Foto: ÀLEX LARA

Content de retrobar el seu nét i la seva família, Joan Massa, vol dedicar-los tot el seu temps ara que ha arribat a la jubilació després de 36 anys de fidels serveis a la Mitra.

–¿No li fa estrany jubilar-se?

–Estic molt content més aviat temia no poder-ho fer, que em demanessin que ho allargués perquè també sabia que el Representant del Copríncep s'havia de jubilar. El canvi s'havia de fer el 2011 i a resultes d'això, el Copríncep em va demanar que em quedés fins a finals d'any i després de 36 anys a la casa, no m'hi vaig poder negar.

–¿Quan va arribar a Andorra?

-Vaig arribar a Andorra a l'estiu del 1976. La vida a vegades són grans cercles o grans etapes. Aleshores m'havia preparat per presentar-me a les oposicions per ocupar una plaça de filosofia a la Seu d'Urgell, però durant aquell estiu en Joan Mingorance em va trucar i em va avisar de que havia demanat la mateixa plaça. Aleshores ho vaig deixar córrer perquè no sabia on em tocaria anar i ja tenia els pares grans.

–¿Sempre va viure a la Seu?

Me'n vaig anar al seminari amb 10 anys i fins 20 anys més tard no vaig tornar a casa. Després d'abandonar el projecte d'ensenyar a la Seu vaig parlar amb Nemesi Marquès que havia tingut de professor al Seminari i aquest em va presentar en Toni Morell que em va donar feina a l'Assessoria Pedagògica del Consell General. L'any següent vaig entrar a treballar als Serveis del Copríncep a mitja jornada, els matins treballava a la Vegueria i a la tarda feia classes de català en el programa d'andorranització a les escoles.

–¿També va donar classes al Col·legi Sant Ermengol no?

Si hi vaig impartir classes de filosofia, del 1980 al 1984. Als matins treballava a la Mitra per dir-ho així i a les tardes al Col·legi. Quan el 1981 el bisbe Joan Martí Alanís fa Delegat Permanent en Nemesi Marquès també em nomena Secretari General de la Mitra i aleshores deixo la Vegueria i em quedo a Palau.

–S'ha dit que Martí Alanis va aconseguir un equilibri, envoltant-se de dues personalitats complementàries: una més afable i l'altra més austera.

Podria ser. Sempre he tingut molt bona relació amb tots dos. En Marquès l'havia tingut de professor d'ètica quan tenia 15 anys. Després vam estar uns anys sense veure'ns perquè vaig marxar a estudiar per ser capellà, és clar. Vaig anar a Salamanca i després a Munic amb un beca d'investigació.

–¿I què va passar doncs, que no va ser capellà?

Hi he pensat moltes vegades. No va ser una crisi de fe però els anys que vaig estar a Salamanca vaig entendre Catalunya i Espanya, des d'una perspectiva més llunyana. A Salamanca hi vaig viure vuit anys. I l'any que vaig estar a Munic el 1972, vaig veure Espanya a distància i l'impacte va ser tal que vaig decidir que no seria capellà.

–¿Què recorda d'Alemanya?

–Els obrers espanyols que venien a veure'ns perquè els escrivíssim les cartes. Allò em va sorprendre tant! Vaig pensar no pots continuar estan aquí llegint i pensant. Em va fer la impressió que perdia el temps. Aleshores me'n torno a Salamanca per estudiar Filosofia. Quan em deies això de ser complementaris, a la Seu retrobo en Marquès i gràcies a ell trobo la primera feina. ¡Mai a la vida m'ho hagués pensat!

–¿O sigui que abandona el projecte de ser capellà però acaba treballant per a la Mitra?

Així va ser, vaig acabar treballant per a la Mitra. Sóc el primer seglar que entra als Serveis del Copríncep, com ara la Conxita García Moyano és la primera dona que hi entra. Han sigut uns anys molt enriquidors.

–¿Quins fets l'han marcat?

Començo a treballar per a la Mitra poc abans que el Consell General comencés a redactar la primera memòria de la Reforma de les Institucions l'any 1978, quan a Espanya és l'any de la Constitució. A partir de finals dels anys 1970 es comença a moure el futur d'Andorra amb el Copríncep Alanis. Comencem a parlar amb els Serveis del Copríncep francès i comencen les discussions conegudes per tots sobre si Andorra pot ser o no un Estat i si la Constitució francesa ho permet o no.

–¿La qüestió d'Andorra?

La qüestió andorrana. Vaig viure tota aquesta primera etapa de la Reformeta com deia en Marc Forné, amb la creació de la setena parròquia.

–Ara hi ha qui pensa, per la crisi econòmica que ens assota, que ens l'haguéssim pogut estalviar.

En aquell moment Andorra la Vella concentrava el 50% de la població i només hi havia dues opcions: dotar la parròquia del doble de consellers o crear-ne una de nova, que va ser l'opció que va liderar el pare del cap de Govern, en Dot Martí. El decret de la Reforma es publica el gener del 1981 però queda en un pis baix perquè les dificultats grans com ara passar dels Pariatges a un nou model reconegut no se solucionen. Andorra continuava sense poder encaixar en l'ordre internacional.

–Una cosa ben curiosa la Reforma.

A vegades em pregunten què és allò del decret del 1981 i responc que crea el Consell Executiu. Però perquè es diu Consell i no Govern, doncs perquè en el fons des del punt de vista jurídic es desdoblen les funcions executives del Consell General que també en tenia de legislatives. Però la institució dels Coprínceps queda igual. Per tant, el Govern del 1981, és un Govern presidit per Òscar Ribas on seuen tots els ministres menys dos: els Veguers que tenien competències de Justícia i d'Ordre Internacional. O sigui que els ministres de Justícia i d'Afers Exteriors no seient al Consell Executiu.

–¿Com s'explica que els canvis s'acceleressin tant?

Pel desig de la població, els reptes econòmics, les competències, la resolució del Consell d'Europa del 1990 i abans, el decret dels Veguers sobre Immigració que va provocar un xoc amb el Govern. Aquests és un dels últims decrets dels Coprínceps.

Poc després, en Josep Maria Beal es presenta a les eleccions del 1992 per Escaldes-Engordany, amb l'objectiu de dotar Andorra d'una Constitució escrita, propòsit que recollia al seu programa, i guanya.

–¿Mentrestant el Copríncep episcopal no rep una sèrie d'atacs?

–Hi havia veus a la mateixa església catalana que demanaven que un clergue no podés exercir una funció política, aleshores Martí Alanis va fer aquella declaració que continuaria sempre i quan els andorrans ho volessin.

–I finalment arriba el procés constituent.

Viure el procés constituent des de dins va ser un privilegi. Fa uns dies vaig tornar a agrair a Caullet que hagués defensat Andorra al Quay d'Orsay. I la prova és que quan va presidir la delegació del Copríncep francès a la Tripartida ja no hi va haver més problemes. Es van acabar les discussions sobre la Constitució francesa.

–¿Però la comunitat internacional no increpava també Mitterrand, al qui se li deia que no podia ser President de la República i Copríncep d'Andorra alhora?

En aquest sentit va ser molt valent i molt lliure i va dir que assumiria el desig dels andorrans. Això al Quay d'Orsay no va agradar però el procés va tirar endavant.

–¿Tornant al Copríncep episcopal hi havia andorrans que el volien substituir pel Rei d'Espanya, van arribar a parlar d'aquesta qüestió?

Algun dia s'haurà d'escriure sobre la relació entre el Bisbe de la Seu i el Rei d'Espanya. Es van entrevistar en una ocasió. I sobre aquesta petició per part d'un grup molt reduït d'andorrans, hi van haver reflexions d'assessors a la Casa Reial.

–¿És cert que els andorrans saben fer política?

Històricament, els andorrans han vist que la política és l'art de fer possible allò que és necessari en cada moment. Andorra se'n sortirà com se'n ha sortit sempre. Però el moment és delicat. Als anys 90 quan tots plegats fem la Constitució per dir-ho d'alguna manera, amb un gran consens no s'acaben de tancar alguns grans temes que la Constitució deixa oberts. Encara avui estem parlant de Constitució econòmica i de l'IGI. ¿Perquè no es podia fer abans?

–Ara se'ns ajunta tot.

Si la crisi, que ja no és institucional sinó econòmica, coincideix amb l'arribada dels impostos. Andorra es veu obligada a tancar un sistema fiscal, modern clar i transparent en un moment de crisi profunda. És pair dues reformes alhora, de les quals en una si que Andorra hi pot incidir però en l'altra no. Cada vegada més, Europa demana més transparència i vol saber que es fa en els paradisos fiscals.

–¿I l'obertura econòmica?

L'obertura econòmica és més del mateix, cal obrir-nos a l'exterior i ser transparents perquè vinguin inversors. També és la manera que Andorra creu que se'n pot sortir.

Per a més informació consulti l'edició en paper.