Janer, als Cortals d'Encamp: la seva segona novel·la transcorre parcialment a Solans Foto: MÀXIMUS

NOVEL·LISTA.

El 2011 va ser una de les sensacions literàries de la temporada amb El misteri de la pluja de foc, novel·la d'anticipació amb gos parlant i alienígenes a la conquesta de la Terra que va suposar el debut en la ficció de Joan Janer (Encamp, 1957), una de les figures més insòlites de les nostres lletres. Ho advertia llavors i ha complert: no va ser flor d'un dia. Ara torna a l'arena literària amb El clan silenciós de les muntanyes, on una nissaga encampadana –els Ortadell de cal Bellvís– li serveix per lligar els càtars, el misteri de l'or de Moscou i les dèries esotèriques de Himmler. Amb una mica de sort, aquesta setmana arribarà a les llibreries, cortesia d'A4 Edicions.

–Sembla que li quedaven coses al pap.

–El cert és que tinc unes quantes històries més al calaix. Entre d'altres, la continuació d'El clan silenciós de les muntanyes, la seqüela d'El misteri i dues més que estan en projecte.

–Caram. Doncs anem sense més preàmbuls al tall: així que l'or de Moscou. ¿Com ve a espetegar a Andorra?

–De fet no és que vingui a parar aquí. El que passa és que el relaciono amb una trama catalana per apoderar-se d'una part de les reserves del Banc d'Espanya que, en ple marasme de la guerra civil, estan a punt de volar cap a la Unió Soviètica.

–¿Qui forma part, d'aquesta trama?

–Atenció, que a partir d'aquí tot és ficció: són una colla de personatges prominents de la vida política, social i econòmica catalana del moment. El que fan és un pla per apropiar-se d'algun dels camions del comboi que transporta l'or des de Madrid fins a la base naval de Cartagena.

–¡¿Un robatori amb totes les de la llei?! La cosa es posa interessant.

–Pensa que el Banc d'Espanya tenia les terceres o quartes reserves d'or del món. I està històricament documentat que una part de l'or no va arribar mai a Moscou. Els controladors de la República li van perdre la pista a un o dos camions. Un episodi fosc, que mai no es va aclarir del tot, i que de seguida va aixecar suspicàcies perquè tots quatre controladors van morir de forma violenta.

–¿Quin és el periple de l'or?

–El 14 de setembre del 1936 el govern de la República trasllada al polvorí de l'Algameca, a Cartagena, cap a 500 tones d'or. Aquest tresor va ser carregat en quatre bucs soviètics – el Kine, el Kursk, el Neva i el Volgoles–que el 28 d'octubre salpen rumb a Odessa. I des d'aquí, cap a Moscou en tren. Stalin ja havia advertit que aquest or no tornaria mai a Espanya. El cas és que entre el moment que surt del Banc d'Espanya i que embarca als carguers russos, una part de l'or s'ha volatlitzat no se sap com.

–I aquest misteri és el punt de partida d'El clan silenciós de les muntanyes...

–El que he fet és recrear una possible explicació. Una ficció històrica basada en fets reals: potser un grup de catalans se'n va apoderar en algun moment del trasllat. No va ser així, però podria haver passat.

–¿On ocorren, els fets?

–Un dels combois es va despistar i per error va entrar en territori nacional tot just sortir de Madrid, sense que les tropes de Franco se n'arribessin a donar compte. Això també és un fet comprovat. El que faig és especular que va ser en aquest moment quan desapareix l'or.

–Que no desapareix, sinó que canvia amablement de mans...

–La novel·la és la història d'una casa pairal, cal Bellvís de Solans, d'un poblet –inventat– de la vall d'Encamp. Una nissaga que arrenca al segle XII i en l'origen de la qual hi estan embolicats els càtars. Doncs l'hereu de cal Bellvís al 1937 és Pere Ortadell, que està vinculat d'una manera que no desvetllaré aquí amb el complot català per apropiar-se de l'or.

–M'estic posant nerviós: ¿arribarà a Andorra o no, aquest tresor?

–Molt a prop: passarà per Tor. Amb Ortadell tallant part del bacallà. Però fins aquí no arriba i en cap cas especulo –¡ep!– amb la possibilitat que aquest or sigui en l'origen d'algunes fortunes locals.

–D'acord, però... ¡Tor! ¡La muntanya maleïda!

–Tot això de la llegenda negra de Tor és posterior als fets de la meva novel·la. No ho he incorporat a la trama. Pensa que al darrere d’aquest or perdut i dels pispes hi corren el govern de la República, agents d’Stalin i també aventurers que han vist una oportunitat de fer fortuna.

–¡A veure si al  final serà veritat que hi ha un tresor enterrat, per les terres del Palanca!

–Ahhh... Una de les incògnites amb què juga la novel·la és que potser aquest or encara no ha sortit a la llum.

–¿Quin paper hi juga, cal Bellvís, a la trama?

–A Solans és on es descobreix el pastel, tant del misteri de l’or de Moscou com del que va passar el segle XIV a Solans i que explica per què en aquell llogarret hi ha una casa fortificada com ho és cal Bellvís.

–¡Però si a Solans no hi ha cap poble!

–És una llicència poètica, home: hi situo un poblet d’una dotzena de cases, entre les quals, cal Bellvís.

–Sospito que a més del segle XIV i el 1936, la trama arriba fins a l’actualitat.

–Efectivament: la història l’explica des de l’actualitat el nebot de Pere Ortadell.

–¿Hi ha passadors, a la novel·la?

–No exactament, però Ortadell és un paio que se les sap totes, i és molt possible que a la continuació d’El clan silenciós estigui directament relacionat amb el pas de fugitius jueus durant la Segona Guerra Mundial.

–Conti, conti.

–En aquesta primera entrega ja hi apareix un nazi, un tal Ernst Scherm, que també seguirà la pista de l’or perdut per compte de Himmler.

–I els gendarmes francesos de Baulard, ¿hi fiquen cullerada, també?

–No se n’enteren gaire. Els faig sortir, sí, però només per posar-hi color.

–Hi ha guerra i hi ha un tresor perdut. Però, ¿i sexe? ¿Que n’hi ha?

–N’hi ha... però per als cànons de l’època. Més aviat romanç: Ortadell viu una història amb una noia catalana que forma part del complot.

–El que no hi veig són alienígenes...

–No. És una novel·la amb rerefons històric: la trama és pura ficció, però no hi ha elements fantàstics.

–¿A donar la campanada, com va fer amb El misteri de la pluja de foc?

–No es tracta de donar cap campanada sinó que la gent s’interessi per  la història i que em demani quan sortirà la continuació. Aquesta és la gran satisfacció, perquè no tinc cap pretensió de formar part del gremi d’escriptors. No em tinc ni per escriptor ni per intel·lectual.

Per a més informació consulti l'edició en paper.