Va treballar més de 30 anys en el sector de la banca a Barcelona, però se’n va cansar. No se sentia còmode amb el que feia i va tallar de soca-rel: se’n va anar a viure a La Seu d’Urgell fa vuit anys. Però sense feina. Des d’aleshores, li van sortint treballs puntuals que duren pocs mesos, que agafa per sentir-se distret. Jaume Parunella (Barcelona, 1960), és un dels castanyers que hi ha a Andorra la Vella. Repeteix per segon any, i en tan poc temps s’ha convertit en un expert en les castanyes i els moniatos. 

–Com és que va deixar de la nit al dia la feina?
–No em sentia bé amb mi mateix venent productes en els quals no creia.

–I com arriba a ser castanyer a Andorra la Vella?
–La Seu és molt petita i tot va per contactes i una persona diu el que una tercera li ha dit. Algú m’ho va dir i vaig encaixar en el perfil: buscaven un home d’edat mitjana, per allò de ser més responsable.

–Però tenia algun coneixement sobre les castanyes i els moniatos?
–No, però aprenc de pressa.

–Expliqui que ha après.
–Les castanyes cuites estan en el punt òptim quan cruixen, no quan estan negres. Per això, cal anar-les tocant i estrenyent-les quan s’estan fent al forn. A més, recomanem deixar-les reposar un cop surten del foc. Amb un parell de minuts és suficient. Així, la pell se separa de la castanya.

–Aquest any les castanyes són bones?
–Sí, perquè ha plogut bastant. Es veu a simple vista: com més marrons clares siguin, millors són. La temporada del fruit és de l’octubre a principis de febrer, però quan més bo surt és al desembre.

–Com són els clients que li compren a la parada
–Molts més turistes que autòctons, sincerament. Però els meus companys i jo parlem rus, grec, albanès, francès, italià...

–Tants idiomes?
–Som gent amb estudis.

–Disculpi.
–Els russos veuen les castanyes com una cosa exòtica. Sabia que els colombians li diuen pan de árbol? En canvi, els argentins no solen saber el que són. Els europeus sí, perquè està en molts plats. Però els hi sorprèn que aquí ens les mengem majoritàriament com ho fem: del forn a la boca.

–Li agrada la seva feina?
–M’encanta estar de cara al públic. Però no negaré que la climatologia és adversa. No tant per la neu, com es pot creure, sinó pel vent de nord que baixen de les valls. Bufen molt fort i fred a l’avinguda Meritxell.

–Repetirà com a castanyer l’any que ve?
–No ho crec. Tinc tres fills i la petita ha d’estudiar infermeria a Barcelona. Em vaig vendre el pis que tenia i la meva dona ja està jubilada, però el més segur és que tornem a la ciutat.