• Roland Eroles investiga el paper del seu cosí, Dionisio, en la repressió a la rereguarda catalana durant la guerra civil
• Militant de la CNT i faista, va ser cap de les patrulles de control i d'ordre públic de la Generalitat entre l'octubre del 1936 i el maig del 1937

Dionisio Eroles el novembre del 1936 quan ja era cap d'ordre públic, assegut, al centre de l'escena i envoltat dels «Nanos d'Eroles», la seva guàrdia pretoriana; a baix, fotografia sense datar del nostre home Foto: MIREVISTA

Hi va haver un temps que el cognom Eroles imposava a Barcelona respecte, temor i fins i tot terror. Normal, si tenim en compte que Dionisio Eroles (Barcelona, 1900-Andorra, ¿1941?) va ser entre l'octubre del 1936 i el maig del 1937 –just als inicis de la guerra civil espanyola– el cap del servei d'ordre públic de la Generalitat. Cap de policia, vaja. I que entre les responsabilitats d'aquest històric militant anarquista, membre de la FAI –l'avantguarda política del sindicat i nucli dur de l'anarquisme català, al costat d'homes com Aurelio Fernández, Manuel Escorza i José Asens– figurava la de dirigir les cèlebres «patrulles de control», que durant els primers mesos de la guerra van imposar a sang i foc la seva llei a la rereguarda catalana. Una repressió en molts casos extrajudicial que es va saldar amb unes xifres terrorífiques: 8.360 víctimes mortals només a Catalunya, segons el recompte de l'historiador català Jordi Albertí a El silenci de les campanes. El regnat d'Eroles es va acabar abruptement quan el maig del 1937 els anarquistes van ser desallotjats de la posició de força que des dels inicis de la guerra civil havien ocupat amb el beneplàcit del president de la Generalitat, Lluís Companys: són els Fets de Maig. Des d'aleshores, Eroles es va dedicar a sobreviure, esquivant les represàlies dels antics companys de lluita antifeixista i evitant hàbilment d'acabar al front. Se'n va sortir prou bé com per ser un dels milers de catalans que amb la derrota republicana va emprendre el camí de l'exili.

Era el febrer del 1939. I si en parlem avui aquí és en part per aquest motiu: la trajectòria d'Eroles, que ja durant l'últim tram de la guerra és pràcticament impossible de reconstruir, entra a partir de l'exili en el camp de la pura i fascinant llegenda. El cert és que a partir d'un moment indeterminat del 1940 se li perd definitivament la pista. Dues hipòtesis explicaven fins ara tradicionalment la desaparició d'Eroles: la primera, sustentada en una carta de l'aragonès Antonio Ortiz Ramírez –com ell mateix, antic militant anarquista– datada el 1977, sosté que Eroles va ser capturat entre la primavera i l'estiu del 1940 i ni més ni menys que al camp de concentració de Vernet per un comando del grup Ponzán –la cèlebre xarxa de passadors en què va militar l'urgellenc Joan Català, recentment traspassat– que anava al darrere d'un suposat botí del qual Eroles en sabia el parador. Els va enredar, diu el tal Ortiz, i d'alguna manera va escapar dels captors. L'alegria va ser curta: unes setmanes més tard el van descobrir i ara sí, el van pelar. Segons aquesta versió, els seus antics commilitons anarquistes, que com es veu no tenien gaires manies, el van enterrar «dans un coin des Pyrénées». La segona versió és encara més inquietant: Eroles hauria aconseguit refugiar-se a Montalban, al departament del Tarn, fins que va ser localitzat per les autoritats franceses, detingut i entregat a la policia franquista, que en lloc de portar-lo a Espanya per jutjar-lo van optar per liquidar-lo... ¡a Andorra! Així que, si es confirmés aquesta segona hipòtesi, un dels homes a qui tradicionalment s'ha atribuït la responsabilitat del terror roig jeu entre nosaltres...

Restablir la veritat

Pelet rebuscat, la veritat, però en qualsevol cas una altra i prometedora nota a peu de pàgina en el llibre de la guerra civil espanyola que ens toca –o que ens podria tocar– de ben a prop: ¿va ser un fet puntual o era habitual, que la policia franquista executés els seus hostes incòmodes en territori andorrà? ¿En van saber mai res, les autoritats locals? Glups: hi ha casos en què potser és millor no saber... Per escatir què hi ha de veritat, què d'acusació malintencionada i què de pura fabulació hi ha al voltant d'aquesta figura escorredissa, Roland Eroles (Andorra la Vella, 1967) va engegar ara fa un decenni una maratoniana investigació amb què pretén «restablir la veritat, saber qui va ser i què va fer Dionisio Eroles, pel bo i pel dolent». Com haurà endevinat el lector, Roland parteix d'un interès molt personal: Dionisio era el cosí germà del seu pare, Francesc Eroles, exiliat també de primera hora i que –quines casualitats més sinistres pot deparar la vida– es va instal·lar a Andorra el 1948. Roland s'ha capbussat en arxius espanyols, francesos i holandesos buscant-hi el rastre del seu parent. I a les dues hipòtesis diguem-ne tradicionals sobre el mutis de Dionisio hi afegeix un tercer fil: que canviés d'identitat i que embarqués rumb a l'Amèrica Llatina per coençar una vida absolutament nova. A favor d'aquesta hipòtesi hi ha, diu Roland, l'exemple d'altres correligionaris com el mateix Escorza, que es va instal·lar a la ciutat xilena de Valparaíso fins a la seva mport, el 1968. En aquest cas, fins i tot podria haver format una segona família. Hi ha també contres, és clar: «Tot i que en un context bèl·lic i davant del temor a les represàlies no se sap mai, sembla que això de desaparèixer sense deixar rastre no s'avenia al seu tarannà», opina Roland.

Però és un fil i també una esperança. A més, tampoc on veu gens clares les altres alternatives: de la solució franquista no li quadra la falta de publicitat que en van fer les mateixes autoritats espanyoles de l'època, que utilitzaven la captura de figures com Eroles com a munició per la batalla de la propaganda: «No n'he trobat cap rastre als arxius de la policia espanyola». Que fossin els anarquistes de Ponzán els culpables tampoc no ho veu clar: «L'únic testimoni que hi ha és el d'un antic militant que parla d'oïdes i trenta anys després dels fets d'un ‘botí' que difícilment Dionís s'hauria pogut endur a França, perquè als exiliats els ho rampinyaven tot, les autoritats franceses, només creuar la frontera».

¿Cap de turc?

Així que el misteri Eroles continua en peu. Però retrocedim uns anys i tornem a la guerra civil: ¿va ser aquest home d'aquí al costat –en una de les escasses fotografies que se'n coneix: aquesta va ser publicada al número de desembre del 1936 del setmanari barceloní Mi revista: en el seu moment de màxim esplendor– un dels responsables del terror que va imperar a la rereguarda catalana els primers mesos de la conflagració? Roland sospita que Eroles va servir, com tants anarquistes, com a cap de turc a qui endossar les culpes del terror roig. Un esport, aquest, al qual es van aplicar no només el bàndol franquista sinó també els que fins al maig del 1937 havien sigut companys d'armes de la CNT i de la FAI: és a dir, ERC, PSUC, POUM, Estat Català... diu Roland: «Es parla d'Eroles i dels anarquistes com d'elements incontrolats, sanguinaris, sinistres i criminals. Però el cert és que la violència al carrer va remetre a partir d'octubre del 1936, just quan ell és nomenat cap del servei d'ordre».

Però, ¿fins a quin punt estava pringat? ¿Quina part alíquota de responsabilitat li correspon entre els 8.360 víctimes de la repressió? «El comitè de milícies antifeixistes l'integraven membres de tots els partits; mirem la composició i la proporció i trobarem quina part de culpa li toca a cadascun», insisteix. ¿És Eroles, en fi, un home innocent a qui la història –que escriuen, ja se sap, els vencedors– ha col·locat injustament al costat dels dolents? Entre el 1920 i el 1935 va estar entrant i sortint de la presó contínuament, acusat d'atemptats i sabotatges. Però mai se li va demostrar cap mort, sosté Roland. Tampoc durant el seu mandat com a cap d'ordre públic –i de les patrulles de control– se li pot imputar, assegura, cap delicte de sang.

Això sí: el seu nom apareix al sumari per l'extorsió i assassinat de 46 germans maristes que pretenien escapar a França. Segons aquesta acusació, es podria haver embutxacat part dels 200.000 francs que l'orde havia pagat com a rescat. «Però és un sol testimoni que diu que li sembla que potser li havien entregat els diners a ell. I tampoc no es va demostrar. Així que l'acusació s'ha de prendre amb molta cautela», recalca Roland. Arribat en aquest punt, convindrà el lector que es fa inevitable especular: ¿i si era aquest rescat el botí que perseguien els anarquistes de Ponzán? En un relat com aquest sobre la vida d'Eroles construït a base d'ombres, de suposicions i de suplantacions, no seria aquesta la hipòtesi més estrambòtica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.