Ibáñez Sanpol, a l'interior d'un niu de metralladores de la Línia P a la Cerdanya Foto: EL PERIÒDIC

La Línia P constitueix l'obra d'eginyeria militar més col·lossal del segle XX espanyol: més de 10.000 búnquers –sobre el paper, ep, perquè només se'n van construir la meitat– que havien de blindar els Pirineus, entre Hendaya i el cap de Creus, contra un hipotètic invasor. I tenim la santa sort de tenir-ne un bon pedaç aquí al costat: la N-260 està eriçada de fortificacions, i –ja ho saben– a Montellà hi ha l'estupend Parc dels búnquers. L'historiador Albert Ibáñez Sanpol va agafar un dia el GPS i se'ls va patejar tots. Un a un. I els ha disseccionat a Franco i la Línia P: la fortificació dels Pirineus (Farell).

–Per començar: ¿com li hem de dir: Línia P, Línia Pirineus o Línia Gutiérrez?

–El nom oficial sempre ha sigut Línia Pirineus o, abreviadament, Línia P. Denominacions com ara Línia Gutiérrez o Línia Valiño –com també se li ha dit– són errònies, posteriors i sorgides, sospito, amb finalitats més aviat satíriques.

–¿Quants búnquers hi ha, a l'Alt Urgell i la Cerdanya?

–És difícil de respondre perquè una part no es van arribar a construir mai; d'altres es troben en zones gairebé inaccessibles, i uns tercers són tan difícils de localitzar –perquè el bosc els ha engolit– que fins i tot l'exèrcit espanyol, a les periòdiques revisions que hi va fer fins als anys 80, no va ser capaç de trobar-los. Finsalment, n'hi ha que han estat enderrocats, bé perquè s'aixecaven en finques particulars, bé perquè van ser demolits en ampliar la N-260.

–Faci un capmàs.

–A la Cerdanya calculo que n'hi pot haver uns 132, pertanyents als centres de resistència 52, 53, 54 i 55; a l'Alt Urgell, cap a 228, englobats al 56 i 71.

–¿Quants homes servien a cada centre de resistència?

–Un batalló d'entre 400 i 500 soldats, organitzats en seccions d'entre 30 i 40 –els «elements de resistència»– que al seu torn es dividien en grups de 10 a 15 homes –«subelements de resistència»– i, finalment, escamots de 5 a 10 individus, que s'encarregaven de la defensa d'un búnquer concret.

–¿Quins tipus de búnquers ens hi trobem?

–Quatre models principals: fortificacions d'observació i de transmissions; posicions de combat; posicions per a canó i posicions a cel obert.

–Anem per les primeres: observació.

–Són unes construccions cilíndriques amb cinc espitlleres que permeten una visió de 360º, i una sala annexa per a transmissió. Estan ubicats en llocs que permeten el contacte visual amb les posicions de combat. S'hi comunicaven amb l'heliògraf i el telèfon de campanya, i normalment l'accés estava protegit per una galeria o trinxera.

–¿I les posicions de combat?

–Les més abundants, dissenyades per encabir-hi fusell metrallador o metralladora –amb dues o tres espitlleres contigües– i també llança-granades, aquests a cel obert.

–També s'hi havia de desplegar artilleria pesant.

–A les posicions per a canó, normalment molt a prop de la carretera, per batre des del flanc o des de darrere les columnes blindades enemigues. Es caracteritzen per un accés ampli per a vehicles pesants i perquè constaven de dues plantes: la superior, amb una espitllera de grans dimensions en què s'havia d'emplaçar l'artilleria, i la inferior, per a magatzem i habitacle dels soldats.

–Finalment, les posicions a cel obert.

–Una cavitat a nivell del sòl, que fa uns 2,5 metres de fondària i que pot tenir forma circular –si s'hi havia d'emplaçar una metralladora antiaèria– o rectangular, per a morter.

–¿Contra quin enemic es va erigir la Línia P?

–Cal tenir en compte el moment i la conjuntura internacional: les obres de fortificació s'inicien el 1940, als inicis de la Segona Guerra Mundial, i s'abandonen el 1957, en plena Guerra Freda.

–¿Es va començar contra l'Alemanya nazi?

–Fins al 1942, Franco simpatitza obertament amb e lII Reich. La situació geogràfica d'Espanya la convertia en un camp de batalla ideal entre els aliats i l'Eix. Els alemanys van planejar fins a tres vegades la invasió de la península: l'Operació Ilona, el 1942, que preveia establir una línia defensiva entre Santander i Saragossa per frenar els aliats a l'Ebre; l'Operació Gisela, un any després i una variant de l'anterior, però sense el suport de Franco, i l'Operació Nuremberg, el 1943, que pretenia fortificar els Pirineus.

–¿Els aliats, doncs?

–També van fer plans per invadir Espanya: el 1943 tenien enllestida l'Operació Strong, que havia d'ocupar Catalunya i el País Basc des dels Pirineus i amb l'ajut dels guerrillers, i atacar els alemanys per la rereguarda. La Lína P hauria sigut poc eficaç contra una operació aerotransportada, però per invadir un país al final cal la intervenció de la infanteria i de columnes motoritzades. Els paracaigudistes són útils per a cops de mà, prendre objectius concrets, no per ocupar un territori.

–¿I el maquis?

–El 1944 va tenir lloc la frustrada invasió de la Vall d'Aran. Però cal dir que la Línia P va ser concebuda per enfrontar-se a un exèrcit regular, no per a una guerra de guerrilles. L'obsessió de Franco era assegurar a frontera. En la immediata postguerra, França va liderar una ofensiva diplomàtica contra el règim de Franco, amb retirada d'ambaixadors i tancament de fronteres. Això va accelerar la construcció de la Línia P... fins al 1948, quan a causa de la Guerra Freda, els EUA i la Gran Bretanya descarten definitivament la intervenció en la política interior hispana.

–¿Hauria resistit, la Línia P, l'atac d'un exèrcit alemany, aliat o rus?

–Hem de tenir en compte que mai no es van construir totes les fortificacions previstes. Això li hauria restat efectivitat: sospito que només hauria suposat un petit inconvenient per a exèrcits com l'alemany o l'aliat, veterans de duríssimes campanyes. Ara bé, amb les fortificacions completament acabades, la cosa hauria sigut molt diferent: la Línia P hauria acabat caient, segur, però a un cost tan elevat que qualsevol estat major s'ho hauria pensat dues vegades abans d'intentar-ho.

–¿Per què es va continuar la construcció de la Línia fins als anys 50?

–El període àlgid és entre el 1944 i el 1948, coincidint amb el desembarcament de Normandia, l'aïllament internacional del règim i el tancament de la frontera. A partir del 1948, amb la reobertura de la frontera, les obres es limiten bàsicament a acabar les fortificacions iniciades i revisar les ja concloses.

–¿Quin lloc li correspon entre les línies de fortificacions coetànies?

–La Línia P s'havia inspirat en el sistema alemany, consistent en una primera línia d'obstacles que havia d'obligar l'enemic a replegar-se en zones de combat en què els defensors concentrarien la potència de foc: com la Línia Hindenburg –posteriorment, Sígfrid– entre Alemanya i França. El problema és que durant la guerra mundial i encara més amb la Guerra Freda, la tecnologia militar va evolucionar a una velocitat tal que la Línia P, útil segons els paràmetres dels primers anys 40, un decenni després ja era obsoleta i hauria sigut absolutamet ineficaç contra un exèrcit modern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.