Marc Canturri: «En lloc d'un gran equipament, cada parròquia vol 'el seu' teatre»
ANDORRA LA VELLA
- Canturri, amb nova imatge i a punt de ser el Dancaire de Carmen Foto: TONY LARA
Feia moltes llunes que Marc Canturri (Andorra la Vella, 1976) no es deixava caure per la reserva andorrana. Ahir va comparèixer al Centre de Congressos de la capital en la gala lírica organitzada per l'AIDA amb motiu del 150è aniversari de la unificació italiana. Un pèl rebuscat, no m'ho negaran, però una oportunitat de redescobrir el nostre baríton més internacional. L'únic, vaja. Per cert: a partir del 21 de juliol el Liceu reposa la Carmen de Bieito, la del toro d'Osborne i els legionaris contrabandistes. Mai no la veurem a Andorra. Ni Carmen, ni cap altra òpera.
–Perdoni, però el notem considerablement més prim: ¿per imperatiu mèdic, o artístic?
–Mèdic, mèdic. He hagut de seguir una dieta estricta per problemes de salut, i he perdut uns 15 quilos.
–A la veu, ¿li afecta, el canvi de pes?
–Doncs sí. La musculatura està acostumada a un volum corporal. Si aquest volum canvia, les sensacions també i has de fer un treball específic per acostumar-te a la nova situació. Pensem en un violí i un contrabaix: estructuralment són iguals: una caixa de fusta amb cordes. Però sonen diferent, i bàsicament per una qüestió de volum.
–La seva presència escènica també se n'haurà ressentit.
–Sí, però en dos sentits: em costarà més donar credibilitat a personatges corpulents, un pare de certa edat, per exemple. En canvi, per fer d'espadatxí, tot això que hi hauré guanyat.
–Ja que en parlem: ¿s'ha acabat aquella època en què una soprano robusta i madura feia de Julieta?
–L'escènic té cada vegada més rellevància i els directors s'hi miren que el físic vagi d'acord amb el paper. Però al final el que compta és la veu.
–Qui mana en l'òpera actual són els directors escènics: no parlem de la Carmen d'Alejandro Posada, sinó de la Carmen de Bieito.
–Són cicles. Fa 50 anys les estrelles eren els directors musicals; després van ser els cantants, i ara ho són els directors d'escena. Ja no es parla ni del compositor. ¿Injust? No és una qüestió de justícia: gent com Bieito han fet l'òpera molt més teatral, i això porta un públic nou que d'una altra manera no hi anirira. També l'han desfossilitzat, desmuseïtzat. És clar que això tampoc no s'ha d'entendre com una carta blanca per destrossar una òpera.
–¿Aquella cèlebre convenció de wàters a Un ballo in maschera, del mateix Bieito, per exemple?
–Hi he treballat, amb ell, i sé que justifica la seva idea d'una forma absolutament convincent. Te'l creus. Entenc que pugui xocar, però no és en absolut gratuït. I pot agradar més o menys, però a aquestes altures a mi ja no em sorprèn quasi res: a diari es veuen coses molt pitjors per la televisió.
–La crisi: ¿com ha afectat la lírica?
–L'ha acabat de rematar. S'ha de dir que la música clàssica ja estava en crisi molt abans de la crisi. Ara, a més, les institucions han retallat de forma dràstica, brutal, els pressupostos a culturals. I a Espanya, encara més. Més que en el nombre de produccions, en la quantitat de funcions: si abans fèiem una gira de 20 o 30 bolos per òpera, ara en surten un o dos.
–A la tardor va publicar Il segreto di Susanna, de Wolff Ferreri. ¿Satisfet, d'aquesta incursió discogràfica?
–Molt. Ens va beneficiar moltíssim la direcció de Vasily Petrenko, d'enorme projecció internacional. Això ha despertat molt interès.
–¿Repetirà?
–Tenim en cartera l'enregistrament d'Alba eterna, de Guinovart, que vam estrenar a Reus fa dues temporades.
–De tots els cantants amb qui hagi compartit escena, ¿quin l'ha impressionat més?
–Roberto Alagna, amb qui vaig coincidir precisament a la Carmen de Bieito Pot semblar obvi perquè és un divo internacional, però té una veu impressionant. Un model a dalt i a baix de l'escenari.
–Anem al Cor Nacional: el futur, ¿passa per la fusió amb els Cantors Lliures?
–Sobre el paper sembla difícil que en un país com Andorra hi pugui haver prou nens per a tants cors. Si prosperés el projecte del Nacional, amb quatre formacions, més els dos Lliures, voldria dir que quasi tots els nens del país estarien enrolats en un cor o en l'altre. Sembla utòpic, però, ¿per què no? Si tots els nens practiquen un esport, ¿per què no poden cantar? No seria un cas inèdit: Menorca, amb una població similar a l'andorrana, té dues orquestres, dos cors i dues associacions d'amics de l'òpera, i s'hi organitzen un grapat de festivals...
–¿Pot un Cor Nacional permetre's el luxe d'una temporada en silenci, com els passarà als Petits Cantors ara en reconstrucció?
–Es tracta d'un projecte a llarg termini i cal paciència. És com el futbol: cal sembrar, començar pel planter i confiar que doni fruits al cap d'uns anys.
–¿El millor lloc d'Andorra per cantar òpera?
–L'Auditori, sens dubte, que té una acústica fantàstica. El problema és la mida: és problemàtic encabir-hi una orquestra simfònica.
–¿És lògic tenir un Auditori sense temporada pròpia ni pràcticament funcions, tret del Yepes?
–És una llàstima. Entenc que amb la crisi sembla que hi hagi altres prioritats, però és que amb pocs diners es podria aixecar una programació que creés sobretot l'hàbit d'anar a l'Auditori. Això és bàsic; el que no serveix de res és programar cada tres mesos, sense regularitat, ni cap ni peus.
–¿I és funció del Govern sufragar aquesta programació?
–Seria bo que el Govern fes una mena de temporada i que es completés la programació amb festivals de l'estil del Yepes, que organitzen altres institucions que lloguen l'Auditori com a escenari.
–Però és que, tret de les entitats bancàries –i no totes– la iniciativa privada és en aquest país inexistent.
–El mecenatge és indispensable: particulars i empreses s'han de donar compte que invertir en cultura és invertir en ciutadania.
–S'han construït els últims anys equipaments com el Centre de Congressos i l'auditori del Prat del Roure, però cap amb fossar. ¿Indignat?
–És una vella reivindicació meva: per fer òpera i ballet en condicions ens falta un teatre amb fossar, que no és un capritx sinó un element indispensable: no és el mateix tenir l'orquestra la davant que a sota. Un cantant no pot lluitar amb 60 músics, i l'acabaran tapant. En lloc de tenir un equipament en condicions, aquí cada parròquia vol el seu teatre. El vell parroquialisme de sempre. Molt difícil d'eradicar, em temo.
Per a més informació consulti l'edició en paper.