• Patrimoni restaura el retaule de Sant Isidre de la Massana
• Datat a la segona meitat del segle XVII, és una de les peces més peculiars del Mestre de Pal, autor d'altres cinc retaules conservats al Principat

Mireia Tarrés i Lourdes López, tècniques del servei de Patrimoni, amb el bisbe Vidal, a l'esquerra, i Sant Marc Evangelista; a la dreta, retocant la policromia de Sant Miquel. Foto: TONY LARA

Era fins fa tres cursos l'anònim Mestre de Pal. Un escultor prolífic, sí, a qui els experts –des del canònic Assaig sobre el barroc andorrà de Francesc Badia– atribuïen mitja dotzena de retaules datats cap a la segona meitat del segle XVII, però sense nom ni cognoms. Fins que el 2009, dèiem, els investigadors de la Universitat de Girona (UdG) que van catalogar l'art modern nacional –no se'n perdin l'estudi, el poden consultar a la Biblioteca Nacional– li'n van trobar un, de nom. O dos, de fet, perquè el Mestre de Pal era en realitat un equip format per l'escultor Isidre Clusa, fill d'Oliana i pel que es veu amb taller obert a la Seu, i Agustí Claramunt. Notícies aquestes ja sabudes, però que recordem avui perquè un dels fills artístics del Mestre, el retaule de Sant Isidre de la parroquial de la Massana, va ingressar a prinicpis de febrer a l'UVI que el servei de Patrimoni té a Aixovall. S'hi estarà previsiblement fins a la tardor, i li esperen uns mesos de cures intensives: per començar, la consolidació i reintegració de la capa pictòrica, que presentava preocupants aixecaments –pelats i pelleringues, vaja– que posaven en perill la conservació de la peça, diu Mireia Tarrés, tècnica de Patrimoni i que serà una de les cirurgianes que li faran una pell literalment nova. I ja que hi som, es posarà en marxa l'habitual safari per exterminar la munió de corcs, ous i larves dels insectes que tenen el vici d'anar-se'n a viure a la fusta dels retaules. Amb l'expeditiu procediment habitual, que consisteix a desmuntar les peces, una a una, introduir-les en bosses hermètiques i injectar-hi un gas sense oxigen que acaba liquidant per ofegament els inquilins indesitjables. Desinsectació per anòxia, li'n diuen.

Aquest de la bossa i el gas és el claustrofòbic destí que els espera durant les pròximes setmanes als sis protagonistes del retaule –de baix a dalt, i d'equerra a dreta: Sant Nicolau de Bari, Sant Isidre, Sant Agustí, Sant Vidal, Santa Llúcia i Sant Marc. També al Pare Etern i als dos arcàngels que l'acompanyen a la cornisa. El pis inferior amb la predel·la, en canvi, s'han quedat a l'església perquè els fusters del XVII s'hi van fer tant –diu Tarrés– que desmuntar aquesta part hauria comportat un risc ben plausible d'esquerdes o, encara pitjor, trencadissa general. I no. Així que caldrà una breu campanya fins a Sant Iscle per fer-hi una repassad in situ.

«Matusser» i «poc destre»

Fins aquí el (diguem-ne) part mèdic de la intervenció. Però tornem al Mestre de Pal, que va rebre aquest nom pel retaule major de Sant Climent, un altre dels seus fills andorrans. Sostenen els experts de la UdG que es tracta d'un autor menor –que hi farem– en la retaulística catalana del XVII. El qualifiquen sense gaire misericòrdia cristiana com a «artesà dotat de molt poca destresa per a la talla», i com a «escultor o fuster molt poc expert» a qui «ni la pràctica acumulada amb el pas dels temps ni l'estímul de la segura contemplació de l'obra dels seus col·legues aconseguiren desviar d'una personalíssima ortodòxia creativa», i l'acusen de cultivar un «succint univers constructiu». Fins al punt que són precisament l'«estil matusser i poc destre» i la característica «inexpressivitat dels rostres» els trets estilístics que permeten atribuir-li la paternitat dels retaules andorrans.

Clusa va ser un Mestre, si així ho diu i ho vol la tradició. Però no gaire, si hem de fer cas dels professors gironins. Més aviat un honest, voluntariós artesà ben conegut dels feligresos del país, que devia treballar a bon preu i que oferia un producte efectiu, diuen, «a base de conjugar un parament ornamental variat damunt un disseny arquitectònic clar i ordenat». L'obra mestra, continuen, és el retaule del Carme de Santa Eulàlia d'Encamp. Però el de Sant Isidre també té –¡ep!– un cert interès: exactament, en la figura del patró, clarament desproporcionada respecte a la fornícula –mirin aquí al costat, el pobre sembla que vulgui sortir del nínxol–, i dotada d'una expressivitat, moviment corporal i detall en el vestuari absolutament inèdits en Clusa. Un fet que no se'ls escapa i que els indueix a plantejar una interessant hipòtesi: «O bé estem davant d'una de les millors obres de l'autor, o bé és una peça reaprofitada». Potser la restauració aporta una mica de llum. La solució, a la tardor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.