• La motivació que genera entre els artistes locals i la promoció d'Andorra a la Champions de l'art contemporani, principals rèdits de la primera aventura a la Biennal
• Poca autocrítica i molt de sabó en l'últim acte oficial

A l'esquerra, part de La ciutat flotant, la instal·lació d'Helena Guàrdia, durant el col·loqui d'ahir al rebedor del Consell General Foto: àlex lara

Passen coses ben curioses, en la tribu artística nacional (i rodalies). Ja ho veuran: la nova seu del Consell General acollia ahir l'últim acte oficial de la primera aventura a la Biennal de Venècia. Una mena de col·loqui entre els dos artistes participants –ja saben: Francisco Sánchez amb L'efímer, i l'etern i Helena Guàrdia, amb La ciutat flotant–, els comissaris Ermengol Puig i Francesc Rodríguez, i –se suposava que– el públic assistent. Per començar, va fallar clamorosament aquest últim: entre el mig centenar de persones que hi havia al rebedor del Consell on fins al 17 de febrer s'exposen les obres, hi abundaven els que hi érem en diguem-ne acte de servei –tècnics del ministeri, polítics i periodistes, assenyaladament– i hi escassejaven escandalosament els artistes, el gremi a qui se suposa que més hauria d'haver interessat una iniciativa com la d'ahir. Més que res per si d'aquí a un any els tocava a ells –als absents, vaja– de prendre el relleu i plantar-se a Venècia. Però es podien comptar amb els dits d'una mà, i encara, els que s'hi van deixar caure: a banda dels dos protagonistes –i Sánchez encara va arribar a misses dites–, hi havia Judith Gaset, Rafael Contreras, Roger Mas i el seu pare, Sergi, cada vegada més imbuït –per cert– d'un aura totèmica que mereixeria ser declarada patrimoni nacional.

No direm que la llista s'acaba aquí, perquè és possible que ens descuidem algun nom. Però la pregunta és òbvia: ¿només cinc artistes d'aquest país sentien alguna curiositat pel que havien de dir els seus companys, col·legues i potser fins i tot amics? ¿Ni que fos per solidaritat de classe? Perquè immediatament sorgeixen més i perilloses preguntes: si els mateixos interessats li donen l'esquena i mostren aquest olímpic desdeny, ¿cal invertir 200.000 euros per tornar el 2013 a Venècia? ¿De veritat que cal? Doncs no és per ser au de mal averany, però hi havia al Consell els ministres Albert Esteve i Marc Vila, que potser en van prendre bona nota.

Val a dir, en descàrrec del gremi, que la indiferència no només dels artistes sinó també i sobretot de la població en general ha sigut, precisament, el taló d'Aquil·les de la primera aventura andorrana a la Biennal, que va començar amb mal peu –recordarà el lector els successius retards en la resolució del concurs d'on havien de sortir els artistes del pavelló andorrà–, va continuar per pura inèrcia –el director de Promoció cultural, Josep Maria Ubach, reconeixia ahir que dintre mateix del Govern hi havia gent que «no hi creia», en el projecte venecià– i que ha acabat entre la indiferència general, encara que els comissaris no ho vegin així: insisteix Rodríguez que avui «ningú no discuteix l'oportunitat d'anar-hi». Potser no ho discuteix ningú; però potser és perquè ningú ni s'ho planteja.

Entre el tedi i el fastigueig

La qüestió és que no s'ha sabut vendre la Biennal com un «projecte de país», aquesta expressió tan del gust de Martí. I que de ben poc ha servit el tirabuixó aquest d'exposar les obres al nou edifici del Consell. ¿Quanta gent hi ha desfilat, des del 22 de desembre? Un pegat, en fi, perquè l'esforç s'hauria d'haver fet abans, i no després. A aquestes altures, parlar de la Biennal genera en l'oient –i probablement en també en el lector, si és que ha arribat fins aquí– una sensació a mig camí entre el tedi i el fastigueig. Com insinuava ahir la mateixa Guàrdia, ha fallat estrepitosament la política de comunicació. A Venècia, pel que diu l'artista, però també i sobretot a casa. Si, com sembla, el Govern ja ha pres la decisió de repetir el 2013 –el pressupost d'aquest curs reserva a aquest efecte un pessic de 100.000 euros–, faria bé a començar la casa pels fonaments, amb humilitat i una bona bateria d'arguments per convèncer el personal de la necessitat de tornar, més enllà dels 30.000 visitants que sembla que van desfilar per San Samuele –cada visitant ens va costar 7 euros– i del prestigi diguem-ne nacional que comporta saber que juguem a la Champions de l'art contemporani.

Diuen els comissaris que Venècia ha servit per posar Andorra al mapa artístic universal, per motivar els pobres artistes locals, que es veu que si no tenen l'excusa de Venècia no s'hi fan, i per injectar una dosi d'autoestima nacional: «Molta gent pensava que no teníem artistes de prou talla per a Venècia. Doncs he de dir que com a mínim la meitat dels que es van presentar al concurs hi podrien haver anat». I és aquesta autoindulgència la que fa nosa; l'única autocrítica que va ressonar ahir va venir a compte del cartell amb què es publicitava el pavelló andorrà a Venècia. Un cartell que al país han vist quatre gats, amb sort, i una anècdota que resumeix la mare de tots els mals de l'aventura a la Biennal: ens hem passat dos anys, gairebé tres, escrivint, parlant i llegint de bombolles de sabó. De fum. I quan per fi hem tingut les obres a casa, ja era massa tard: a pràcticament ningú ja no li interessava. I que consti que ho sento.

Per a més informació consulti l'edició en paper.