• Albert Pujal revisa a ?Una petita història d'Andorra' la vida social, econòmica i familiar d'Ordino al segle XV H Subsisteixen en l'actualitat descendents de 33 de les 49 cases que ha identificat

El cònsol Ventura Espot, Albert Pujal i l'exsíndic Josep Enric Dalleres, ahir al comú d'Ordino. Foto: ANA

Ordino, 1393. Raimon de Jacme es dirigeix a cal notari a fer testament. No té fills i deixa tots els béns a l'esposa i –atenció– a obres de caritat per als més necessitats de la parròquia. Té la intenció de pelegrinar fins a Compostel·la, i no vol deixar res a l'atzar. Gràcies al document que va tenir el detall de redactar abans de partir cap a la que havia de ser –molt probablement, però no avancem esdeveniments– la seva última missió, sabem que a casa hi guardava un autèntic arsenal. L'inventari que acompanya el testament inclou espases, ballestes, dards, matrassos i llances. Llest per anar a la guerra. Una impedimenta que fa pensar que Raimon de Jacme que tenia com a ofici l'exercici de les armes i que molt probablement era, per tant, cavaller.

De fet, és l'únic cavaller de qui Albert Pujal ha trobat la petja a l'Ordino del segle XV. I la consigna a Una petita història d'Andorra, el patracol que va presentar ahir al comú de la parròquia i que constitueix la seva tercera entrega històrica després de La farga de cal Pal (2006) i La domus del Consell de la Terra (2008), aquestes dues a quatre mans amb Josefina Lladós i premiades amb el Principat d'Andorra d'investigació històrica. Però no ens deixem enganyar per les aparences: Una petita història d'Andorra és conceptualment la mare de tot plegat. Del buidatge dels prop dels 1.700 documents inèdits que en formen el moll de l'os van sorgir els altres dos, efectes col·laterals de la recerca central que es va presentar ahir. El resultat és un volum profusament il·lustrat, que inclou la transcripció de centenars d'aquests documents –esporgats d'arxius particulars, notarials i de Corts– i en reprodueix un grapat d'entre els que l'autor ha considerat més interessants.

Però tornem a Raimon de Jacme, que amb raó té Pujal fascinat. El nostre cavaller constitueix l'únic cas entre les 49 famílies que ha identificat al segle XV ordinenc –amb arbre genealògic inclòs– que es fa dir per un nom que no és el de la casa. En el seu cas, Cal Llop. Un indici, diu Pujal, de l'ascendència germànica del personatge. De qui, d'altra banda, no en tornem a tenir notícia fefaent: no sabem si va arribar a Compostel·la o si es van complir els seus auguris i va morir pel camí. No ens penséssim pas que el cas de Raimon és únic: en tots els inventaris de l'època, diu l'autor, trobem consignades una estesa d'armes que avui ens sorprèn però que al segle XV eren pel que es veu d'ús comú: «El que passa és que ell en té de totes classes». Els inventaris, que són una mina d'informació, aporten una mica de llum sobre les condicions de vida dels andorrans del XV. Per exemple, no hi apareix cap cadira. Cap. Cosa estranya quan s'hi consigna fins a l'últim estri domèstic. Pujal interpreta que la cadira era un moble restringit a l'àmbit eclesiàstic, i que el poble seia en caixes i caixabancs. És una idea.

Els que tallaven el bacallà

Jacme no és l'únic Raimon d'Una petita història... Hi ha també Raimon Onofre, el segon ordinenc amb nom i cognoms que ensenya la poteta en el maremàgnum de la història: el 1133 va firmar com a testimoni en una donació del comte d'Urgell a favor del bisbe. Per trobar el primer ordinenc històric cal retrocedir encara un segle, fins al 1052. I no és un, sinó una ordinenca: una tal Guimerell, que dóna a la catedral de la Seu un tros anomenat Puy de Tavaxen, que Pujal ha localitzat prop del pont de Sornàs. Val a dir que l'anècdota l'ha recollit l'autor de Cebrià Baraut, el descobridor de Guimerell. El rovell de l'ou d'Una petita història... és, però, el llistat de les 49 cases que hi havia al poble el segle XV, que integraven els mateixos quarts que avui: Ordino, Sornàs, Ansalonga, la Coritnada i Llorts. I atenció, perquè a diferència d'avui tenien, diu, una influència enorme en la gestió dels afers locals. De fet, els quarts eren les entitats administratives menors, que escollien els pròcers –una mena de protoconsellers– que els representaven al comú. Que, per cert, encara no es deia comú, sinó universitat.

¿Qui tallava el bacallà, al segle XV? Les cases fortes del moment eren Casa Call de Segudet, Casa Babot, Casa Sella de Llorts, Casa Pal i Casa Raimon Guillem. De totes elles, aquesta última és l'única que subsisteix en l'actualitat, havent perdut, això sí, alguna lletra al cap de sis segles: avui es diu Casa Ramon Guem. I atenció, perquè casa Rosell acaba de fundar-se i és encara lluny de l'esplendor a què està predestinada, i falta un segle llarg –el 1594, ja que hi som– perquè un Guillem d'Areny, ferrer encampadà, s'estableixi a la parròquia i obri el que amb el temps seria la casa d'Areny-Plandolit.

Elles manen

Pujal s'ha fixat especialment en l'organització de la vida domèstica dels ordinencs del segle XV: en la vida política no hi té ni veu ni vot, però a casa, la dona hi mana. Com a mínim, tant com l'home: tant podien ser caps de casa ells com elles. I qui era cap de casa, assumia la titularitat del patrimoni familiar. Amb l'obligació, això sí, de fer-se càrrec dels cabalers –mantenir-los a casa «sans i a la par que l'hereu», diuen gràficament els papers– i de dotar els fills casamenters. Per cert, existia una certa pressa per casar les noies: «Era habitual que als 12 anys es firmés un compromís matrimonial, que no es consumava fins als 16». Amb aquestes edats, es constaten casos sorprenents des del punt de vista actual, com ara que els pares, encara relativament joves, cotinuessin tenint descendència després que els fills més grans es casessin i tinguessin al seu torn fills: «De manera que podien conviure a la mateixa casa fills i néts de la mateixa edat». El quadre social el completa l'element eclesiàstic, també sorprenentment abundant als nostres ulls: una parròquia com Ordino, a la qual Pujal estima una població de prop de tres centenars d'ànimes, donava per a un vicari, un subvicari, un vicari resident i un animer, personatge –aquest últim– important perquè administrativa l'anomenat «bací del Purgatori», les ofrenes pels difunts. Una gentada, en fi.

L'última pregunta sembla obligada: ¿i de què vivien, els ordinencs del XV? El poble menut i no tan menut, de l'agricultura –tubercles i gramínies, fonamentalment– i la ramaderia –vaques, ovelles, cabres, cavalls i euques. La metal·lúrgia, ni hi és ni se l'espera. El lingot de ferro s'importa, i els ferrers locals com a molt el forgen, però no el fabriquen, sosté Pujal. De fet, el ferro no apareix en la documentació local fins al 1618, i referit a la farga de cal Pal. Les grans fortunes del moment provenien, atenció, de l'administració de les rendes eclesiàstiques. Un ofici que donava per a dues o tres famílies per parròquia i que consistia a gestionar els béns de l'església. Invertir-los i fer-los produir. Com els banquers d'avui, diu. Sis segles després, i pel que fa a qui remena les cireres, les coses no han canviat gaire.

Per a més informació consulti l'edició en paper.