CANTANT DE JAZZ

Després de la incursió folk del duet Fortuny/Camp i del jazz d'autor del sextet del bateria Joan Vidal, arriba (per fi) l'hora del vessant més ortodox del gènere a la Setmana del Jazz. La vocalista madrilenya Susana Sheiman (1973), que anys enrere va tenir el seu moment de glòria catòdica com a solista del programa d'Andreu Buenafuente, debuta a Coprínceps amb el primer disc: es titula Swing Appeal i hi repassa un grapat d'estàndars de tota la vida, des de Cole Porter fins a Duke Ellington. Atenció al pòquer que l'acompanya: el trio del pianista Ignasi Terraza –amb Esteve Pi, a la bateria, i Horacio Fumero, al contrabaix– i un vell conegut, el trompetista Raynald Colom.

–Espectacular, la formació: ¿flor d'un dia, o amb vocació de continuïtat?

–Amb Terraza i Pi toquem junts des de fa nou anys; Fumero el vam incorporar per al disc, i Colom el coneixem d'altres projectes, i l'hem afegit al concert d'avui per la seva creativitat, perquè compartim llenguatge i ens entenem molt bé.

–¿Ens endossaran el disc sencer, o hi ha lloc per a la improvisació?

–Als directes deixem molt de marge al diàleg entre els instruments. Al final sempre depèn del feeling que s'estableix amb el públic i amb l'espai, però no portem un repertori tancat.

–¿Fàcil de seguir, o només apte per a entesos?

–Una de les màximes preocupacions a l'hora de plantejar Swing Appeal va ser que no se'ns pogués titllar de críptics. Que la gent no es fes enrere, per pura por, quan veiés un altre disc de jazz. Perquè això passa. Hem intentat just el contrari: que les cançons siguin assequibles per al profà, però sense renunciar a la qualitat musical; que les melodies siguin cantables però que també tinguin pes.

–Al seu swing hi cabem tots.

–Tots, tots, potser no. Però per mi la música en directe és sinònim de diversió. Divertir i divertir-me, aquesta és la divisa. Un concert ha de ser una vetllada on tots disfrutem, no un exercici de desencriptació.

–La seva veu, ¿en qui ens fa pensar?

–Em moc pel mateix territori que Ella Fitzgerald, Nancy Wilson, Etta James... O ho intento, vaja.

–Quasi res.

–Tu m'ho has demanat, i t'he contestat. Si sóc sincera, crec que comparteixo amb elles aquestes tessitures vives, amb molta força i molta personalitat. I hi afegeixo una certa flexibilitat. Però on més còmoda em sento és en els registres d'Ella Fitzgerald, que d'altra banda és del que més he escoltat.

–Però va començar com a rockera.

–.Als 16 anys. Rockera, i el que se'm posés al davant: rap, soul, funk... En bandes com ara FBI i Moby Dick.

–I desemboca al jazz... ¿per convicció, per casualitat, per oportunitat?

–El cert és que jo em dedicava al ballet clàssic i feia teatre, però el meu objectiu des de sempre havia sigut cantar jazz. Aquest és el meu país musical, on ¡em sento completa com a cantant. I quan em van donar l'oportunitat, m'hi vaig enganxar.

–Al marge de Swing Appeal, ¿on la podem sentir?

–Des de fa vuit temporades canto amb la Barcelona Jazz Orquestra. I tenim un disc en perspectiva.

Per a més informació consulti l'edició en paper.