• Chevalier rescata l'adaptació teatral d'Els homes d'aram', estrenada el 1938 per Radio Liberté
• El mermessor literari de la novel·lista enllesteix l'edició bilingüe de 'Nuits andorranes' i 'La nouvelle Andorre', i anuncia la biografia definitiva de l'autora

L'autora d'Els homes d'aram, a la plaça Benlloch, als anys 30; a baix, i mecanoscrit de la versió teatral de la novel·la, firmat per Jean Camp i datat el 1926 Foto: FONS SANDY (ARXIU HISTÒRIC D'ESCALDES-ENGORDANY) / FONS CHEVALIER

Facin la prova: demanin per Isabelle Sandy a un veí, a un conegut, a un saludat. Amb les excepcions que es vulgui, servidor s'hi juga un peix que aquesta serà la resposta més recurrent: «Sí, home, el passatge aquell de la plaça de les Arcades». I això, amb sort. Un símptoma del desconeixement oceànic que el ciutadà mitjà, ni molt ni poc informat, exhibeix orgullosament sobre la novel·lista que més ha fet –amb el permís de Max Frisch– per posar Andorra al mapa de la literatura universal. Vagi per endavant que no és obligatori recitar d'una tacada l'obra completa de l'autora. Però caldria potser reflexionar sobre un sistema incapaç de situar al lloc que li pertoca una de les escasses patums del migrat panteó literari nacional.

Per posar remei en aquesta anòmala situació, Jean-Claude Chevalier, professor de la Universitat d'Andorra i, sobretot, mermessor literari de Sandy, ha posat fil a l'agulla d'un ambiciós programa per rescatar la novel·lista del llimb on avui jau semioblidada. Tres cursos enrere ja hi va haver un primer i molt considerable intent amb l'edició bilingüe, i per primera vegada en català, d'Andorra o els homes d'aram (1922), probablement l'obra de referència d'una bibliografia que frega, ep, la quarantena de novel·les. I justament el motiu pel qual Sandy compta avui amb passatge i carrer a Escaldes. Chevalier hi torna aquest 2012 amb una triple i estupenda iniciativa. D'entrada, la caça major, el tall de la notícia: el mecanoscrit de l'adaptació teatral de Les hommes d'Airain, que ha recuperat dels fons insondables de la Biblioteca Nacional de França, a París. Una peça d'arqueologia literària que somia a veure un dia als escenaris i –¿per què no?– a càrrec de l'Escena Nacional. La segona bona nova d'aquest revival Sandy és l'edició també bilingüe de les –diguem-ne– seqüeles d'Els homes d'aram: Nuits andorranes (1938) i La nouvelle Andorre (1949), amb les quals conforma la trilogia andorrana de la novel·lista. El paquet es completa amb un projecte de llarg abast: la biografia definitiva de Sandy, a partir dels documents de tota mena –manuscrits, diaris, fotografies– aplegats al llarg de quatre decennis per Chevalier, que la va tractar amb assiduïtat i una certa intimitat als anys 60 i fins al seu traspàs, el 1975.

De l'Odeón a... ¿les Fontetes?

Anem a pams, però, i comencem per l'adaptació teatral de Les hommes d'Airain. Un mecanoscrit que el mateix Chevalier havia localitzat ara fa un quart de segle però al qual li va perdre la pista fins que ara fa un any va reaparèixer, contra pronòstic, de les profunditats d'aquest mastodont borgià que és la Bibliotèque. En tenen la primera pàgina aquí al costat. La versió escènica –«Drame en quatre actes tiré du roman d'Isabelle Sandy», en diu la portada– la firma Jean Camp, dinamitzador de la cultura occcitana als heroics anys 20 i 30, col·laborador de L'Illustration, hispanista i traductor, i íntim de la novel·lista, cosa que explica aquesta (per a ell) rara incursió teatral. El mecanoscrit data del 1926, quatre anys després de la primera publicacio d'Els homes d'aram a les pàgines de La petite Illustration, però l'estrena es va fer esperar, diu Chevalier, un decenni llarg.

Això sí, amb èxit notable. Tant, que a la primera emissió –radiofònica, teatre de les ones: Orson Welles estava a punt, a punt de terroritzar els EUA amb La guerra dels mons– que va tenir lloc el 20 de maig del 1938 des dels micròfons de Radio Liberté de Burdeus n'hi va seguir una segona, el 27 de maig, ara des de l'emissora parisenca La Tour Eiffel i a càrrec de la companyia Art et Travail. Devia causar una certa impressió, perquè aquella mateixa temporada Les hommes d'airain es va estrenar –atenció – a l'Odéon i amb Louis Jouvet a l'elenc. Paraules majors. És clar que després d'aquests prometedors i refulgents inicis li va seguir el marasme de la Segona Guerra Mundial i set decennis d'oblit. Fins ara, que Chevalier s'ha proposat ressuscitar aquesta Andorra teatral. L'objectiu últim, ja s'ha dit, és que Les hommes d'Airain tornin a un escenari. L'ENA va facturar ara fa un parell de temporades una molt digna lectura de l'Andorra de Max Frisch, per no parlar de l'estupenda versió del Borís I. I busca desesperadament material amb denominació d'origen. Chevalier se'l posa ara en safata de plata.

Una anomalia nacional

No s'acaba aquí l'Operació Sandy orquestrada per aquest abnegat, incansable divulgador de la vida i l'obra de l'autora. L'edició bilingüe de Nuits Andorranes i La nouvelle Andorra posarà fi en aquesta anomalia històrica i nacional que era la inexistència (fins ara) de traducció al català d'aquests dos títols. I dir-ne anomalia és poc quan des del mateix ministeri de Cultura s'ha subvencionat la traducció de novel·les i autors sorprenentment exòtics i –ja que hi som, diguem-ho tot– d'interès com a mínim discutible. Mirin el catàleg de les editorials locals i –amb honroses excepcions– veuran de què els parlem. Nuits andorranes i La nouvelle Andorre completaran, per tant, el fresc literari que Sandy va deixar d'un dels períodes més convulsos de la història del Principat: l'ocàs d'una societat rural, patriarcal i enclaustrada en un silenci secular, mineral, i el salt a la modernitat que van portar l'electrificació, les carreteres, Radio Andorra i la guerra civil espanyola. I tot, a través dels ulls dels Xiriball, d'Asnurri, del Nyerro, de Targa i companyia.

Una radiografia de sorprenent actualitat, diu Chevalier, perquè toca temes, conflictes i fins i tot tabús que sonen molt familiars, des de la integració dels immigrants fins al debat sobre la identitat: ¿què significa ser andorrà? Sandy –i amb ella, Chevalier– ho tenen clar: «Andorra és un concepte, un ideal de llibertat. Però el problema de fons, als anys 20 i també ara, és aquest: ¿com acollirem els estrangers per formar una societat oberta, sense exclusions ni ciutadans de segona?» ¿Els diu res, la música? ¿I la lletra? A alguns, en fi, tot plegat els sonarà a cosa tronada. Ara bé, ¿quants d'ells s'han llegit la trilogia andorrana de Sandy? ¿Quants la coneixen?

Per a més informació consulti l'edició en paper.