• El sextet del bateria vallesà presenta a Coprínceps el primer disc, ?Deptford Suite'

A tota vela navega ja la Setmana del Jazz escaldenca. El torn és aquesta tarda per al Joan Vidal Sextet, la banda del bateria vallesà Joan Vidal (Granollers, 1984), que debuta a la plaça Coprínceps –i al Principat– amb el primer disc acabat de sortir del forn. Es titula Deptford Suite, i és una cosa conceptualment tan marciana que s'inspira en la Trilogia de Deptford, aventura literària que firma el desaparegut Robertson Davies (1913-1995). Si no els sona el nom, no s'ha de preocupar el lector, perquè el cert –com el mateix Vidal admet– és que es tracta d'un autor quasi desconegut en aquest racó de món, guanyador del premi Llibreter el 2006 –amb la primera entrega de la trilogia, precisament: El cinquè en joc– però que inspira un espectacle estrenat el juny del 2011 al festival de jazz de Granollers i que des d'aleshores ha alimentat un prometedor fenomen de boca orella.

Origen literari a banda, l'altre curiositat de Deptford Suite n'és la paternitat: encara no hi estem acostumats, per aquest tros de península, que els bateries liderin formacions de jazz. Amb prou feines Marc Ayza. I encara menys, que es posin a composar. Doncs Vidal ho fa. Li treu importància –«Avui tots hem passat pel conservatori, i en el meu cas particular, vaig estudiar-hi composició, així que cada vegada és menys estrany»– però facin la prova, a veure quants noms els surten, en l'escena catalana. A ell, ahir, ni un de sol. D'acord, però, ¿què és, exactament, Deptford Suite? Que ningú no es pensi que el llarg i fecund maridatge entre jazz i literatura ha donat en aquest cas una cosa espessa i només apta per a iniciats. Al contrari: sosté Vidal que els set moviments de la suite –en total, una hora d'espectacle– beuen en el jazz d'autor d'arrel europea, en l'estela de Kenny Wheeler, Django Bates i John Hollenbeck: és a dir, «una música molt canviant i dinàmica, amb moments en què tot està ecsrit, d'altres en què es dóna peu a la improvisació o als duets més intimistes...» Un jazz, en fi, als antípodes de Nova Orleans i que requereix –diu– «un exercici de concentració considerable per part de l'espectador». Però en cap cas un jazz críptic, d'aquells que per entendre per on bufa cal un manual d'hermenèutica avançada. No: «Deptford Suite és jazz d'autor, més europeu que americà, més contemporani que tradicional; però és jazz per a tot els oients, i amb moments molt intimistes, fàcil d'escoltar i de pair. Si més no, això és e lque ens ha fet arribar el públic que l'ha escoltat».

La resposta, aquesta tarda a Coprinceps. A Vidal , format a l'Esmuc i a la londinenca Royal Academy of Music i col·laborador de la Big Band de Granollers i de la Jazz Chamber Orchestra, l'acompanyen Gabriel Amargant i Martí Serra (saxo), Adrià Plana (guitarra), Marco Mezquida (piano) i Miguel Serra (contrabaix). H

Per a més informació consulti l'edició en paper.