Novel·lista, guanyadora del premi Carlemany

En un panorama adotzenat com el de la ficció en català, on floreixen com bolets novel·les amb almogàver, jueu, segador, bandoler, abat i heroi protoindependentista a dintre, és una notícia absolutament marciana, i refrescant, un títol com Sota el mateix cel, que posa l'objectiu en l'episodi de les femmes tondues. Ja saben, perquè la setmana passada en vam deixar constància aquí mateix: les dones franceses que, a la Segona Guerra Mundial, van ser castigades a la humiliació de ser rapades en públic pel pecat nefand d'haver intimat amb l'enemic alemany. La història de Claure i Geert li va valer a la catalana Núria Pradas (Barcelona, 1954) la segona edició del Carlemany per al foment de la lectura.

–Comencem pel gènere: Sota el mateix cel, ¿és una novel·la històrica? ¿O romàntica?

–Dir-ne històrica seria una mica presumptuós, tot i que parteix d'uns fets que van passar. I tampoc no li'n diria només romàntica.

–La història d'amor, ¿és un ganxo per al públic jove?

–En absolut. Per parlar de les femmes tondues necessitava un personatge que tingués una relació amb un soldat alemany. Així és com van néixer Claire i Geert: per imperatiu narratiu, com si diguéssim.

–¿Quan i per què s'interessa per l'episodi aquest de les dones rapades?

–N'havia sentit parlar, perquè m'interessa la història i especialment la Segona Guerra Mundial. I quan m'hi vaig endinsar vaig comprovar que no havia sigut un fet episòdic: ¡en dos anys es va rapar 22.000 dones!

–¿Quines dones s'arriscaven a ser rapades? ¿Quin pecat havien d'haver comès?

–Les que havien tingut relacions amb soldats alemanys. Se'n va dir col·laboració horitzontal. El cas és que es posaven tots els casos en el mateix sac: des de prostitutes que es guanyaven la vida fins a dones violades i mares de família que per subsistir havien de vendre's als alemanys... I hi havia, per acabar, autèntiques històries d'amor.

–¿I els fills nascuts d'aquestes relacions? ¿Quin destí els esperava?

–¡Els nens de la guerra! Això dóna per a un altre llibre. El govern alemany els va reconèixer fa tot just deu anys, donant-los el passaport. I hi ha hagut casos de nens que fins als 50 anys no van descobrir que el pare, de qui no havien sabut mai res, havia sigut un soldat alemany. Un drama.

–¿Se les castigava, aquestes dones, després d'un judici? ¿O era una pantomima?

–Era un espectacle, especialment als pobles petits. Es feia seure les dones en una filera de cadires sobre un entaulat, i se les rapava davant de tot el poble, per escarnir-les, vexar-les i humiliar-les.

–Si haguessin sigut homes, ¿haurien acabat davant del pilot d'afusellament?

–No ho crec. És una reacció visceral: per expiar la humiliació col·lectiva de la derrota i el col·laboracionisme, es fa pagar els que havien tingut la més mínima de relació amb els alemanys. He intentat no prendre partit: entenc que en el moment en què es descobreixen els horrors dels camps d'extermini, quan tornen els presoners de guerra i els treballadors forçats es produeixin aquestes explosions d'ira popular. Potser no són justiticables, però sí que són explicables.

–Escriptors com Brasillach i Drieu de la Rochelle van ser col·laboracionistes reconeguts. ¿Alguna artista va passar per la cerimònia de la tonte?

–No ‘he trobat cap. Però és possible que n'hi hagi.

–¿Què ens vol explicar a través del drama de les femmes tondues?

–La part humana: puc arribar a entendre –ja ho he dit– aquestes explosions d'ira en una situació extrema; però em sembla súmmament injust culpabilitzar dones que moltes vegades no havien fet més que sobreviure. Em sembla molt cruel. El cas de Claire: és una nena de 16 anys que ni sap d'on li baixen. I com ella, van ser 22.000 dones. És un càstig a la seva sexualitat.

–¿Un càstig de gènere?

–Crec que sí. És veritat que es va afusellar molts col·laboracionistes; però per un pecat diguem-ne sexual, als homes no se'ls castigava. ¿Hi va haver homes rapats? No se sap. Per això, en la  tonte hi veig un matís sexista, de gènere.

–És un tema dur per al lector jove. ¿Per què creu que ha enganxat un jurat juvenil com era el cas?
–Jo em temia que fos per la història romàntica; però sembla que volien saber com va acabar, aquell drama, i que també els interessa el personatge per mi clau: la mare, Delphine.

–¿Clau, la mare?
–És un personatge tràgic: li han matat el marit al front, és indiscutiblement una patriota, s’ha quedat sola amb la filla, li endossen l’oficial a casa –una humiliació afegida– i resulta que el poble en va ple que Claire s’entén amb el soldat, i ella és l’última a assabentar-se’n. En una primera versió li donava l’esquena a la filla. Però és que jo sóc mare: per un fill fas el que sigui. Delphine no arriba a acceptar mai la relació amb Geert, però es farà càrrec del nét i actua com qualsevol mare un cas similar.

–La Segona Guerra Mundial és un tema exòtic en el context de la novel·la en català.¿Per què  creu que s’ha negligit aquest filó?
–Potser per una certa endogàmia que fa que ens fixem principalment en el nostre passat: ara toca la Guerra de Successió i el 1714. Potser és normal, perquè hem de recuperar el temps perdut. Però si t’agrada la història, la Segona Guerra Mundial és apassionant.

–Una paradxa: vostè ha publicat una trentena de títols de literatura infantil i juvenil, però és una desconeguda per al públic en general. ¿Injustícia, o crua realitat?
–És així. Joan de Déu Prats, que també cultiva el gènere juvenil, sempre diu que nosaltres som artesans. I té raó. A la literatura juvenil li falta per exemple una indústria i una crítica rigorosa: ¡molt sovint les presentacions te les has de muntar tu mateixa!

–Vostè va deixar l’ensenyament per dedicar-se a escriure. És per tant una de les escasses escriptores professionals de la literatura en català: ¿gràcies a la literatura juvenil?
–La meva parella té una nòmina fixa. Si no, hauria sigut molt arriscat.

–¿Gustos com a lectora?
–Sóc una lectora voraç i omnívora. M’ho cruspeixo tot. M’agrada molt la novel·la històrica. Jo confesso, de Jaume Cabre, que potser no és estrictament històrica, però m’ha entusiasmat i és un dels meus llibres de capçalera. Però sóc molt eclèctica i m’agrada també el fantàstic.

–¿I entre els clàssics?
–¡Rodoreda! Cada cert temps torno al Carrer de les Camèlies, que prefereixo a La plaça del Diamant. .

–El boom de la novel·la històrica a la catalana: ¿és fruit del màrketing?
–No ben bé. Estem recuperant el temps perdut; no es va poder fer durant molts anys, i ara ens hi hem llançat. Però també penso que ens hauríem d’obrir, perquè una vegada cobert aquest buit, deixada constància literària dels nostres temes, hauríem de començar a sortir allà fora.

–Que la indústria es mogui a cop de vampirs i harry potters, ¿és desmoralitzant, o ja està bé si serveix perquè els joves llegeixin?
–Els editors opinen que aquestes modes fan que molta gent que no ha agafat mai un llibre s’enganxi a la lectura...

–¿N’està segura, que va així?
–Aquesta és la teoria. Però la veritat és que per a l’autor és pesat. Li vas a un editor amb una novel·la sobre bandolers i et respon que no es porta. Doncs què vol que li digui: a mi ara em semblaria absurd posar-mer a escriure sobre vampirs. Els acabes agafant mania.

–A un fill seu, ¿li compraria Amanecer i tota la pesca?
–La meva filla petita, que té 18 anys, es va comprar els dos primers i se’ls va llegir. Li van agradar, sí, però després te n’oblides. Són llibres prescindibles. Però està bé que existeixin, ¿eh? H

–Diu que els joves llegeixen tant o tan poc com els adults. Però no menys. Molt optimista, la veig.
–És el que em diu la meva experiència d’anar pels instituts: hi ha de tot.I com entre els adults, n’hi ha molts que no llegeixen.

–És que llegir segurament ajuda a ser feliç, però hi ha molta gent que no necessita obrir un llibre per ser feliç.
–Suposo que sí. De vegades ens encaparrem en les lectures obligatòries, i això molt sovint és contraproduent.

–Per acabar: tinc una filla de 14 anys. Aconselli’m tres llibres fora del cànon acadèmic perquè se m’enganxi a la lectura.
–La caza, d’Andrew Fukuda, no el decebrà; i Joc de trons, que presenta un món fantàstic però molt ben construït, i un clàssic de tota la vida, El mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.