PUBLICITAT

Pep Cruz: «El meu compte corrent sí que el troba a faltar, el Monràs»

A. L.
CANILLO

Periodic
L'actor i director gironí Pep Cruz. Foto: JOSEP GARCÍA

Si no és una de les vaques sagrades del teatre català, poc li falta. El Monràs de Ventdelplà li ha donat a Pep Cruz (Girona, 1948) un plus de popularitat a les taules i el prestigi acumulats en quatre decennis als escenaris, i a una llarga i fructífera relació amb Dagoll Dagom. Divendres va obrir la temporada del Teatre per Riure canillenc amb Top model, i el març torna a la petita pantalla amb Gran Nord, telesèrie ambientada al Pallars amb contrabandistes molt nostrats, mossos d'esquadra en crisi existencial cosins germans del nostre Andreu Boix, i –ep– Roger Casamajor a l'elenc.

–Top model sembla, i potser fins i tot ho és, teatre de tesi. ¡Quina por!

–No és ben bé una obra de tesi. S'adscriu al subgènere del disbarat còmic, en la tradició de Pitarra. I que consisteix a tractar un tema al revés del que semblaria natural.

–¿Quina és aquí la tesi?

–La broma, millor. A Top model, l'exagerat culte al cos i a la joventut que exhibeix sense pudor la societat actual, en paral·lel al pànic a envellir. Tot plegat condueix en aquesta mena de fal·lera per la cirurgia estètica, i la perversió absoluta de l'afer de les pròtesis de silicona.

–Hem de suposar que el top del títol és vostè mateix.

–Exactament: Max, per servir-los, a qui ser tan reguapo només l'ha portat de desastre en desastre. Així que un dia crea la Fundació Max, dedicada a resoldre els problemes de la gent massa guapa com ell. Com jo, vaja. Representa que Max va anar divendres a Canillo a presentar-los aquesta singular fundació als guapos del poble, perquè també ells sàpiguen com resoldre el problema de la seva excessiva bellesa.

–Ja em perdonarà, però costa imaginar-lo a vostè, precisament, en la pell d'un top model. I no se m'ofengui.

–Es tracta precisament d'això: per resoldre el cúmul de desgràcies que la vida m'havia reservat a causa de la meva bellesa vaig decidir operar-me. I el resultat és el que veieu ara. Si m'haguéssiu vist la temporada passada, jo desfilava per a Versace, Armani i tota la pesca. Fins que em vaig operar, perquè tanta bellesa era inaguantable.

–Tot plegat em sembla una molt subtil venjança dels lletjos contra els guapos. I li he de dir que m'agrada.

–Dels no agraciats, més que no pas dels lletjos. Que deuen ser el 99% de la població. Que devem ser.

–Si vaig al gimnàs tres dies a la setmana i m'unto amb cremetes, ¿m'hauré de sentir al·ludit pel seu disbarat còmic?

–El que seràs és un desgraciat.

–La meva experiència em diu que no cal ser un guapo de passarel·la per ser desgraciat. I que ser lleig no garanteix la felicitat.

–Evidentment, però si a sobre t'has de passar mitja vida fotent el paperina amb les peses, l'estàtica i l'steps, t'ho garanteixo: acabaràs sent un desgraciat.

–¿Vostè proscriuria la cirurgia purament estètica?

–Cadascú que faci el que li sembli. No hi estic ni a favor ni en contra.

–Però pel que veig, la seva recomanació als lletjos és que ens quedem com estem, perquè no sabem la sort que tenim.

–El que recomano és buscar un bon recer per protegir-nos de la crisi. I ara seriosament, l'obsessió per l'estètica explota en els moments de bonança, quan hi ha més virolla i la gent es preocupa per aquestes tonteries. Però quan les necessitats bàsiques perillen, com ara mateix, no tens temps d'amoïnar-te pel nas, pels abdominals o pels pits.

–¿Jura vostè que mai no s'operaria, ni que fos per imperatius del guió?

–Tinc les cicatrius d'un accident de cotxe. Però aquí es quedaran. Formen part de les medalles que m'ha posat la vida.

–Doncs n'hi ha que es busquen qualsevol excusa per passar pel quiròfan: un envà desviat, per exemple, sempre dóna molt de joc.

–Per ser princesa ja he fet tard. En quasi tots els sentits. M'imagino, a més, que com els reis surten als segells de perfil, el nas els importa molt. Però si no has de sortir als segells, no t'operis. Si no en tens una necessitat peremptòria, tira amb el que t'ha donat la mare naturalesa: naturalitat, simpatia, talent... I si ets lleig, consola't pensant que si hi ha una cançó que es diu Que se mueran los feos, és perquè en el fons ens tenen por.

–No sé vostè, però ser guapo-guapo durant un temps, a veure què tal, tampoc no m'importaria.

–Com qui té un cotxe a prova. No és mala idea.

–Una d'obligada, per anar acabant: ¿el troba a faltar, el Monràs?

–El meu compte corrent sí que el troba a faltar, per què t'he d'enganyar.

–Amb aquestes cinc temporades de Ventdelplà, ¿dóna per cobert el seu cupo televisiu?

–En absolut, Acabo de grabar una altra sèrie: Gran Nord. I tinc moltes esperances que agradi. S'estrena, al març.

 



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT