• El retaule i el baldaquí de Sant Bartomeu, protagonistes de les Jornades de Patrimoni
• Conservades en una capella privada de Sant Julià, les dues peces van ser restaurades el 2005 i ahir es van mostrar per primera vegada en públic

Vista general del retaule i del baldaquí de Sant Bartomeu, petita capella familiar ubicada al començament de la carretera de Nagol. Les peces estan datades el 1606. Foto: ÀLEX LARA

Si li noten un no sé què estrany, al baldaquí d'aquí al costat –la peça aquesta que va sobre el retaule i l'altar–, van pel bon camí: i és que costa d'entendre, l'escena –Crist i els quatre àngels que canten la seva glòria universal– perquè els personatges semblen estar al revés, de cap per avall. Fins i tot la llegenda que presideix el conjunt –una llatinada, perdonin: «In nomine iesu omne genuflectatur celestium terrestium et infernorum», escrit això sí una mica a la babalà– dóna l'esquena al feligrès. ¿Error majúscul del pintor? ¿Ganes de fer la guitza i posar les coses difícils? Ni una cosa ni l'altra. Resulta que a l'hora d'issar el baldaquí, els artesans –l'escultor cerverí Miquel Rubiol i el mestre pintor Çanou, que l'havien tallat, pintat i muntat in situ– es van trobar que la peça era massa gran per a les dimensions del retaule i del sostre de la petita capella de Sant Bartomeu. I van solucionar la badada de forma expeditiva: si no hi cabia del dret, es posava del revés, i tan tranquils. I així van quedar Crist i la companyia, de cap per avall per a tota l'eternitat.

Aquesta és només una de les sucoses anècdotes i conjectures que va desgranar ahir la restauradora Mireia Garcia en la presentació pública del baldaquí i del retaule renaixentistes de Sant Bartomeu. Una ocasió única perquè la capella és de titularitat privada –Maria Rosell i Isabel Escudé en són avui les propietàries– i va obrir ahir excepcionalment les portes amb motiu de les Jornades Europees de Patrimoni. No hi ha res d'igual al país. I si busquen a Catalunya, només hi trobaran tres baldaquins més: els de Sant Serni de Tavèrnoles i Sant Martí de Tost, avui al MNAC, i el de Ribes de Fresser, al Museu episcopal de Vic. A la parroquial d'Andorra la Vella n'hi devia haver un, especula Garcia, perquè ha arribat fins a nosaltres una biga policromada que fa tota la fila d'haver estat utilitzada per sustentar un baldaquí. Però queda clar que el conjunt de Sant Bartomeu és una rara joieta. La va encarregar Bartomeu Molas, el cap de Casa Molines, el 10 de novembre del 1606. En el contracte se cita el nom de l'escultor –el fuster Miquel Rubiol, una de les estrella del període, juntament amb els mestres de Canillo (Miquel Ramells), Ansalonga (Jeroni d'Heredia), tots dos pintors– però en canvi no diu res del pintor, aquest mestre Çanou que Garcia proposa com a autor probable de la policromia. Ho fa, diu, pels paral·lelismes estilístics –la sanefa que envolta el baldaquí, els núvols característicament cargolats, el el traç lineal del nimbe de Crist– que ha trobat amb el retaule del Roser de Castellar de la Ribera, avui al Museu diocesà de Solsona i que s'atribeix fefaentment a Çanou.

Martiri 'gore'

Un pintor de segona fila, aquest Çanou de qui no se sap res més, però amb un estil molt definit, diu Garcia, que hi té com és natural un carinyo especial –és la culpable del lífting total a què el 2005 es va sotmetre el conjunt– i en destaca el criteri jeràrquic que aplica a les proporcions –les figures principals, Crist i Sant Bartomeu, són d'una mida molt més gran que els actors secundaris– i el gust per les torsions exagerades amb que col·loca els seus personatges. Pel que fa a la iconografia, el retaule –que consta de predela, dos pisos i atri– inclou escenes de la Pietat, el Calvari i el martiri de Sant Bartomeu. Episodi un pèl gore perquè l'apòstol va ser –atenció– espellifat i decapitat. De tot això n'hi ha constància gràfica al retaule, que no estalvia detalls. Comparat amb aquesta escabetxada, el baldaquí és molt més light: una glorificació de Crist amb angelets, el sol, la lluna i l'univers. Cal fixar-se aquí en un detall menor i difíicl de percebre a la fotografia d'aquí al costat, però que té gràcia: el guardapols del baldaquí –aquesta mena de marc de fusta– està decorat amb rodes de molí, en homenatge al cognom –Moles– de la família que va encarregar l'obra.

Retaule i dosser van passar revisió mèdica ara fa sis anys. Encara van arribar en prou bones condicions: la pols i brutícia esperable després de quatre segles, pèrdues cromàtiques, taques fruit de la humitat i els canvis de temperatura i esquerdes a la fusta. La pitjor part se la va emportar el baldaquí, molt atacat per unes goteres i perquè la fusta –pi local, a diferència del retaule, fet de pollancre– no es va deixar assecar adequadament ni s'hi van treure els nusos. ¿Conseqüència? Pèrdues i aixecaments de la pintura molt més aparatosos. Val a dir que en el cas del dosser, Garcia va optar per no reintegrar la pintura més que en els personatges principals. D'aquí que el baldaquí presenti més buits que no pas el retaule. En qualsevol cas, el resultat és espectacular, i un exemple modè·l·lic de gestió privada d'un bé d'interès artístic. I encara més si es comparteix amb la resta de la ciutadania, com es va fer ahir. Val a dir que Garcia és la responsable de la restauració dels Dolors de la parroquial de Sant Julià –l'obra mestra del barroc nacional, atribuïda a Antoni Viladomat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.