• El pintor Guerrero Medina exposa a Riberaygua una sèrie de trapezistes, malabaristes i contorsionistes

Guerrero Medina, a la Riberaygua Foto: TONY LARA

De gust me n'aniria a viure en un quadre de Matisse que penja a la paret, deia un poeta que es volia menor. Ens permetran prendre-li la paraula i posar-hi Guerrero Medina en el lloc de –ehem– Matisse. En el benentès que no estem parlant del Guerrero Medina que als 60 i 70 flirtejava amb l'expressionisme més tremendista, per no dir-li existencial, ni amb la monumental sèrie consagrada a l'exili –el republicà, s'entén– en què s'ha centrat bona part del l'últim decenni. Ni tan sols a la tauromàquia que li va treure de les vísceres una històrica corrida del destre José Tomás a la Monumental de Barcelona. No. El Guerrero Medina que li pren momentàniament el lloc en aquest estupend vers és el molt més lúdic, optimista i vital que destil·la la sèrie Circ amb què fins al 20 d'abril compareix a la Riberaygua, Una vintena d'olis de petit format acompanyats –alguns d'ells, pels germans grans– amb la torna de mitja dotzena d'escultures de mig cos de factura clàssica, i que destil·len una rara, magnètica serenitat. Una tranquil·litat d'esperit que prefigura l'ataràxia dels estoics i que deixa fora de l'oli el soroll i la fúria, les neguits, la brutícia i la lletjor. A dintre de la tela només hi ha una col·lecció de saltadors, trapezistes, saltimbanquis, contorsionistes, funambulistes i malabaristes anònims, gent del circ concentrada a fer la seva feina amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria i que, si més no durant aquells precís moment, prescindeix de tot el que no sigui el joc d'equilibris i forces que els permet mantenir-se un instant en l'aire, en posicions francament inverossímils.

Guerrero Medina (Jaèn, 1942) va iniciar la sèrie Circ com una mena de teràpia després de la formidable implicació personal que, diu, li va exigir l'epopeia de l'exili –no se la perdin a guerreromedina.com. Se li va aparèixer pul·lulant pels pobles de l'Alt Empordà –on resideix– i capturant els instants decisius de la feina d'aquestes artistes de carrer. No hi busquin tampoc en els habitants del circ de l'artista andalús els ecos tremendistes dels saltimbanquis de Picasso. No hi ha en les figures de Guerrero Medina tristesa, ni desolació, ni un futur ingrat a la cantonada següent, sinó una rara joie de vire a la qual només es pot retreure, potser, un cert mecanicisme: més que artistes, en ocasions semblen autòmates. Però fins i tot així, no deixa de ser una alternativa ben plausible, deixar-se portar per rutines infal·libles, mil i una vegada assajades i on no hi cap la sorpresa però tampoc el desengany, la frustració, el fracàs: «Que las olas me traigan y las olas me lleven, y que jamás me obliguen el destino a elegir», per dir-ho com Manuel Machado. Emocions fortes, en una altra cançó. L'ànima es mereix de tant un recer acollidor, un instant de pau, un cau on oblidar les amenaces de la intempèrie. I Guerrero Medina ens ofereix aquest raconet a la Riberaygua.

Per a més informació consulti l'edició en paper.