• Les conselleres de Cultura defensen el model vigent de monopoli dels escenaris per les administracions

Carlo Latre presenta "Yes, we Spain" al Centre de Congresos el 7 d'octubre. A la galeria, altres estrenes com "Art" que es representarà al tearte Comunal el 3 de novembre, "Pedra de tartera" que també tindrà lloc al teatre Comunal, però 1 de desembre i "Els pastorets" al Centre Cultural Lauredià els dias 1, 26 i 30 de desembre i 6 i 7 de gener.

Quina és la funció de les administracions públiques en l'àmbit teatral? ¿Comportar-se com si fossin promotors privats i programar obres amb criteris purament mercantils? ¿Omplir la platea a qualsevol preu, ni que sigui portant un any rere l'altre el sempitern vodevil de Joan Pera? ¿Farcir l'escarransida cartellera nacional amb noms televisius que garanteixen el ple? ¿Contractar sistemàticament els èxits barcelonins dels curs anterior? ¿Usurpar, en una paraula, el paper en un país normal –normal des del punt de vista escènic, s'entén– correspon a la iniciativa privada? ¿És aquest, el paper que han de complir els departaments de Cultura dels nostres comuns? ¿I fer venir fins a Andorra els espectacles i les companyies que, pel seu format, gènere o vocació minoritària, o simplement perquè no formen part del rovell de l'ou barceloní o no incorporen patum mediàtica, mai no arribaran en una plaça com l'andorrana si no és en el marc d'una temporada pública? ¿I no hi cap, per ventura, un punt mig que combini les obres obertament comercials amb els títols alternatius?

Aquest és el debat que mai no s'ha plantejat en aquest país, si més no públicament, i en què les conselleres i els directors de Cultura de Sant Julià i Andorra la Vella –Elisabeth Aguilar i Jordi González, per part laurediana; i Maite Cano i Albert Villaró, per la capital– van ser convidades ahir dir-hi la seva. Era sens dubte l'ocasió: la presentació del cartell de la 39a Temporada conjunta. Ja saben: l'inevitable Pera, un parell de noms amb ganxo i si pot ser televisius –aquest any, Carlos Latre i Josep Maria Pou–, alguna concessió autoral, però sense excessos –l'Art de Jasmina Reza, en la versió del valencià Carles Alberola–, l'habitual píndola local, aquest any per obra i gràcia de Roger Casamajor i la seva Pedra de tartera, i la torna dels Pastorets lauredians. Un cartell que encarna i resumeix, en fi, els vicis cada vegada més ostensibles en què els últims anys ha caigut la programació teatral dels dos comuns: aquesta mena de populisme escènic amb la coartada de la crisi i dels gustos de l'espectador, ja se sap.

un país sense prmotors / Comencem per Pera, epítom del que els nostres responsables institucionals entenen per escena pública. Un fix al Centre de Congressos lauredià, fins al punt que –com va admetre González–«sembla que el tinguem en nòmina». A l'hora de confeccionar el cartell, diu, «mirem d'arribar al màxim de públic possible. I no ens enganyem, també busquem la màxima ocupació del teatre.» Les conjuntura també hi té alguna cosa a veure: «Hi ha anys que pots arriscar més, però també ens hem d'avenir a la realitat escènica catalana i a les obres que estan en aquest moment en gira». I el gènere: «La gent va al teatre a riure. Per això la comèdia acostuma a tenir una presència tan notable a la programació. L'espectador vol passar-s'ho bé».

Res a objectar-hi tret, és clar, que no només Pera és capaç de «fer riure». Amb un afegit: tots els teatres del país són de titularitat pública; una altra anormalitat local. Més pes van tenir les al·legacions d'Aguilar. La realitat, va disparar la consellera laurediana, «és que no rebem propostes de promotors privats. I que nosaltres no hi guanyem un cèntim, amb el teatre. Si un empresari cregués que portar Pera és negoci, segurament s'hi embarcaria. Però no és el cas. ¡Que més voldríem, perquè ens ajudaria a aprimar el pressupost. Així que nosaltres hem de cobrir aquest buit». Encara més: un promotor privat es veuria forçat a posar uns preus de mercat molt més elevats que els actuals –18 euros a Andorra la Vella, excepte Latre, 30; 22 a Sant Julià– «perquè amortitzar la inversió en una sola funció és impossible». En aquets mateix sentit apunta Villaró: per al director de Cultura de la capital, es tracta d'un problema de massa crítica. Simplement, el país no dóna per mantenir una obra en cartell més d'un dia.

El gust del públic sobirà és, en fi, la prova definitiva. I el balanç anual no pot ser més desencoratjador: l'última a temporada d'hivern va perdre 700 espectadors respecte a la del 2010. Quasi un de cada tres. I la realitat és feridora: quan Andorra la Vella es va posar experimental –el gener passat, amb l'Evangèlium de Trànsit Dansa– només hi van assistir unes desenes escasses d'espectadors, inclosos els que hi van fitxar per imperatiu laboral. El públic dicta sentència: vol pa i Pera. La qüestió és que el continuarà volent si no se li dóna una altra cosa per portar-se al pap. I que el dilema no és Pera sí o Pera no. L'autèntica llàstima és que amb les consignes actuals, és absolutament impossible que arribi al Comunal, per exemple, una proposta maerciana com El profe, que pocs cursos enrere va enlluernar a la capital. Avui tot són Peras, Joans, Pous, Vilarasaus i companyia. Sense terme mig.

Per cert, la Temporada conjunta s'ha aixecat amb un pressupost de 36.000 euros: 25.000, a càrrec de Sant Julià; la resta, d'Andorra la Vella.

Per a més informació consulti l'edició en paper.