Carolina Bartumeu (Andorra la Vella, 1993) debuta com a violoncel·lista de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu demà en l’estrena mundial de l’òpera L’Enigma di Lea, que la convertirà en la tercera persona andorrana que arriba a aquesta reconeguda orquestra. Parlem amb ella sobre la importància de la fita i de les seves impressions en els assajos de les últimes setmanes.

––Ara fa tres setmanes coneixíem que tres músics de l’ONCA, entre ells vostè, entraven a formar part de l’OBC. Alguna novetat al respecte?
–Els tres som suplents. L’orquestra de Barcelona funciona així. Hi ha tres o quatre places fixes i tots els altres violoncel·listes són suplents. De moment, no hi ha més moviments al respecte. 

–Però vostè té altres novetats professionals, oi?
–El que és nou per a mi és que ara estic fent de suplent a l’orquestra del Liceu. 

–Ah, gens malament!
–No! Aquesta és l’altra gran orquestra de Barcelona, juntament amb l’OBC. Ara m’han cridat per fer una òpera al Liceu. 

–Una òpera que s’estrena aquest dissabte, oi?
–Exacte. I, a més, és una estrena mundial. És una composició de Benet Casablancas que cada vegada gaudeix de més reconeixement internacional i està fent molta feina a Londres, per exemple. És bastant conegut al panorama musical actual. 

–Com va sorgir aquesta òpera contemporània?
–El Liceu la va encarregar a Casablancas, es titula L’enigma di Lea. Aquesta és també la seva primera òpera. 

«Estic fent de suplent a l’orquestra del Liceu [...] estic molt contenta amb aquesta selecció i amb la de l’OBC»

–També és la seva primera vegada al  Liceu?
–Sí. 

–Per tant, imagino que ara mateix està assajant com si no hi hagués demà amb ells?
–Doncs sí. Com que és una estrena mundial, s’assaja molt més sovint del normal i molt més intensament. És diferent quan és una òpera clàssica, que ja tothom més o menys coneix. 

–Quantes hores esteu assajant ara, cada dia?
–Avui [per ahir] tenim l’assaig general, la primera funció, diríem. Però normalment hem fet assajos de 10.00 del matí a les 17.30, i molt intensos. Últimament els hem fet més densos i a la tarda de 16.00 a 19.30 hores.

–Com s’ha trobat integrant-se a un grup de músics que ja funcionava?
–Al ser la meva primera producció amb el Liceu, tampoc sabia molt bé com treballaven. Segons m’han explicat, per a altres òperes fan menys assajos. Jo estic molt oberta a tot i a veure maneres de treballar diferents. Però venint de Londres, sí que noto molta diferència en la manera de treballar i en l’actitud. Com a suplent, s’ha d’entendre que l’orquestra ja té una dinàmica establerta i l’únic que vols és no trencar-la, no molestar a ningú i fer la teva feina bé. 

–Amb quina orquestra treballava a Londres?
–De fet, vaig estar estudiant a la Royal College of Music i des d’allà vam fer algun esquema amb la BBC i amb la London Symphony. Treballava amb una companyia de teatre, que no era tant música clàssica. 

«Com que és una estrena mundial, estem assajant més sovint del normal i molt més intensament»

–Quines diferències ha notat més amb la feina a l’orquestra de Londres?
–A Londres van més per feina a l’hora de ser productius i pel que fa a l’actitud, a Barcelona és una mica més relaxat, i no en sentit negatiu. A la vegada, a l’orquestra del Liceu hi ha molts estrangers, o sigui que no és un tema de com treballem per nacionalitats. El director [Josep Pons] és molt exigent i m’agrada molt com treballa. 

–Com és aquest procés fins a arribar a l’orquestra del Liceu?
–Cal molta preparació i també trobar el moment just perquè, per exemple, a l’òpera L’enigma di Lea feien falta molts violoncel·listes. 

–Per què feien falta molts violoncels? Teniu un protagonisme especial?
–No exactament. El que passa és que és una obra amb una instrumentació molt densa i en lloc d’haver-hi quatre violoncels, hi ha vuit. És una òpera contemporània i la gent no estava gaire disponible. Per això, jo crec, que ha estat una mica més difícil trobar els diferents músics. 

–Els músics consagrats prefereixen fer òperes clàssiques?
–En general, jo diria que sí. Sobretot perquè la preparació d’una òpera contemporània és molt diferent, ja que no hi estem molt acostumats a una partitura d’aquestes característiques. Ni els patrons ni les melodies es reconeixen tan ràpidament com en les clàssiques. És diferent del que estem acostumats, un llenguatge diferent i, de vegades, veus que hi ha músics que el rebutgen. 

–I vostè com es troba amb aquest llenguatge diferent?
–A mi, personalment, m’agrada. 

–Què suposa per a vostè debutar, encara que sigui com a suplent, a l’orquestra del Liceu?
–Crec que m’obre una porta al Liceu i espero que em tornin a trucar aviat. També representa que estic aconseguint el que volia quan vaig tornar de Londres, que és que el meu nom es comenci a conèixer al cercle musical. Estic molt contenta amb la selecció de l’OBC i del Liceu. 

–És un ambient molt competitiu?
–Una mica, això depèn molt de cadascú i a mi no m’agrada gens això. Intento anar a la meva i competir amb mi mateixa i amb ningú més. 

–Quins altres andorrans han passat per l’orquestra del Liceu?
–El Jordi i el Dani Claret que, com jo, també han fet de suplents. 

«Com a suplent, s’ha d’entendre que l’orquestra ja té una dinàmica i l’únic que vols és no trencar-la i fer bé la feina»

–Vostè té algun vincle amb el compositor?
–Casualment aquest any he format un grup de música de cambra que porta el seu nom, que es diu Trio Casablancas, amb violí , violoncel i piano. I ara, per casualitat, em criden per fer aquesta producció. Amb el grup de cambra ja hem treballat amb ell i ara ens tornem a trobar a l’òpera. 

–Aquestes fites són combatibles amb seguir treballant amb l’ONCA?
–Sí, i tant. L’ONCA funciona per projectes i amb dos mesos d’antelació ens fan arribar una proposta de projecte a la qual cal confirmar la disponibilitat o no. Aleshores cada músic tria, depenent de l’agenda de cada un. El fet de no participar en un per tenir un projecte que se solapi no és excloent per més endavant. 

–I té prevista alguna actuació amb l’ONCA a Andorra aviat?
–Pel dia de la Constitució farem un concert, dins d’aquest nou cicle 2019, en quartet. Em fa molta il·lusió perquè amb música de cambra no he tingut l’oportunitat de participar-hi gaire en aquest cicle. Farem obres de Dvorak i de Haydn.