• El Crist 1147, de probable filiació andorrana, és un dels protagonistes de l'exposició amb què l' MNAC il·lumina les interioritats de la restauració

El Crist 1147, tal com s'exposa a la mostra de l'MNAC Foto: alberto estévez

Miri's el lector amb deteniment la fotografia d'aquí al costat, perquè rares vegades tindrà l'oportunitat de veure un Crist de cara a la paret. Com és habitual en l'escultura romànica, es tracta d'una talla anònima. Vaja, que no té pare conegut. En canvi, sí que té cognom: 1147, per l'any en què va ser consagrat, segons el pergamí que –per a sorpresa dels historiadors– va aparèixer al reliquiari instal·lat al tors de l'escultura en la restauració que Joan Ainaud de Lasarte li va practicar el 1952. Una absoluta raresa –aquesta de la datació– que el converteix en peça única. Tant, que el Crist 1147 –adquirit el 1906, perdonin el ball de xifres, a Miquel Deó, notari de la Seu, per la junta de Museus de Barcelona, al qual se li ha atribuït tradicionalment procedència andorrana i que forma actualment part de la col·lecció permanent del Museu Nacional d'Art de Catalunya– fins i tot disposa d'entrada pròpia a la Viquipèdia i és una de les protagonistes d'El Museu explora: obres d'art a examen, l'estupenda, monumental i insòlita exposició inaugurada la setmana passada a l'MNAC i que fins al 24 de febrer presenta en públic una trentena de casos que il·lustren com la neteja, conservació i restauració de les obres d'art depara sucosíssimes sorpreses.

Una d'aquestes sorpreses és el pergamí que va permetre datar el nostre Crist. La peça s'exposa a més d'una forma absolutament inèdita, amb Crist desclavat (temporalment) de la creu, d'esquena i exhibint en primer pla la cavitat del tors on l'escultor romànic hi va dipositar el reliquiari. Per això va passar desapercebut fins que al 1952 Ainaud de Lasarte el va despenjar i es va topar amb el tresor ocult. Crist i creu s'exposen acompanyades de la tela amb què anaven embolicades les relíquies. La llàstima és que el MNAC no hi ha afegit el pergamí amb la datació original; sí que hi ha en canvi, i potser per compensar, un altre pergamí, aquest del 1521, data d'una probable restauració i que també es va entaforar al reliquiari, així com un vídeo en què l'historiador català desfà els paquetets –amb relíquies, i pelleringues, glups– i descobreix el 1147 que ha convertit el nostre Crist en una rara avis de l'escultura romànica catalana.

De la catalana... i també de l'andorrana: Andorra Romànica –la bíblia de la matèria, per entendre'ns– deixa constància que, segons el notari Deó, la peça procedia del bisbat d'Urgell, «probablement d'algun poble andorrà no determinat». Vet aquí un misteri que la restauració del 1952 no va acabar de resoldre. La cap de conservació del servei de Patrimoni, Berna Garrallà, es mostrava ahir escèptica sobre l'andorranitat de la talla en qüestió. Però hi ha pistes, no es pensin. Perquè el món de les obres d'art no té res a envejar al CSI. I El Museu explora n'és una prova. Però tornem al Crist 1147: resulta que en la monografia El retaule de Sant Miquel de Prats, editat el 2007 per Crèdit Andorrà, just després de l'adquisició de la predel·la del retaule de Prats, inclou una borrosa fotografia, en blanc i negre i sense datar –mirin la pàgina següent– on hi ha un molt prometedor indici: just al davant de l'altar, al peu del retaule, hi apareix una creu que ara ens resulta molt, molt familiar.

L'enigma del tercer Crist

Tornin a mirar el Crist 1147. I ara, facin el mateix amb la fotografia d'aquí sota. D'acord: la imatge no és gaire diàfana i sembla més aviat sortida d’un capítol de Cuarto Milenio. Però tant la forma de la creu –amb els braços arrodonits– com la de les cames de Crist –separades, no superposades– coincideixen amb la del Crist 1147 i conviden a especular si són –o no– la mateixa peça. De fet, Garrallà i Mireia Mestre –comissària d’El Museu explora i cap de conservació del MNAC, que el setembre, amb motiu de les Jornades de Patrimoni, va impartir una conferència sobre l’art andorrà que es conserva a l’equipament barceloní– es van mirar aleshores amb carinyo la fotografia d’aquí al costat, buscant-li semblances i errors. I no van arribar a cap conclusió definitiva, admet Garrallà: «Només si tinguéssim imatges de bona qualitat podríem confirmar o descartar la hipòtesi. De moment, amb la fotografia de què disposem, la meva opinió és que no es tracta del mateix Crist».
Un detall anatòmic avala el dictamen provisional de la cap de Conservació de Patrimoni: els braços del Crist 1147 estan disposats en forma d’U, com si pengessin de la creu, mentre que els de la talla misteriosa de Prats es disparen en perpendicular del tronc de Crist. Una explicació alternativa: que en la restauració del 1952 algú li col·loqués a Crist els braços en una posició més natural i menys forçada que la romànica original... Tampoc no seria tan estrany: bé li van treure la policromia, amb l’esperança que els sortís l’original a sota, i va sortir llufa: així ha quedat, amb la fusta tota pelada. El cas és que, si la talla que acompanya el retaule de Prats no és el Crist 1147, es tractaria d’una peça en parador desconegut, que no consta en cap catàleg. Un tercer Crist que caldria afegir al del 1147 i al Crist d’Andorra, l’altra talla romànica adquirida el 1906 per la Junta de Museus –també al notari Deó, que tenia, sembla, un notable fons d’armari– i avui conservada al MNAC. En qualsevol cas, vet aquí un altre enigma per als restauradors.
Pel que fa a El Museu explora, el Crist 1147 és un dels casos estrella de l’exposició. Però n’hi ha una trentena més: atenció a la Majestat Batlló, una altra talla romànica i una de les obres mestres indiscutibles del romànic català: doncs resulta que els tons blavosos i vermells que exhibeix avui corresponen a una intervenció  probablement del segle XIV, que es va fer per tapar els colors originals –taronja i verd–que pel que es veu havien passat de moda. Només la restauració va permetre establir la policromia original. Més: els monumentals passos de Setmana Santa vuitcentistes de l’escultor català Damià Campeny, fabricats en suro i roba perquè els congregants els puguin treure en processió i que han sigut objecte d’unes espectaculars radiografies; els reversos de les obres de Nonell, que conserven els segells de les exposicions per on han desfilat –¡com una maleta del Titalnic!– i fins i tot una autocaricatura del pintor; El violinista, escultura que Gargallo va tenir la mala pensada de construir amb plom i fiusta, dos materials incompatibles i que condemnen la peça a l’autodestrucció; i Pessebrisme del Quadrat Negre, una entremeliadura de Perejaume, que va ordenar un equip de restauradors que arreglés unes pedres de cert prat... amb la idea que la intervenció d’un equip d’especialistes converteix automàticament la pedra en art. Pelet rebuscat, francament, però efectiu. I si no en tenen prou, aprofitin el viatge i passin per les sales del romànic: l’absis d’Engolasters, l’absidiola de Sant Esteve i l’altar de Sant Romà de Vila llueixen amb tot l’esplendor gràcies a les noves instal·lacions inaugurades el 2011.  I agrairan, segur, una visita de la famíolia. No hi ha excusa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.