• Marta Guasch publica ?Saxo a soles', disc insòlit que té aquest instrument de vent com a únic protagonista
• Inclou un tema inèdit d'Albert Ginestà

La saxofonista Marta Guasch, amb la criatura que va presentar ahir al Carlton Plaza de la capital Foto: TONY LARA

¿A quin estil musical associaria la majoria dels mortals el saxofon? Facin la prova: demanin a amics, coneguts i saludats. Fins i tot a la veïna de l'àtic. I ens hi juguem un peix –per dir-ho com la Rodoreda: és que ens moríem de ganes d'escriure-ho– que la resposta serà unànime: ¡al jazz! ¡Al jazz! Doncs no: s'equivoca el lector i s'equivoquen tots els seus amics i coneguts. També qui subscriu, és clar. Perquè resulta que el saxofon –un instrument relativament modern: va ser creat pel luthier belga Adolphe Sax el 1846: ¡coetani de la tenora!– va néixer amb vocació decididament clàssica. Així ho sosté Marta Guasch (Barcelona, 1967), formada als conservatoris de Barcelona i París, màster per la Universitat d'Indiana i professora de música al Col·legi Janer, que ahir va presentar en societat Saxo a soles. Un disc nou de trinca, coproduït amb Dídac Camúñez –sí, home: el Juan Diego d'Al ritmo del viento– i una proposta absolutament marciana en el nostre panorama musical: quinze temes de tall clàssic amb el saxo com a únic protagonista.

Clàssic i també acadèmic, erquè el gros del repertori el constitueixen una desena d'estudis de Wilhelm F. Ferling, autor d'una abundant literatura per a saxo. De fet, és «la Bíblia del saxo» com saben bé –insisteix Guasch– els estudiants d'aquest instrument. Dèiem una mica més amunt que Saxo a soles és una ocurrència marciana –per insòlita– en el nostre racó de món. I més enllà, també: és la primera vegada que aquests estudis de Ferling s'enregistren tal com els va escriure el mestre: «Hi ha algun disc amb arranjaments i versions, però no segons la partitura original, d'una molt elevada exigència tècnica». Ara, sí.

Amb aquests antecedents, no és estrany que Saxo a soles sigui un disc destinat al públic especialitzat –melòmans recalcitrants i estudiants–, que reivindica la faceta clàssica del saxo més enllà del Bolero de Ravel. El repertori el completen peces de Piazzola, Bonneau, Bozza i Noda, així com Ombres, obra inèdita del nostre Albert Ginestà. Per a Guasch, en fi, suposa l'onzè títol de la seva discografia –ha publicat amb el trio MonMar-Tres, la Simfònica i la Grossband de Sant Cugat– i un tribut a l'instrument al qual ha dedicat la vida artística: «És un disc sense pretensions, fet des del cor i l'experiència, i m'agradaria que fos una inspiració per als joves intèrprets del que anomenem saxo clàssic». Queda dit. Es pot trobar des d'avui mateix a Amazon, Spotify i iTunes. I si en volen un tastet, provin al Youtube amb el Tango de Piazzola.

Per a més informació consulti l'edició en paper.