Calvente posa amb Vincles ja acabat, a l'emplaçament definitiu al parc de Changchun Foto: EL PERIÒDIC

Quan Calvente va marxar cap a la Xina, ara fa dos mesos, encara no hi havia ministre de Cultura. Ara sí, tot i que encara no li hàgim sentit la veu. L'escultor ha tornat de l'Extrem Orient amb la convicció que l'única sortida per a l'artista andorrà és «sortir a l'exterior». És una idea.

–El negociat cultural depèn ara d'Albert Esteve. ¿Primera impressió?

–No el conec. I amb el pressupost retallat amb què haurà de treballar, a veure què pot fer. Què li deixen fer.

–Dos mesos a la Xina donen per a una petita tesi. ¿N'avança les conclusions?

–Que és un país de contrastos al·lucinants i feridors. T'hi topes els nou rics que circulen ostentosament en Ferrari amb obrers acabats d'arribar del camp que viuen en l'extrema pobresa i que sovint dormen al mateix lloc de treball. I la construcció desaforada per tot arreu.

–¿Dantesc?

—Sorprenent. Et deixa en estat de xoc veure una família cuinant i menjant al carrer. Tant, que d'aquí en sortirà una sèrie d'escultura. Serà el meu pròxim reball, juntament amb una sèrie sobre el creixement d'Andorra l'últim mig segle.

–La pròxima superpotència mundial ¿ho serà també en l'àmbit artístic?

–També aquí he constatat una dualitat impactant: conviuen els artistes oficials, deutors de l'estètica un pèl tronada del realisme socialista, amb creadors d'una gran audàcia, quasi temeraris. Al 798, el districte artístic de Pequín, he vist retrats monumentals de tòtems com ara Mao o l'Exèrcit Roig amb una evident intenció paròdica.

–¿Conclusió?

–O les instàncies oficials no se n'adonen, o fan veure que no ho entenen. En aquest segon cas, que deixin passar una crítica tan mordaç i tan òbvia sembla indicar que existeix a la Xina una certa apertura ideològica. si més no, en l'àmbit artístic. Dit això, no hem d'oblidar la censura: a la Xina no es pot accedir a Facebook...

–¿I els artistes de base?

–Els estudiants de Belles arts –en vaig tenir tres com assistents a Changchun– reben una formació tècnica de primeríssim nivell. Això no els impedeix treballar amb una humilitat, una senzillesa i una curiositat que et deixen parat. Ara bé, tots tenen el mateix objectiu: marxar de Xina. I penso que fan bé. Tant, que n'hem de prendre nota: si una cosa he après a la Xina és que l'artista d'ha de moure. Si no ho fem així, no farem res. L'única possibilitat de supervivència per a l'artista andorrà és portar l'obra a fora. L'única.

–Que la portin a... ¿a la Xina, per exemple?

–Jo me n'hi tornava amb els ulls tancats. Això que quedi clar. Però també els enormes contrastos de què he parlat, i el futur més que incert que l'hi veig.

–¿Futur incert, diu, d'un país que creix a ritmes del 10% anual des de fa més d'un decenni?

–Aquesta febre constructora, aquesta obsessió per fer diners com més ràpid millor, d'esborrar, de liquidar tot el que recorda a la Xina tradicional i endarrerida per donar una imatge de modernitat, té molts punts en comú amb la bombolla immobiliària que hem viscut a Occident. Tot el país està immers en aquesta carrera cap al que creuen que és el progrés. Es prima la rapidesa sobre la qualitat. I el dia que això peti com a Europa hem vist que pot petar...

–Però malgrat tot, ho tornaria. Pel que es veu, l'aventura xinesa és tota una injecció de moral.

–Exactament. A Andorra ja em sentia valorat. Però allà coneixes desenes d'autors de primera fila –al costat d'altres, sobretot africans, molt més discrets–que et fan adonar que pots jugar a la lliga internacional.

Per a més informació consulti l'edició en paper.