La cantautora osonenca va desfilar ahir pel cicle Colors de Música Foto: ÀLEX LARA

CANTAUTORA, GUANYADORA DE L'ÚLTIM CARLES SABATER

L'osonenca Bertha Garcia, Nuna de nom artístic i guanyadora de l'últim premi Carles Sabater de cançó en català, (Sant Julià de Vilatorta, 1988) va protagonitzar ahir a la plaça Coprínceps la segona proposta del cicle Colors de Música. Pop d'última generació per a una cantautora formada a l'Esmuc i –atenció– a Manheim, que acaba el 10 d'agost a Manresa la gira de presentació i que té el primer disc entre cella i cella. Només faltaria.

–El gener, amb el Carles Sabater acabat de guanyar, li fèiem la segona entrevista de la seva carrera. Mig anys després, ¿per on anem?

–No gaires més. Des d'aleshores potser n'hauré fet mitja dotzena més.

–¿Li ha obert portes, el premi?

–Moltes. E·ntre d'altres coses, ha sigut un estímul per tornar a composar temes en català.

–I professionalment, ¿li ha servit de res?

–Carles Sabater és un mite, i tenir al currículum el premi que porta el seu nom és important per a algú que pretén dedicar-se en aquest negoci.

–El juny va penjar el viceoclip de La mirada al Youtube, i va per les 1.500 visites. ¿Són moltes o poques?

–Està bé. N'estic contenta però espero anar pujant.

–Si definim la seva música –o com a mínim La mirada– com una balada romàntica, ¿ens ho accepta?

–Hi ha qui es queda en el més aparent, i entén que es limita a cantar l'amor de parella. Però aquest no és l'únic tipus d'amor que existeix. I romanticisme no equival necessàriament a cosa ensucrada.

–Doncs defineixi's, musicalment, ¿com és, Nuna?

–No m'agrada gens definir-me perquè –precisament–m'agraden molts estils.

–Posem que li demano i que em fa el favor.

–En el cas de La mirada és veritat que es tracta d'una balada pop, sí.

–¿I la resta del repertori?

–Tot és nou, inclosa la formació: fins ara tocava a piano i veu, i ara som una formació completa, amb guitarra, baix, percussió i una altra cantant. El que serà Nuna en endavant, amb un repertori majoritàriament inèdit.

–¿I què ens hi trobarem: més Mirades?

–Hi ha una mica de tot: més Mirades, és clar que sí, però també temes més moguts, més potents.

–Ha tastat les versions (amb Seekway), el soul (amb First Take) i el jazz (amb Nuna's Trio). El gir pop de Nuna, ¿és vocacional, o s'havia de buscar un lloc al sol?

–Sempre he intentat arribar al públic. I per fer-ho, cal trobar l'equilibri: no renunciar al que per a mi suposa un repte artístic –que és el que em fa créixer, musicalment– però sense caure en la cosa críptica i elitista. Es tracta que qui m'escolti m'entengui. I el difícil és precisament arribar en aquest punt de trobada.

–¿Quin parentiu artístic manté amb Manel, Els Amics de les Arts, La Iaia i Joan Dausà (per deixar-ho aquí)?

–La Iaia els conec perquè són d'Osona i els he seguit de prop. Com els Catarres, I tant Manel com els Amics els he escoltat, és clar.

–¿S'hi posaria, al mateix sac?

–Crec que no. Però hi afegiré una cosa: tampoc està gaire clar, qui és el sac aquest. Els Catarres no sonen com Manel, però tampoc Manel sonen com Els Amics de les Arts

–El cas és que ni uns ni altres –ni tampoc Nuna–, amb lletres suaus i diguem-ne d'evasió, posaran mai la banda sonora dels indignats. Que queden molt lluny de la cançó de denúncia, vaja.

–Així és. No el conec gaire, el món aquest de la cançó protesta, potser per una qüestió generacional. No vaig viure aquella època, i tot i que sé que van fer molta i molt bona feina, sospito que té ben poc a veure, amb la meva música.

–I Nuna, com a oient, ¿què escolta?

–De tot: reggae, rock, heavy, electrònica...

–¿Quins discos posa en la intimitat del cotxe?

–Un disc de marc Ayza, el bateria de jazz; un altre de Mar Serra i Franco Molinari, entre el flamenc i el jazz, i coses dels meus grups, per acabar de polir-les.

–¿Hi ha disc de Nuna en perspectiva?

–En perspectiva no ho sé. En tinc ganes, això sí, perquè arran del Carles Sabater –i de l'any que he estudiat a Manheim– han sortit molts temes. Però també tinc moltes ganes de fer concerts. I crec que aquest és el camí: primer girar el repertori i després enregistrar el disc. No al revés.

–¿I què ha après a Alemanya que no li poguessin ensenyar a Barcelona?

–Allà enfoquen els estudis perquè et guanyis la vida com a músic. I aquest és el meu objectiu: que la meva vocació sigui la meva feina, i que per tant en pugui viure. Una carrera també t'ha d'ensenyar això.

–¿A l'Esmuc no ho ensenyen?

–És un altre enfocament. Precisament me'n vaig anar a estudiar a fora per conèixer altres punts de vista. El que he trobat a Alemanya –més empresarial que estrictament acadèmic– no hi era, a l'Esmuc.

–Per acabar, i en homenatge a Carles Sabater: ¿la seva cançó de Sau?

–Boig per tu. Ja sé que no sóc gaire original, però per molt que l'escolti, sempre m'emociona.

–¿I uns versos (que no siguin de Boig per tu)?

–«Envia'm un àngel que sigui com tu».

Per a més informació consulti l'edició en paper.