• El número 5 de ?Portella' ressuscita el debat sempitern sobre l'equipament nacional

Portella del somni, obra de Meritxell Papió que tanca Portella. A la portada i a la galeria, foto de família dels portellans en exercici: Manel Gibert, David Gálvez, Joan Peruga, Txema Díaz-Torrent, Roser Porta, Iñaki Rubio i Marc Jover, en la presentació del número 5 de la revista, ahir a la galeria Riberaygua. Foto: TONY LARA

Ja està. Ja el tenim aquí. El número 5 de la revista Portella, aquest intent per fer des d'aquest racó de món una revista cultural –i perdonarà el lector les altes pretensions de l'adjectiu– homologable a les que es fan i es desfan als països civilitzats. Runer avall, sense anar més lluny. Que la tropa portellana se n'ha sortit és un fet: els cinc números publicats fins a la data donen fe que el miracle s'ha convertit en feliç rutina, i la revista arriba cada sis mesos puntual a la cita amb el lector. Ho fa a més amb propostes tan prometedores, apassionants i refrescants com el debat a dues plomes i quatre mans que es marquen en aquest número Xavier Llovera, director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i Eudald Guillament, una de les patums de la restauració europea, a compte del Museu Nacional. Sí, aquella mena d'entelèquia que ha fet córrer rius de tinta a casa nostra i que va tenir l'apoteosi en el projecte Gehry, aquell artefacte que l'arquitecte ens pretenia col·locar a la Massana per 35 milions d'euros (de res). És clar que això era a l'època de les vaques grasses, quan aquí encara lligàvem els gossos amb llonganisses (o alguns s'ho pensaven). Tot allò es va acabar –ho recordarà segur el lector, perquè va ser un dels serials més fascinants del decenni, amb permís de l'afer Metayer– quan l'executiu Bartumeu va tallar a la valenta, amb cpo de porta del canadenc inclòs.

En fi: que semblava un debat mort i enterrat –és clar que matar-lo li va costar al contribuent els tres milions d'euros que Gehry es va embutxacar en concepte de liquidació, ¡i sense haver mogut una sola pedra!– però ara venen Llovera i Guillamet a dir-hi la seva. Amb sorpreses incorporades, tot sigui dit. Ja veuran. El primer, perquè té pel que es veu al cap una idea molt madurada del que hauria de ser aquest futur museu. Pel que fa al concepte, Llovera l'entén com una eina per generar (i regenerar) la identitat nacional, «més pròxim a un centre cultural dinàmic que a una exposició permanent sobre la història nacional o a una col·lecció d'art difícil i cara d'aconseguir». Vaja: els dos models que ens havien venut fins a la data... Però anem al tall: Llovera veu un museu ideal amb una superfície total de 10.000 metres quadrats, que s'aixecaria a la conurbació central, crearia vint llocs de treball, requeriria una inversió inicial d'entre 50 i 60 milions d'euros, i que comportaria una despesa de funcionament d'entre 3 i 4 milions anuals, la meitat dels quals aportats per la iniciativa privada –i això sí que és optimisme. Admet que la conjuntura actual constitueix un bon moment –diu– per acabar de definir el projecte i esperar una oportunitat que «no dubtem que arribarà», i adverteix que una inversió com la que proposa és «inviable» sense un consens polític i social ampli. Com a mínim, aprenem dels errors.

I si Llovera ho té clar –com a mínim, sobre el paper– Guillamet es mostra molt més escèptic. O realista. D'entrada, admet que plantejar-se un Museu nacional avui –o a hores d'ara, com diuen els cursis de TV3– és somiar truites. Però dispara sense manies: «És obvi que no hi ha diners, però quan n'hi ha hagut, tampoc no hem estat capaços com a societat de tirar endavant un projecte d'aquestes característiques». Denuncia seguidament la tropa de miniequipament inconnexos que constitueix la xarxa museística actual, «clarament insuficient i que no reflecteix un concepte global», elabora un interessantíssim tirabuixó conceptual –parla de la «no-cultura» de què ens hem dotat com d'una particular, idiosincràtica i molt andorrana forma de cultura–, i planteja finalment la gran pregunta: ¿com és possible que no en tinguem, a aquestes alçades del drama? No es respon, naturalment. Només evoca uns mítics bigotis televisius: «La del Museu Nacional és la història d’un reguitzell de fracassos, de vegades amb projectes histriònics, heretats de generació en generació i de legislatura en legislatura, que em fa pensar en Fu Manxú: poques vegades la ficció ha donat un personatge amb un índex més alt de fracassos».
Ja ho saben: Fu Manxú. Però per molt que aquest debat enganxi, no és (afortunadament) l’únic fil temàtic de l’última entrega de Portella. El dossier central està en aquesta ocasió consagrat a l’escultura pública: una trentena de peces –des de la Incomunicació de Brossa fins al Gran carro de ferro i pic, de Casamajor, passant per Plensa, Viladomat, Oppenheim, Dubón, Carneiro, Staccioli, Alfaro, Dietman, Armengol, Cusachs, Gaset, Sergi i Roger Mas, Ciàurriz i Aixàs han passat pel sedàs de sis fotògrafs –Jaume Riba, Montserrat Altimiras, ricard Lobo, Fiona MOrrison, Àlex Tena i Carles Esteve– i aquests, al seu torn, pel filtre literari de sis autors locals. Una mirada inèdita, que fuig deliberadament del catàleg, i que posa l’objectiu en aquesta gran oblidada que és a casa nostra l’escultura pública: només cal veure el lamentable estat de semi-ruïna que exhibeix el poema corpori de Brossa la rotonda de l’STA. I el poc suc que s’ha tret dels tres Plenses, tres, que il·luminen el pati interior de Prada Casadet i el carrer de Sant Antoni, a Escaldes.

Un viver de creadors

Però hi ha més, molt més. i potser no tan conceptual com acaba sent el dossier. Anem cap als noms propis: el primer de tots és el de Pilar Burgués. L’exdirectora de la Biblioteca Nacional debuta en la ficció –pocs li coneixien aquesta faceta– amb Flaixos de llum blanca, rotund relat fragmentari de tall autobiogràfic que evoca una dramàtica circumstància personal i que constitueix, sens dubte, una de les sensacions del número. Un altre nom propi és el d’Imma Tor, amb la primera entrega d’Hôtel Riba, un altre relat  –aquesta vegada, epistolar– a compte de les peripècies d’un tal André Duvallier, un dels gendarmes francesos que van acompanyar Baulard en la segona de les escapadetes andorranes del cèlebre coronel.
Més noms: el duet Calixto Bieito i Joan Anton Rechi, que ens ofereixen algunes de les claus creatives del director lauredià; el d’Eva Martínez, Zoe, que relata en primera persona el trànsit d’una artista figurativa cap a l’abstracció; el d’Agustí Compte, el primer, únic i qui sap si últim lutier  d’aquest país, que vindria a ser una cosa així –i amb el permís de sabina– com ser torero «al otro lado del Telón de Acero»; el d’Elisenda Vives, que proposa una insòlita, apassionant excursió pels nostres ponts –un tema en absolut baal, perquè ja ho deia Salinas: «¿Qué sería de nosotros, di, si no existieran los puentes?»; i fins i tot el d’un sant, el Sant Francesc de Josep Maria Ballarín, segons Josep Carles Laínez.
El contingut de Portella el completen sengles reportatges sobre l’Alternador, el dinàmic espai expositiu de la Seu d’Urgell, i l’última edició de l’Art Camps d’Ordino, amb obra inèdita de –més noms propis– Marta Tarrés, Itziar Badenes, Jordi Casamajor i Mònica Armengol. Per cert: demà mateix s’inaugura precisament a l’Alternador una exposició inspirada en Portella i peces de Roger Mas, Meritxell Papió i Alfons Valdés –entre els artistes andorrans–, i Salvador Albanell, Ramon Berga i Josepa Travé –entre els alturgellencs. Res, que passen els mesos, passen els any, i Portella no decep. Continua descobrint creadors inèdits, cedint el paper i la paraula a d’altres de poc habituals, i no oblida tampoc als reconsagrats. I ja en porta més de 200. Ningú hauria dit que tanta creativitat palpita entre nosaltres. ¿Oi, que no?  Doncs entrin, entrin  a Portella, I els que vindran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.