El pianista massanenc, en la presentació a la premsa de Grandalla, ahir al vespre a les Fontetes. Avui, la cita definitiva en aquest mateix escenari Foto: TONY LARA

COMPOSITOR I PIANISTA.

El coneixíem fins ara en la faceta jazzística –com a ànima de la Grossband i de la Big Band d'Andorra–, com a jazzmen experimental –el de Latin Stride Piano, el seu primer disc– i al juliol encara ens va sorprendre en aquella exòtica aventura que va ser BBB, Barceló Botey Boleros. Però l'últim tirabuixó (amb rosca) del compositor i pianista Jordi Barceló és Grandalla, el disc nou de trinca que presenta oficialment aquesta nit al teatre de les Fontetes (22 hores) i que constitueix la seva primera incursió diguem-ne melòdica. Onze temes en què el piano és el protagonista absolut, sol o en bona companyia –el trompetista valencià David Pastor i el percussionista català Dani Forcada– i que flirtegen ocasionalment amb el jazz i els ritmes més o menys llatins, però que exploren el costat més íntim, líric i romàntic de Barceló. Que en té. Ell el defineix com una banda sonora de les d'abans, d'aquelles que feien plorar i que feien riure. Aquesta nit ho comprovarem (i no badin, perquè hi ha ple en perspectiva). Atenció, perquè el compacte (10 euros) només es podrà adquirir avui a les Fontetes, i a partir de demà, a la pàgina web del compositor, a Spotify, a iTunes i a Amazon. Hi ha single a la vista, i també presentació barcelonina: al gener, a la seu de l'SGAE a la capital catalana.

–Perdoni, però titular-lo Grandalla... no s'hi ha escalfat gaire les neurones, ¿oi?

–El disc neixamb la pretensió de traspassar fronteres. És veritat que a Andorra ho tenim molt sentit, això de Grandalla, però fora d'aquí a la gent li desperta curiositat.

–Perdoni que insisteixi: pelet cursi sí que és, no m'ho negarà.

–No. I mira, dijous em va trucar la periodista Sílvia Cóppulo i em va insistir que està ansiosa –textaulemt– per tenir el disc i poder-ne parlar al Suplement, l'espai de cap de setmana que dirigeix a Catalunya Ràdio.

–Doncs Tocant al cel, que era el títol original, no estava ens malament. I sonava molt dylanià.

–Per això l'he deixat al subtítol.

–En una pinzellada: ¿què és, Grandalla?

–Un disc de pel·lícula.

–¿Una banda sonora en onze temes?

–Sí. I en això coincideixen els amics que l'han escoltat fins ara: és música maca, de pel·lícula.

–Doncs la pregunta és obligada: de pel·lícula, d'acord, però, ¿de quin gènere?

–Crec que oscil·la entre el romanicismes i la comèdia.

–¿No se'ns haurà convertit en un Richard Clayderman a l'andorrana?

–En absolut: les melodies semblen molt simples, però tenen una dificultat d'excecució considerable.

–Però am b una deriva jazzística.

–En un dels temes, sí: Atemporal, l'únic en què m'acompanyen aquests dos músics immensos que són Pastor i Forcada. En altres dos, Amistat i Desassossec, m'hi acompanyo de percussió i tenen també alguna reminiscència jazzística.

–¿Li ha donat ara precisament la vena lírica i introspectiva, o és que ja era així de sèrie?

–Els meus íntims saben del meu costat sensible. De fet, potser per això sóc músic. I he de dir a més que ploro amb facilitat. Amb massa facilitat. I aquest disc m'ha fet plorar: tocar-lo i escoltar-lo.

–¡Què diu ara! ¿I amb quina música plora, Grandalla de banda?

–Amb músiques tendres. ¿Per exemple? Amb Over the rainbow –¡Judy Garland a El mag d'Oz!–, o Killing me softly with his song, en la versió de Roberta Flack, per descomptat. Se m'escapen les llàgrimes, no ho puc evitar.

–Sospito, pel que diu, que Grandalla no és un disc per a entesos. ¿M'equivoco?

–No t'equivoques, no. És un disc per a tots els públics i per a tots els paladars. I penso que per això mateix sorprèn.

–¿Tornarà, aquell Barceló llatí de l'Stride Piano i la Big Band? ¿O el té aparcadet?

–D'aparcat, res de res. Mira Atemporal, Amistat o Desassossec, que són cosines germanes dels temes del primer disc.

–¿Quin és el Jordi més Barceló, doncs? ¿El llatí? ¿El dels boleros? ¿O el romàntic?

–Quan estic sol al menjador de casa emergeix el meu jo més íntim. I és el Barceló romàntic de Grandalla, les coses com són. I el menys conegut, també. De fet, les cançons del disc són precisament les que no acostumo a tocar mai enlloc més que a casa. Fins ara, és clar.

–I el jazz, ¿què és? ¿Una disfressa? ¿Una màscara? ¿Una cuirassa?

–La faceta llatina és la més acadèmica, la que comparteixo amb altres músics. La més experimental, també. I potser no tan accessible. Grandalla és tot el contrari: hi evito conscientment el virtuosisme.

–¿Quin serà el hit del disc?

–Hit és molt dir. El que segur que hi haurà és un single, que rodarem de forma imminent i que ens servirà de promoció a partir del gener, serà Tocant el cel.

–¿I què té, d'especial, Tocant el cel?

–És el tema que va encendre l'espurna del disc.

–Grandalla és un un disc concebut, gestat i parit en aquest racó de món. ¿Un miracle?

–Una odissea. Tan de bo pogués repetir l'experiència ben aviat, i no trigar dos anys a treure disc nou. Però amb millors condicions.

–¿Què vol dir?

–Els onze temes els vaig enregistrar a l'Institut de Música de la capital. Tenen un piano de cua Yamaha que sona fantàstic, però l'acústica de la sala no és la idònia, aquesta és la veritat. El que passa és que Jordi Botey ha fet un esforç monumental per maquillar les imperfeccions de la sonoritat. I se n'ha sortit perquè el resultat és molt bo.

–Una odissea, grabar un disc en aquest racó de món, deia fa un moment. ¿Per què?

–Ho ha sigutu per mi i ho és per a qualsevol artista que vulgui tirar endavant un projecte. Aquí i encara més a Espanya, per exemple. He tingut molt de suport dels amics. Però és clar, els amics hi són per recolzar-te, no per finançar-te.

–També l'han ajudat les institucions. El ministeri de Cultura, sense anar més lluny, amb una subvenció de 1.700 euros.

–Evidentment. I altres que han col·laborat en espècie: l'Institut de Música de la capital, ho torno a repetir, i el comú de la Massana, que ens cedeix la sala de les Fontetes. Tirar endavant un projecte com Grandalla a Espanya o a França en les mateixes condicions hauria requerit un pressupost d'entre 30.000 i 40.000 euros. Inassumible.

Per a més informació consulti l'edició en paper.