo que deu ser difícil dir quina és la més colpidora. 
–Totes són colpidores, però la de Pere Mandicó crida molt l’atenció. Acaba passant per quatre camps i sobrevivint. Va estudiar al seminari de la Seu. Un familiar seu ens recordava que quan va tornar del camp, va explicar el que li havia passat i ningú el creia, perquè no pensaven que podia estar passant allò fora d’Andorra. També expliquen que li preguntaven si continuava creient en Déu i ell va dir que ja no. 

–Va poder parlar amb algun dels supervivents? 
–No vam poder parlar amb cap dels supervivents. Vam fer la investigació el 2007 i vam arribar tard. Sí que vam entrevistar fills pòstums de Bonaventura Casal i de Josep Franch. 

–Quin era el motiu principal pel qual els van detenir? 
–Era gent que podia col·laborar amb l’evasió de persones que fugien de l’ocupació nazi. També hi ha qui va ser detingut per equivocació i mala sort. Algun andorrà es va quedar dormit en un tren ple de jueus. Fins i tot el van avisar que a la propera parada farien detencions i li van recomanar que baixés. Ell deia que no li passaria res perquè era andorrà.

–Hi havia molt desconeixement per part de les dues bandes, no? 
–França estava sent ocupada i arribava fins a la frontera. No arribava informació sobre el que estava fent el nazisme.
 
–Què és el que queda per estudiar sobre l’Holocaust des de l’òptica andorrana?
–Vaig estar una setmana consultant arxius Washington i no em va donar temps de revisar tots els documents. A més, tenim l’espina clavada de no haver pogut veure la documentació de l’Arxiu del Bisbat d’Urgell. Mai ens han deixat consultar-lo i seria una font d’informació molt important. 

–S’ha fet algun homenatge a les persones del Principat que van passar pels camps? 
–Justament, amb actes com aquests volem que es reconegui que van haver-hi andorrans als camps de concentració nazi i que se’ls faci un homenatge. A la majoria dels camps on he estat rodant sempre hi ha alguna placa, algun monument de cada país amb què es recorda les víctimes. En el cas d’Andorra, no hi ha res.

–Això és per què no s’ha demanat prou?
–Ho hem notificat i s’ha demanat. Fa 73 anys que es va alliberar el camp de Mauthausen (va ser el 5 de maig del 1945) i encara avui no s’ha fet cap homenatge de les autoritats cap a les víctimes. Demanem una mica de justícia. Altres països ja van fer un pas. Per exemple, França va reconèixer les víctimes i van arribar a tenir una pensió. Crec que s’ha de fer alguna cosa perquè les generacions futures recordin que això no va passar només a Alemanya sinó també a Andorra. 

–Es planteja reprendre la investigació algun dia? 
–Ara, amb les situacions personals dels dos, és més difícil. Però és una cosa que sempre tenim al cap. Fa poc vaig tenir l’ocasió de poder parlar amb una de les últimes persones amb vida que van estar a Mauthausen, i vaig aprofitar per preguntar-li si recordava haver conegut algun andorrà allà. Sempre li estàs donant voltes al tema. 

–Potser algú altre podria seguir l’estudi. 
–Per nosaltres seria fantàstic. Tot el que sigui conèixer bé la història d’Andorra és un fet positiu. Nosaltres compartirem tot el que hem trobat. El que volem és que el llibre es pugui treballar i anar completant amb el temps. 

–Sobre els andorrans que van estar a l’altre bàndol, al dels nazis, què en sabem? 
–Segur que va haver-hi alguna cosa, però no en tinc constància. No tinc els noms ni m’atreveixo a dir exactament què va passar. Era un període d’entreguerres. La gent es buscava la vida com fos. Hi havia molta pobresa. Segur que va haver-hi males pràctiques i assassinats a la muntanya. Però quins?